Help Catalonia! (per variar)
Deixa un comentari
conseller de Cultura recorda que la Constitució espanyola reconeix la
pluralitat lingüística de l’Estat
Respon a l’anunci fet per la nova
presidenta, Luisa Fernanda Rudi (PP), de modificar la llei de llengües…
___________________________________
«Mals temps, aquests, en què s’ha de defensar allò que és obvi!…»
Bertolt Brecht
___________________________________
Reconeixem que, per damunt de particularitats i localismes, ens entenem parlant una mateixa llengua.
Aquesta
raó tan simple, i fent-nos ressò dels problemes que tenim per parlar i
viure en aquesta llengua en els territoris d’on és pròpia i on es parla,
ens ha animat a expressar el següent:
Reconeixem que la llengua
que compartim és la llengua pròpia d’un extens territori, la part
principal del qual es troba a Espanya, però també a Andorra, França i
Itàlia (illa de Sardenya).
De manera específica, aquest és el seu domini:
(A Espanya:)
Principat de Catalunya, 5.980.000 habitants
Illes Balears, 755.000 hab.
3/5 del País Valencià, 3.350.000 hab.
Franja oriental d’Aragó, 48.000 hab.
El Carxe (a Múrcia), 2.000 hab.
(Al Principat d’Andorra:)
Andorra, 38.000 hab.
(A França):
Catalunya Nord (al sud de França), 330.000 hab.
(A Itàlia):
L’Alguer (a l’illa de Sardenya), 37.000 hab.
Coincidim
en anomenar la llengua pròpia d’aquests territoris, la qual pertany
al grup Occidental de les llengües romàniques, Llengua Catalana, d’acord
amb les definicions de l’Institut d’Estudis Catalans, l’Acadèmia
Valenciana de la Llengua i la Real Academia de la Lengua Española, entre
altres. Coincidim també en què totes les parles de la Llengua Catalana
són genuïnes en la seva denominació, i així, existeix tant el valencià
com el tortosí com les variants illenques, les variants del Principat, i
els parlars de la Franja i de les comarques de la Catalunya Nord, així com
de la ciutat de l’Alguer, a Sardenya.
Pensem que en els territoris de
parla catalana s’ha fet difícil expressar-se, comunicar-se o viure amb
naturalitat en aquesta llengüa. Atribuïm aquesta impossibilitat al fet que
sovint ens trobem amb terrabastalls al voltant de la nostra llengua:
quan no són intents de secessionisme lingüístic o rebel·lies cap al
llenguatge estàndard, són la dialectalització o bé manifestacions de
diglòssia (la diglòssia és quan dues o més llengües conviuen en un
mateix espai i una d’elles va ocupant espais i dimensions comunicatives
de l’altra fins a fer-la desaparèixer).
Defensem la nostra parla
sense menystenir les altres llengües, ja que entenem que no hi ha cap
llengua més important que una altra. Fem palesa, així, la nostra voluntat
de reconeixement de la llengua per tal que se situï en el lloc en què
coincidim a afirmar que li correspon. Defensem una llengua viva, i no
l’estimem perquè sigui gran, sinó que l’estimem perquè és la nostra, i
volem que sigui el vehicle normal per entendre’ns i que se’ns facilitin
els mitjans per assolir-ho.
Acceptem com un imperatiu de les
lleis vigents l’oficialitat d’altres llengües per a les relacions entre
les administracions i la ciutadania. Afirmem, però, que l’única llengua
pròpia dels territoris de parla catalana és el Català, en les seves
diferents variants i noms genuïns. Tot i que siguin llengües oficials o
cooficials en alguns d’aquests territoris, el Castellà, el Francès o
l’Italià no en són les pròpies i per tant no poden pretendre
convertir-s’hi.
Conscients de la responsabilitat que tenen els
actes o les omissions i de l’autoodi que sovint ens fa canviar de
llengua, demanem a la ciutadania dels territoris de parla catalana, el
respecte que mereix la parla pròpia, ni més ni menys que qualsevol
altra. Animem tothom a defensar-la amb il·lusió i perseverança,
fent-la servir com a primera opció per a dirigir-nos tant a les
administracions com a la resta de població.
També reclamem
de les administracions locals, territorials, estatals i europees que
apliquin i facin complir amb decisió la legislació que defensa aquesta
llengua i que preparin les normatives necessàries per tal de garantir-ne
no només la supervivència, sinó la plenitud. Que sigui el vehicle de
comunicació entre la ciutadania dels territoris citats, i entre aquests i
el món.
“Ah, joves llavis desclosos després de la foscor,
si sabíeu com l’alba ens ha trigat,
com és llarg d’esperar
un alçament de llum en la tenebra!”
(Salvador Espriu, 1913-1985)
Aquesta
iniciativa espontània, integradora i vital és la d’un conjunt de
persones que, utilitzant la llengua que es parla en llurs territoris,
només vol preservar-la de cara a les generacions futures dient les coses
pel seu nom, ja que aquesta llengua només serà la que vulguem que
sigui.
Una abraçada a totes i tots els parlants de totes les llengües del món!
[Del FB:
https://www.facebook.com/pages/EN-CATAL%C3%80-LA-PRIMERA-OPCI%C3%93/218102901539927]
______________________________________
+ info:
En aquest vídeo, del Cercle Català de Negocis, s’entén tot:
I en aquest, de l’entranyable Mathew Tree, també:
I en aquest altre (capturat de la plana web de Help Catalonia: http://helpcatalonia.blogspot.com/), s’explica tot en anglès, para que lo entienda todo el mundo:
SPAIN’S SECRET CONFLICT from Jordi SF on Vimeo.
