Els Papers de Santa Maria de Nassiu

(Josep Miquel Bausset- CR) El 3 de juny de 1963, aquest dilluns fa 50 anys, moria el papa Joan XXIII., elegit bisbe de Roma a la mort de Pius XII. Angelo Giseppe Roncalli nascut a Sotto il Monte el 25 de novembre de 1881 i ordenat capellà el 1904, va ser secretari del bisbe Radini-Tedeschi i professor d’Apologètica i d’Història eclesiàstica al seminari de Bèrgam, en plena crisis antimodernista. El 1925 va ser nomenat Visitador Apostòlic de Bulgària, i el 1934 va ser traslladat a la Delegació Apostòlica de Turquia i Grècia. Durant la II Guerra mundial, va salvar una multitud de jueus de l’horror nazi, gràcies a una idea seva: els “baptismes de conveniència”: els jueus rebien uns certificats que no els comprometien a res, però gràcies als quals podien eixir del país i fugir de la mort.

El 1944 és nomenat Nunci a París, un autèntic vesper, degut a l’enfrontament del govern de De Gaulle amb la majoria de l’episcopat francès, que havia simpatitzat amb el govern de Petain. Roncalli va ser rebut amb hostilitat, però va saber suportar una situació incòmoda des del bon humor. En deixar la nunciatura de París, va ser creat cardenal i nomenat patriarca-arquebisbe de Venècia. El juliol de 1954, tornant de Santiago de Compostel·la, el cardenal Roncalli va passar per Montserrat, que ell qualificà com “opus mirabile oculis”

El 28 d’octubre de 1958, els cardenals elegien a Roncalli com a nou papa. Mentre que Pius XII, havia viscut un cristianisme de tensió, amb una fe plena d’una càrrega intel·lectual i dramàtica que encarnava una religiositat de Getsemaní o del calvari, Joan XXIII era un home de fe senzilla, amb una actitud optimista, que vivia l’espiritualitat de Bet-Lehem i de la Resurrecció. Joan XXIII portava amb ell el vent de l’Esperit de Déu, però també aquella brisa mundana, perquè ell no considerava el món amb la visió agustiniana de ciutat maleïda. No li agradava menjar sol, com deia el protocol vaticà i més d’una vegada “s’escapava” de nit als jardins del Vaticà, “perquè no tenia son, i m’apetia fer un passeig”. Per frenar la inclinació de la Cúria a fer lleis i cànons, el papa amb bon humor, deia d’una de les estàtues de la plaça de Sant Pere, que tenia una mà assenyalant l’exterior de la plaça, que allò que l’Església manava, es practicava allà a fora.

El 25 de gener de 1959, el papa Roncalli va convocar el Concili Vaticà II, davant l’estupor de la Cúria. I és que el papa Roncalli, home dòcil a l’acció de l’Esperit, volia obrir l’Església al diàleg i al món modern. Joan XXIII va començar a deixar de costat moltes teologies “segures” i va apostar per renovar l’Església, per acostar-se als cristians d’altres confessions, per promoure un camí de pau, encara que va haver de lluitar de valent contra mentalitats arrelades en el passat i contra sensibilitats tancades a les reformes que promovia. Joan XXIII creia que l’Església no havia de ser “un museu arqueològic que hem de conservar, sinó un jardí obert”. Per això Joan XXIII cridà com experts del Concili als teòlegs més avançats: Rahner, De Lubac, Congar, Danielou,Courtney i Murray. I és que el papa volia que el Concili fos una oportunitat per al debat i per l’obertura als nous temps: “Creieu que us he fet venir (va dir als bisbes del Canadà) perquè canteu el mateix Salm, com els monjos?”.

Amb les encícliques Mater et magistra (1961) i Pacem in terris (1963) Joan XXIII apostava per una Església allunyada de ghetos, oberta a la societat, a la renovació, a l’aggiornamento. Va desmuntar les “raons cristianes” de l’antisemitisme i va traure de la litúrgia (de les pregàries del divendres sant) les al·lusions als “pèrfids jueus”. L’encíclica Mater et magistra, on el papa parlava clarament de “socialització”, va ser criticada als països comunistes, encara que Kruschev havia advertit als seus col·laboradors: “Compte! No podem riure’ns d’això!”.

El 1963 el papa donava a conèixer una altra encíclica transcendental: la Pacem in terris, adreçada a tots els “homes de bona voluntat”. Era una revolució copernicana en la cosmovisió cristiana dels problemes temporals. En aquesta encíclica, el papa consagrava totes les llibertats humans, així com també la necessitat de col·laboració entre tots els homes, fossin quines fossin les seves ideologies, per tal de construir un món millor. Fruit de la seva preocupació per la pau, Joan XXIII no va tindre cap objecció en rebre en audiència la filla de Nikita Kruschev i al seu marit, director del diari soviètic Izvestia, als qual digué: “nosaltres ens trobem en l’època de la llum. La llum dels meus ulls s’ha trobat amb la dels vostres ulls. Que el Senyor els ajudi en el camí de la bondat”. Per aquest camí de bondat, entrava Joan XXIII en milers i milers de cors humans.

El papa senzill i bo, que va introduir l’Església a una nova època històrica, va morir el 3 de juny de 1963. El cardenal Montini, que va succeir a Joan XXIII, va declarar: “l’herència del papa Joan, no pot quedar enterrada en el seu taüt”. Com ha dit el pare Josep M. Soler, abat de Montserrat, “Joan XXIII ha deixat un gran record en l’Església, perquè amb la seva manera de fer, transparentava la bondat de Déu”. I és que la nova primavera que Joan XXIII va fer nàixer en l’Església, va ser un nou Pentecostès, ple de la gràcia de l’Esperit. Una primavera que el papa Francesc vol que torni a reflorir.

Josep Miquel Bausset és monjo de Montserrat

(Foto: Angelo Roncali amb l’abat Brasó a Montserrat el 1954)