Els Papers de Santa Maria de Nassiu

En el cine i els reportatges tenen importància capital els primers plans, en els segons plans no es fixa ningú, ni els mirem. Arriba un alpinista al cim de l’Everest i apareix en tots els noticiaris amb relleu destacat. Tot el món sap que la seua gesta seria impossible sense la col.laboració arriscada de molts portadors, guies i patrocinadors però el públic no vol saber-ne res. Solament transcendeix i passarà a la història el núm. 1.

En les pel.lícules de pirates esdevé el mateix, Barba-roja, Bocanegra o Maringa els reorda tot el món. Qui sap com s’anomenava algun dels remers sense l’esforç dels quals no es movia el veler un centímetre?

Hi ha espectacles en què posem tota l’atenció del món. Perquè ja ens ho adverteixen: ara el mag va a clavar 50 espases a la senyoretra que s’ha introduït a la capsa. I clava espases sense pietat: 10 per ací, deu per allà… no ha quedat un badall sense que el perfore l’espasa. El públic bocabadat, expectant davant les evolucions de l’artista que s’arremanga la camisa i mostra l’acer de l’espasa en les seues cruels amans. Després de molts minuts d’adorn apareix la senyoreta fresca com una rosa. Ningú no ha descobert el truc, tots han picat en la trampa com a innocentes papallones.

Qui té el mèrit, el mag, la senyoreta a qui ataquen amb tota la ràbia del món, els col.laboradors que presenten la caixa o qui?

En les visites dels presidents i famosos, passa quelcom semblant. Quan el papa ix de Roma o a qualsevol lloc, les càmeres de televisió el registren en exclusiva. Qui repara en els guardaespatlles que estan en segon pla? Tota l’estona amb la mà a l’orella i parlant sols. Que jo no sé amb qui parlen, però m’imagine la conversació: escolta, no te’n vingues sense loteria de Doña Manolita. Ja t’he dit mil vegades, per activa i passiva que no em telefones a l’auricular… Sí, sí, d’acord, dos dècims que acaben el zero i comencen en 9. Et deixe que ve un carrer estret i amb clots. La gent pendent que el Papa saluda i beneeix, acaricia i besa el leprós. Ningú no es pregunta: qui són aqueixos guardaespatlles o el malalt distingit?

Altres eterns secundaris són els notaris dels sortejos, que estan ahí, asseguts en una xicoteta taula sense fer res: el seu moment estelar és quan ix la grossa i ell ha de dir si el número és autèntic o no. La veritat és que mai s’ha donat el cas que siga fals. Això sí que seria estupend per a un notari. Alçar-se i de sobte cridar: No done fe, aqueixa carta és falsa! I tot el públic corrent espaordit, amb el cabell tes i escarpat com el d’un moribund.

Inclús entre els animals hi ha secundaris i protagonistes. Si en una casa no hi ha gos, la tortuga és molt important. Però com entre un gos, a la tortuga no se li fa el mínim cas. El mateix que en “cine de barrio”. La gent es fixa i recorda les aventures de Paco Martínez Soria i seus acudits. Però no pregunte qui l’acompanyaven en el repartiment, pels artistes secundaris i les aventures d’aquests. Açò explica perquè molta gent es pega per eixir en la foto i no en un racó sinó el primer.