Ja des de la nostra infantesa se’ns ha ensenyat en aquesta direcció. Sempre ha tret més benefici l’alumne obedient i aplicat que qui posava en dubte la norma establerta. I hem aprés a callar les injustícies, hem donat per bo un model de societat que ens han imposat com a únic possible i ens ho hen cregut sense dir ni piu i hem aprés a ser individualistes, a buscar-nos la vida pel nostre compte, al crit de “campe qui puga”, i ens hem omplit de por. Por a perdre les molles amb què el sistema recompensa la nostra fidelitat…, hem perdut la possibilitat de ser protagonistes i construir el nostre propi model de convivència i desenvolupament, de ser lliures…, hem renunciat a viure, a canvi d’un mínim “benestar”
Però aqueixa etapa feliç s’ha acabat. El conte que aquesta societat és la milllor de les possibles s’ha acabat. I a més el conte no acaba bé. Per tant, cal reaccionar. Mai més necessari que ara allò de “renovar-se o morir”.
PD: D’uns papers de Santa Maria de Nassiu.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!