Els Papers de Santa Maria de Nassiu

Ens han servit de joguina per a pintar-nos bigoti quan encara no apuntava o quan féiem comèdies per a caracteritzar el sergent-bigoti. Més tard es féu habitual en la motxilla escolar i des d’ahí es féu imprescindible. Són tres les causes principals de la mort d’un bolígraf: per pèrdua o desaparició del mateix, per cessament misteriós de les seues funcions vitals i per hemorràgia de buidament total.
Sobre la desaparició dels bolis se sap poc, que un dia desapareix i no el tornes a veure. On van aqueixos bolis? No sé quants n’hauré perdut en ma vida, tots plegats quasi donarien la volta a la terra, sense exagerar. Diuen que hi ha un lloc llegendari, quelcom així com uns llimbs, a on van a parar els que es perden.
La segona causa de mortalitat d’un bolígraf és el cesament de les seues funcions vitals: ja no escriu. Què fer en aquests casos? El primer que se’ns acut és mirar la boleta de la punta, com si fóra l’interruptor pinta-no pinta. Què passa, les culpes a mi, em vas a fer l’alé? Li fem l’alé, la xuplem, la gratem sobre un paper, sobre la fusta, res a fer. Fins que ve algú amb pinta de llest i diu: Quiets, deixeu-me, que l’arregle en un no-res! Prova en la sola de la sabata però res. I amb saviesa de neci sentencia: és que no dóna més de si.