LA VIA SÀNSCRITA

(A partir d’avui – solstici d’hivern d’aquest 2020 -, i fins els 21 de juny de l’any vinent, el dia tornarà a recuperar terreny a la nit.

La llum s’anirà imposant a la foscor, il·luminant amb la seva força el nostre combat quotidià contra la pandèmia, mesures preventives i vacunes incloses.)

Ha brillat intensament, com una noia jove que bressola criatures i ajuda a moure’s per primer cop tot el que és viu.
Ha portat Agni – el foc – a escalfar homes i dones, infants i avis. L’Alba ens ha dut la llum, ha expulsat les penombres.

Mirant-ho tot, estesa arreu, ha sorgit, immensa. S’ha alçat i ha resplendit intensament, amb els tons blancs del seu esplèndid vestit tot al voltant.
Ha lluït, bellíssima, amb els colors daurats de la seva pell. Ha aparegut, mare dels ramats i guia dels dies.

Menant el Sol – la mirada dels déus! -,  la propícia Senyora condueix el seu Corser blanc i bell a examinar-ho tot plegat.
Distingida pels seus rajos, es veu, rutilant, com visita tot el món portant el seu meravellós tresor.

“Acostat a nosaltres, allunya l’enemic, prepara’ns una àmplia pastura lliure de perills.
Espanta els que ens odien, ofereix-nos riqueses i, tot cantant, aboca’ns recompenses, Dama opulenta.

Envia el teu esguard més resplendent per a il·luminar-nos, concedeix-nos dies més i més llargs, oh Alba, oh Deessa.
Dona’ns aliments, tu que tens tot el que és preciós, generosa, rica en carros, bous i cavalls.

Oh Usas, deessa de l’Alba, nascuda noble, filla del cel, que els sacerdots amb els seus himnes fan poderosa,
Descobreix-nos vastes i glorioses riqueses i, vosaltres, déus, protegiu-nos sempre, amb totes les benediccions!”

(Tornar als himnes del Rig Veda – que interpreten el món amb una mirada primigènia – ens acosta potser a veritats netes d’interferències pretesament culturals, lliures d’acumulades connotacions més o menys erudites.

El cant VII.77 – probablement compost durant la secular migració dels pobles ramaders del centre d’Àsia, cap a un Sud més fèrtil – ens ofereix, a més de la certesa de la Llum, una ordenada presentació i invocació de l’aurora, qui sap si permanentment útil, avui – ara! – també, aquí.)

“Foc” – que en vèdic (i en sànscrit) es diu “agni” i designa també la divinitat que expressa la combustió dels cossos – és la primera paraula del Rig Veda.

Després, en els altres 1.027 himnes del recull – com a protagonista d’unes 200 composicions o esmentat una mica a tot arreu – continua tenint-hi una presència destacada.

El foc il·lumina i escalfa el Rig Veda. Des de sempre.

És fàcil imaginar els nostres llunyans avantpassats, reposant al voltant de les fogueres, al final de les llargues jornades per les estepes asiàtiques, seguint, Sud enllà, la lenta  migració  dels seus ramats,

Podem intuir igualment com compartien aleshores les cabòries del dia, el benestar i la seguretat que les flames els aportaven i el sentit profund que tot plegat potser tenia.

D’aquells instants van sorgir-ne, plausiblement, textos com el traduït més avall (i que tant recorda, per cert – parcialment almenys – el nostre popular parenostre).

Foc! T’omplo de lloances,
sacerdot a cada casa,
diví oficiant del sacrifici,
oferent de l’oblació,
immillorable donant de riqueses.

Que el Foc,
venerat pels savis,
tant antics com actuals,
porti aquí els déus

i, a través del Foc,
resplendent fill dels herois,
aconsegueixi fortuna,
la prosperitat de cada dia.

Foc, essència del culte,
ets protecció i amor universals,
fins i tot per a les divinitats!

Foc, docte oferent,
el més digne d’elogis,
vine amb les altres deïtats!

Perquè només tu,
Foc pietós,
afavoriràs l’erudit Angiras

A tu, cada dia,
matí i tarda, et portem
el nostre homenatge amb el pensament,

celebrant de la cerimònia del sacrifici,
brillant pastor de la Llei Sagrada
que creixes en la  teva pròpia llar.

Foc, a nosaltres, pare i fill,
sigue’ns propici
i acompanya’ns fins al benestar!