Els Papers de Santa Maria de Nassiu
EDUQUEU ELS XIQUETS I NO HAUREU DE CASTIGAR ELS HOMES (PITÀGORES)
18 de juny de 2012
0 comentaris
“Bausset i el respecte”, text de Francesc-Marc Àlvaro (La Vanguàrdia) Viadel
Quan un es mor, no hauria d’haver de suportar certes coses. Ja té prou feina marxant d’aquest món i passant per -això diuen alguns- aquell llarg passadís al final del qual potser hi ha una llum molt blanca. Quan un es mor -i morir-se és un exercici que, poc o molt, a tots ens concerneix- no pot defensar-se de les arbitrarietats o -ja em perdonareu- putades que se li puguin fer. Quan un es mor, la darrera cosa que hauria de passar és que les administracions públiques es dediquessin a rifar-se del mort i de qui el vetlla. De les institucions democràtiques hem d’esperar-ne uns mínims elementals per sota dels quals tot s’ensorra. De respecte i de sensibilitat vers el ciutadà que ha deixat de respirar. Uns mínims molt mínims, que són de sentit comú però que, malauradament, sempre hi ha qui els oblida.
El darrer cas que he conegut de manca de respecte, sensibilitat, delicadesa i sentit comú d’uns governants en el tracte a un difunt i els seus familiars és el del condol oficial pel traspàs, als 101 anys, de Josep Lluís Bausset, històric referent valencianista i demòcrata, professor humanista i polifacètic militant de la causa de la llengua, la cultura i la llibertat al País Valencià. Cal recordar que Bausset, a qui el seu amic Joan Fuster va denominar l’home subterrani, va estar compromès tota la seva llarga i fecunda vida en la recuperació i projecció del valencià o català, anomeneu com vulgueu el nostre idioma, gràcies al qual els meus mots d’arrel vilanovina no són gens estranys a l’Alcúdia de l’homenot que ens ha deixat. Doncs resulta que el president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, va escriure un telegrama de condol als familiars de Bausset només en castellà o espanyol, digueu-ne també com vulgueu. La família de l’il·lustre ciutadà va fer l’única cosa que es podia fer: tornar el telegrama.
Atenció: la família Bausset no té res -òbviament- contra el castellà o espanyol com no ho tenia tampoc l’eminent intel·lectual i polític traspassat. El problema no és que el telegrama de condol de Fabra estigui escrit en castellà o espanyol sinó que ningú de la presidència de la Generalitat valenciana hagi pensat que -en aquest cas més justificadament que mai- tocava fer servir la llengua d’Ausiàs March i no pas cap altra, per molt oficial que també sigui a la Comunitat Valenciana, per dir-ho amb l’ortodòxia constitucional més pura. Poseu-vos, si us plau, en el lloc dels parents de Bausset: si passa una cosa tan rara com aquesta, és que el president del teu país vol escarnir la memòria del difunt o que és un ignorant. En canvi, va ser ben rebut i agraït com cal el telegrama de condol d’Alfonso Rus, president de la Diputació de València, que va tenir el detall d’adreçar-se en valencià a gent que sempre pensa i parla en valencià. Com caldria anomenar el sectarisme quan es practica amb els morts?
El darrer cas que he conegut de manca de respecte, sensibilitat, delicadesa i sentit comú d’uns governants en el tracte a un difunt i els seus familiars és el del condol oficial pel traspàs, als 101 anys, de Josep Lluís Bausset, històric referent valencianista i demòcrata, professor humanista i polifacètic militant de la causa de la llengua, la cultura i la llibertat al País Valencià. Cal recordar que Bausset, a qui el seu amic Joan Fuster va denominar l’home subterrani, va estar compromès tota la seva llarga i fecunda vida en la recuperació i projecció del valencià o català, anomeneu com vulgueu el nostre idioma, gràcies al qual els meus mots d’arrel vilanovina no són gens estranys a l’Alcúdia de l’homenot que ens ha deixat. Doncs resulta que el president de la Generalitat valenciana, Alberto Fabra, va escriure un telegrama de condol als familiars de Bausset només en castellà o espanyol, digueu-ne també com vulgueu. La família de l’il·lustre ciutadà va fer l’única cosa que es podia fer: tornar el telegrama.
Atenció: la família Bausset no té res -òbviament- contra el castellà o espanyol com no ho tenia tampoc l’eminent intel·lectual i polític traspassat. El problema no és que el telegrama de condol de Fabra estigui escrit en castellà o espanyol sinó que ningú de la presidència de la Generalitat valenciana hagi pensat que -en aquest cas més justificadament que mai- tocava fer servir la llengua d’Ausiàs March i no pas cap altra, per molt oficial que també sigui a la Comunitat Valenciana, per dir-ho amb l’ortodòxia constitucional més pura. Poseu-vos, si us plau, en el lloc dels parents de Bausset: si passa una cosa tan rara com aquesta, és que el president del teu país vol escarnir la memòria del difunt o que és un ignorant. En canvi, va ser ben rebut i agraït com cal el telegrama de condol d’Alfonso Rus, president de la Diputació de València, que va tenir el detall d’adreçar-se en valencià a gent que sempre pensa i parla en valencià. Com caldria anomenar el sectarisme quan es practica amb els morts?
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!