Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
EL RECONEIXEMENT DELS DOCENTS I EL SEU PAPER EN EL SISTEMA EDUCATIU Els mestres, base de la societat JOSEP MARIA SOLÉ I SABATÉ / CATEDRÀTIC D’HISTÒRIA CONTEMPORÀNIA A LA UAB
Un país, una cultura, una nació, que no té en els mestres, en tot l’ampli conjunt que forma el magisteri més ampli, la base on s’estructura l’educació i la pedagogia, més enllà de la família o els adults que són més propers als nens, no pot anar bé de cap de les maneres. Va camí d’un fracàs. Molt em temo que és el que està passant actualment a Catalunya. El fet no és d’avui. En el nostre cas és un tema que s’arrossega d’anys i panys, però ara està més desllorigat que mai des de l’arribada de la democràcia. Sóc fill de pare i mare mestres, que van exercir tota la seva professió durant el període franquista i l’inici de la democràcia. Però mai foren franquistes, tot al contrari: catalans de soca-rel, demòcrates i amants de la cultura, persones orgullosament senzilles. Mai de la vida foren educadors dels valors de la dictadura. Com tampoc la majoria dels mestres de la seva època. La seva vida laboral de mestres rurals eren l’escola i els nens, la tasca d’educar-los gairebé cada dia de l’any.
VA SER UN ERROR que per al magisteri la democràcia només arribés acompanyada d’una dignificació dels sous. Que no es digués que molts dels mestres, de punta a punta del país, havien estat els artesans que havien educat de forma plural, per a tothom, fos fill de qui fos, fora del totalitarisme del franquisme i que alhora tampoc havien acceptat cap dirigisme polític de l’antifranquisme. Havien viscut en la seva joventut, en la seva pròpia pell, els exclusivismes polítics que havien dut una guerra i una postguerra civil, alhora incivil. Estaven vacunats de veritats absolutes. N’havien viscut massa; les seves vides, per sempre més marcades i de vegades amb moltes ferides al cor. No cal idealitzar els mestres d’aleshores. La pedagogia era antiquada, el que els manaven fer era obsolet i massa sovint es feia present un mastegot més que sobrer. Però es lliuraven en cos i ànima a la feina. Sabien que eren el mirall dels nens.
ELS QUI SABEN COM VAN, COM ACTUEN i com són els nens a l’escola, el primer espai social que viuen, són els mestres. Ells han de tenir tota l’autoritat sobre el nen. En l’espai de l’escola, en l’horari escolar, tota la responsabilitat ha de recaure en qui els educa en societat, en valors, de forma general i plural. Lluny de la protecció i amor dels pares i començant a posar-los en el món que serà seu. Tots amb tots, com la vida. Com el viure. I aquí van començar els problemes. Clientelismes polítics llagoters van fer entrar els pares en unes associacions que molt sovint resten més que sumen. Tot es fa amb una bona fe indubtable, però les AMPA han de ser una crossa a la tasca del mestre, un suport a les coses a fer a l’escola, i prou. I no sempre ha estat, ni és, així. Un democratisme irresponsable, mal entès, lògic després de tants anys de dictadura, de tanta autoritat sense límit dels mestres.
AL MESTRE SE LI DIGUÉ ALESHORES professor, però, seguint Ciceró, ¿quin servei més gran o millor pot fer-se a la República (la societat) que el d’ensenyar i educar la joventut? Al mestre se l’eliminà de ser un mirall. Realment hi havia un excés de feina, però vam anar a l’altre extrem. Ningú dirigia res ni era responsable de veritat de la vida escolar. Per solucionar-ho aparegueren els buròcrates, primer de l’Estat, després, amb les competències traspassades, de la conselleria o dels sindicats. Molts d’aquests ni se’n recorden, del darrer dia que van entrar a una aula a fer classe a la canalla. Qui va preguntar res al mestre de debò? Aquell que coneix com ningú la problemàtica del món actual, global, amb classes amb coeducació, varietat d’immigrants, discapacitats, mòbing i un llarg etcètera que fan de cada escola un món particular.
NO CONEC CAP PROFESSIÓ amb tanta vocació de la gent, amb tantes ganes de treballar, de fer reciclatges, de voluntat de millorar dia a dia. Si els mestres van a una tercera vaga és que deuen tenir raons més que justificades. La immensa majoria són gent responsable i seriosa. Ells estan a la primera trinxera d’una societat catalana complexa com mai. La conselleria els bandeja altra vegada. És un error propi de gent política manada per altri, amb manca d’orgull, que no aprecia el valor incalculable d’una societat lliure i crítica. I això passa per l’escola.
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 19. Dissabte, 6 de març del 2010
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
Senyor Josep Maria Solé i Sabaté,
Només puc dir-li moltes gràcies. M’ha emocionat llegir el seu article i la seva defensa dels mestres després dels articles que ultimament han aparegut pels diaris, signats per periodistes ilustres com Iu Forn, Patricia Gabacho, etc.
Una mestra acabada de jubilar