Jocs i travesses (I)

El joc ha estat, i seguirà estant, una ferramenta bàsica per a la socialització de la persona. Des de la més primerenca infantesa el joc ajuda a desenvolupar qualitats, aportar experiències i assajar fracassos que ens van preparant per a la vida. Sense ell deuria ser difícil entendre la vida i la societat en el seu conjunt social.

Més avant, en les etapes juvenils i adultes, al joc se li va donant un contingut més fluid i festiu, on també s’inverteix el temps lliure de la persona, com a forma de relació personal front al temps invertit en les tasques de treball i subsistència. Fins ací tot molt bé. I inclús dins d’aquest àmbit, apareixen , amb objectiu de donar més emoció al joc, aqueixes xicotetes monedes de cèntim d’euro amb què els nostres grans passen vesprades senceres de joc de cartes i dominó.

El següent pas és quan, a més d’una forma molt organitzada, l’emoció del joc passa per apostar quantitats de diners. I quan aquest apostar esdevé en addicció, en impuls irrefrenable d’apostar amb l’objectiu, així ens ho venen, de guanyar i “derrotar la banca”, tornar-nos milionaris. Aqueixa xacra s’està estenent per la nostra societat d’una forma alarmant. L’efecte perniciós de les travesses en el joc és que està destrossant homes, dones i cada vegada més joves. Les seues vides giren en torn al joc i a la travessa, sempre pensant a guanyar, a recuperar les pèrdues i eixir-ne victoriós amb un colp de sort. Això no existeix. Els ho venen com la salvació als seus problemes. Però es tracta d’una organització (les cases de travesses) pefectament engreixada, amb uns mètodes molt estudiats i  l’objectiu dels quals és aconseguir reunir la major quantitat de travesses. La “banca sempre guanya”.

Quant a valldalbaidi

Valldalbaidí, professor de llengua i literatura catalanes (així ho diu el meu títol administratiu) malgrat el que diga el PP, fa molt anys que treballe en aqueixa cosa que uns volen que siga educació i altres ensenyament, i jo ja no sé el que és. 
Aquesta entrada ha esta publicada en ARTICLES, CULTURA, EDUCACIÓ, PERSONAL, POLÍTICA. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Jocs i travesses (I)

  1. Jordi Domènech diu:

    Recordo perfectament la situació i l’època: 1964, tenia 12 anys, però sóc absolutament incapaç deduir el lloc: una fira a l’aire lliure, lluny de poble. Hi havia anat amb uns parents llunyans que per algun motiu m’hi havien deixat, amb la meva madrastra, una cosa com anar a una fira era inconcebible. També per motius complexos no duia ni una pesseta, i no era qüestió de demanar diners als parents.
    A la fira l’únic que hi podia fer era mirar. I prou que m’agradava veure nens petits jugant als aneguets —potser eren tortugues vives amb un ganxo a la closca com es feia a l’època— i veure el contents que es posaven amb un premi, posem-hi una piloteta o baldufa que valia menys que el tiquet per jugar.
    També m’agradava veure com nens una mica més grans xisclaven a les cadires voladores o qualsevol altre estri que els posés cap per avall o gairebé. I el joc de les anelles on t’enduies el premi que aconseguies encerclar amb una d’elles. Potser hi hagués jugat si hagués tingut diners, la meva percepció, comprovada en mil jocs d’escola, era que tenia prou bona punteria, clar que hi podia haver algun parany, però no el vaig saber veure.
    Però vaig arribar a una parada que recordo perfectament. Una estesa sobre una taula de trenta regals numerats de manera desordenada, del 6 al 36. «Sempre guanya» anunciava un rètol. I hi havia regals que eren nimietats, un caramel, per exemple, però altres tenien prou valor: una ràdio a transistors, una ampolla de licor, unes arracades prou aparents o un rellotge. El joc consistia a tirar sis daus, i et quedaves el regal que hi havia a la casella amb el nombre de punts que havies tret.
    —Com és possible que pagant només un duro —posem-hi, que no ho recordo— et pugui tocar un premi força més valuós? — vaig pensar per un moment. Quines probabilitats tindria que em toqués algun dels premis «grans»?
    I com que duia sempre un quadern i un llapis, malgrat el brogit de la fira m’ho vaig posar a calcular. Els nombres 6 i 36, només tenien una probabilitat entre més de 40000 de sortir, una mica més que la grossa de Nadal… altres nombres grans o petits, també podien sortir poquíssimes vegades. Gairebé sempre sortiria un nombre de punts proper a 21, que corresponien tots a premis irrellevants.
    Va ser el que em va fer pensar que en els joca amb premis, estaven dissenyats de tal manera que qui no ho sabés calcular, fàcilment pensaria que tenia moltes més possibilitats que les que tenia realment.
    Segurament sempre he estat una «rara avis», des de molt petit que els nombres són una de les meves aficions, però amb els anys he observat que, al menys, els calculadors compulsius mai no juguem jocs d’atzar.
    O sí, si em venen uns nois que fan una rifa pel viatge de fi de curs, per poc que no estigui momentàniament en la ruïna, els compro un número, encara que probablement ni m’hagi fixat en quin era el premi, y que probablement perdré la butlleta abans del sorteig.
    De totes maneres, a vegades hom té sort, un dia, fa uns vint anys, em van trucar per telèfon: m’havia tocat el lot de productes en català que sortejava una associació per la llengua en una fira de Nadal; en comprar alguna cosa et donaven unes butlletes que havies de ficar a una urna…
    Però haver tingut sort un dia no em farà canviar mai la meva opinió: mai no jugar a un joc on l’avantatge és per a terceres, independentment de consideracions ètiques o morals.

  2. Agraït pel comentari que m’heu deixat.