__________________________________
I acabem amb un seggeriment de l’amic Vila per a l’armament moral de Catalunya i dels catalans:
«He llegit la immensa Història militar de Catalunya
de Francesc-Xavier Hernández, i dic immensa no sols pels quatre volums
que ocupa sinó també per la qualitat de la feina, que a més de ser
titànica està feta amb estil i perspicàcia. Aquest bon senyor ja m’havia
sorprès amb una història de Barcelona que vaig trobar perduda en una
biblioteca i que demostrava una extraordinària capacitat de síntesi.
»Té
gràcia que un historiador amb una visió geopolítica tan afinada i que
fa 20 anys ja tenia fonamentat el discurs de l’Arc Mediterrani tingui
tan poca presència als mitjans. Una cosa que es veu en cada ensulsiada
del país és la manca d’una opinió pública formada i d’una cultura
seriosa. A Catalunya creiem que podem explicar el món prescindint de
l’element bèl·lic. No tenim un discurs que relacioni la violència amb la
cultura, però tota la història del país des del segle XVI és la
història d’una resistència aferrissada contra un sistema politicomilitar
que tot just va començar a descompondre’s amb la caiguda del mur de
Berlín.
»Com explica el senyor Hernández, la decadència de
Catalunya té relació amb l’evolució de la cultura militar. Mentre
l’element qualitatiu juga un paper decisori en les guerres, els catalans
aguanten posicions. Tot i la inferioritat demogràfica, l’imperi
catalanoaragonès va aguantar fins al segle XV. És a partir del XVI, quan
els estats massifiquen els exèrcits i es converteixen en màquines de
fer la guerra, que s’esfondra ràpidament.
»Una cosa que sorprèn i
que no hauria de fer-ho és la imatge d’individus bel·licosos que els
catalans vam tenir fins al segle XIX. És un tret que compartim amb
d’altres pobles oprimits, com explica Isaiah Berlin al seu assaig A contracorrent.
El general Prim encara va donar una prova d’això a l’Àfrica. Després,
amb una classe obrera sobreexplotada, que no treia beneficis de les
guerres colonials, i una burgesia massa feble per dominar Espanya o
crear un Estat, tot ha sigut promocionar la imatge del català calçasses i
materialista; aquell que cantava la Legión el 6 d’octubre tot pujant
per la Rambla: “Huevos a la asturiana, gallina a la catalana”.
»Ara
que els exèrcits tornen a ser un afer d’unitats d’elit, la cultureta
cada cop tindrà menys sentit. Ara podem prendre’ns la cultura més
seriosament sense patir per les seves conseqüències. La Catalunya de la
II República que tanta por feia a Pujol no tenia res a pelar en un món
regit per conflagracions on morien més soldats que habitants tenia el
nostre país. Avui les condicions han canviat. A mesura que la força
bruta deixi de ser un recurs productiu ens endinsarem en el món de la
personalitat i veurem que hi ha una relació directa entre l’exploració
de la memòria i la creativitat, entre la profunditat del discurs
identitari i el desenvolupament econòmic.
»La incapacitat de les
esquerres per instrumentalitzar els últims afers de corrupció o ara
aquesta acampada, demostra que el país va agafant consistència i que el
pedal sentimental sublimatori ja no funciona com abans. Ja no som una
d’aquelles societats on els comunistes acabaven obrint les portes als
feixistes o directament portant a terme el seu programa. Així com els
exèrcits multitudinaris han estat decisius fins fa quatre dies, tot fa
pensar que el talent guanyarà pes decisori i que els estats, perduda la
seva funció principal, que era robar al veí per enriquir els de casa,
s’hauran de reinventar.
»Si CiU vol dur el país a algun lloc, i
conjurar els incendis que el PP intentarà provocar a casa nostra, hauria
d’esprémer totes les possibilitats que la cultura dóna al país i
dotar-la d’una vocació de poder autèntica. Si no, seguirem parlant de la
tendència saturniana de l’independentisme o del Barça de Guardiola
sense entendre res i els catalans no acabarem mai de treure tot el suc a
les nostres possibilitats. No sabem quants anys durarà l’esperit
artístic que s’està escampant pel món, però hem d’aprofitar-lo i tenir
present allò que va dir Goethe dels francesos molt abans que els nazis
entressin a París: no és gràcies als seus exèrcits sinó a la seva
cultura que França no serà mai colonitzada».
[“Violència i cultura”, enric vila, ep/avui 18/6/2011 (els subratllats són meus)]
__________________________________
[Foto de l’entradeta: ACN, Agència Catalana de Notícies]
Excel.lent apunt, bona feina i ben aclaridor. Però ens trobem ja com els partits politics (CiU) és el que compte donant suport al PP per guanyar una alcaldia o més poder a les Diputacions (cultura per el PP), però també ho veiem en altres llocs;els espanyolistes de Izquierda Unida a Extremadura i el que més dol, un regidor d’ERC a Calaceit (Franja) donant el seu vot al PP per aconseguir l’alcaldia i a continuació demanant ajuda al Principat per defensar la llengua …. no entenc res de res. I no cal parlar dels altres PSOE-PSC o els d’ICV-Verds.
Sincerament mininu això fa pudor molta pudor, així que ens tocarà continuar sortir al carrer perque la independència és l’únic camí, i potser poden aclarir-se les idees, i per damunt de tot, defensar els drets del poble i no dels partits.
Bon diumenge … amb moltíssima xafogor