Els Papers de Santa Maria de Nassiu

A Ana María Matute no li havia dedicat cap apunt amb motiu de la seua defunció el passat 25 de juny, li’l vull dedicar ara. N’he estat lector i té una coincidència amb mon pare: nasqueren el mateix any.

Novel.lista membre de la Reial Acadèmia Espanyola Matute ha estat una de les veus més personals de la literatura espanyola del segle passat i és considerada per molts com una de les millors novel.listes de la postguerra.

Catalana, va viure de xicoteta uns anys a Madrid i, a causa d’una greu malaltia, uns anys amb els seus iaios a Mansilla de la Sierra (La Rioja).

La seua infància i joventut estigué marcada per la Guerra Civil i la violència, l’odi, la mort, la misèria, l’angoixa i l’extrema pobresa que van seguir a la contesa impactaren profundament en la seua persona i en la seua narrativa. Així els Abel (1948) o en Fiesta al Noroeste (1953), s’inicien amb gran realisme i a poc a poc se submergeixen en un realisme exacerbat, sent la mirada protagonista infantil o adolescent el més destacat i el que marca un allunyament afectiu entre la realitat i el sentiment.

Matute descobrí des de xiqueta que la imaginació, travessar a l’altre costat de l’espill, com Alícia, era el millor per a despistar les urpades aspres d’aquest món.

No va deixar d’escriure i de tenir èxit durant els anys 50 i 60: amb Los hijos muertos (1959), guanyà el Premi de la Crítica i el Nacional de Literatura, Aquella era una història sobre exiliats que tornaven, diferències de classes, ambients sòrdids… Hi havia perdut l’interés per allò màgic? No. Per aqueixa època, Matute havia iniciat ja els relats infantils. I no faltava molt per tal que arrancara a compondre Olvidado Rey Gudú , la novel.la que va acabar el 1971 però que es va quedar en un calaix 25 anys.

L’Edat Mitjana, la infància, la injustícia social, els marginats, la incomunicació, la guerra i la postguerra i l’altra vora, perquè ella sempre s’ha situat “al marge”, són els temes que centraren la gran obra d’aquesta muller lliure, moderna, rebel, que sempre deia que la paraula era “allò més bonic que s’havia creat” i que el seu lloc era “el bosc” i aqueix fou el tema, que va triar per al discurs d’entrada en la Reial Acadèmia.

Ana María Matute ha estat sempre una rara en la literatura espanyola, per dona, per fabuladora, per la manera en què es projectava cap a l’exterior i per creure que “el que no inventa, no viu”.