Els Papers de Santa Maria de Nassiu

EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)

12 de febrer de 2009
5 comentaris

Jaume I i Valencia

Santa Eulàlia (Laia)

Dijous de Comares

i l’any 1809 nasqué el naturalista Darwin.

Era l’especial que Levante-EMV va treure el passat 9 d’Octubre amb motiu de la celebració de la festa de les valencianes i valencianes. Que aquest suplement fóra en castwellà no ens sorprén gens als “sofridors valencianets”, però que els textos signats pel beat Camps, la Milagrosa Martínez -presidenta de les Corts Valencianes-, la Rita Barberà -quina cara feia ahir amb la comparecència al costat de Rajoy-, el president del wifi provincial, Alfonso Rus, el Jorge Alarte -en castellà, per favor!-, secretari general del PSOE ací, siguen en castellà clama i diu massa de la poca vergonya i el destrellat que, en general, mou els nostres polítics. Ja no miren per tal de dissimular un dia com aquest. Van directament a la llengua que els fa tilín. Ho sent però no podia de deixar-ho escrit abans de llençar els paperots al fem. Bon dia.


PD: Els escrits signats per Mònica Oltra, Síndica de CpPV, Enric Guinot, catedràtic d’Història Medieval de la UV-Estudi General, l’arqueòleg Josep Vicent Lerma van en la nostra llengua. Ni l’anàlisi sobre la LUEV (Un cuarto de siglo de la Llei d’Ús), signat per Carlos Alós, el féu en la llengua a pesar d’afirmar que “El valenciano se ha fortalecido en la escuela pero la igualdad entre las dos lenguas oficiales está muy lejos de cumplirse en el plano social”. “Vergonya, cavallers, vergonya” fou el crit de Jaume I. Avui ens cal molts crits com aquest però ni així. Bon dia.

Molt bé, Rubianes!
07.09.2006 | 9.59
A General
DOS ACUDITS
24.07.2007 | 10.05

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Això de marcar els temps politics, evitant complicacions ermes i falagueres quan no toquen i portar el pas en sintonia amb la seva societat contemporanea sembla hi és l’eixemple del Principat, amb el comandament de la Generalitat de dalt,on Jordi Pujol ho sabia dur molt bé.

    I sabia quan un asssumpte estava prou madur per a apretar-hi i quan estava encara verd i n’hi havia que aturar-se i quan hi havia que afruixar un poc, amb l’ara toca i ara no toca i així anava obrint camí sense gaire complicacions ermes.

    Però tot plegat per què encara que Jordi Pujol era amatent d’un estat propi i de la catalanitat i sabia com conduïr-s’en, que amb un poc més, és molt probable que avui ja n’hi haurien seleccions nacionals pròpies.

    Tal vegada afavorit per què encara que reconeixia el dret d’autodeterminació, era moderat i no era gaire partidari de forçar la posició independentista i radical.

    Però tot s’ha de dir, arran d’una política catalanista-espanyolista cada vegada més esbiaixada alhora, on semblava que amb la seva pretenció de convergir amb l’espanyola ancorada amb una transició aparent, restava cada vegada més aufegada i arraconada, perden cada vegada més pistonada sota la seva sola. 

    I pot ser al País Valencià tanmateix, seria de més profit engegar qüestions més prioritàries  per deixar-n’en algunes de més secundàries en darrer lloc.

      

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.