Els indignats i Eduard.7
Deixa un comentariOVIEDO, 25 May. (EUROPA PRESS) –
«El popular escritor y divulgador científico Eduard Punset se acercó en la noche del martes a la Plaza de la Escandalera de Oviedo, en la que se encuentran los acampados del movimiento 15-M para expresarles su apoyo. “No paréis”, les ha pedido.
Punset se encuentra estos días en Oviedo ya que forma parte del jurado del Premio Príncipe de Asturias de Investigación Científica y Técnica 2011 que hace público este miércoles su fallo.
El conocido escritor cogió el micrófono y tomó la palabra para dirigirse a los presentes. “Gracias por mantener viva una esperanza que llevamos cultivando desde hace mucho tiempo”, ha dicho a los presentes, y les ha comentado que hay mucha gente que se acuerda de ellos, aunque les parezca a veces que están solos.
Punset ha comparado el movimiento del 15M con la Ruta de la Seda de hace 2.000 años, un trayecto comercial entre Asia y Europa. “Era como vosotros, la gente iba e intercambiaba conocimientos, chismorreos, infecciones, genes… y de allí surgía una civilización nueva y una manera de pensar; y en eso estáis vosotros”, ha dicho.
También se ha referido a las numerosas especulaciones relativas a quién está detrás del movimiento. Y ha dicho que cuando las preguntas no tienen respuesta, la gente suele recurrir a teorías “conspirativas”.
Ha explicado a los presentes que está en Oviedo porque “quizás por la edad” le colocan en jurados de distintos premios. “Estoy en el jurado de Ciencia del Premio Príncipe de Asturias, creo que se llama, hemos pasado todo el día discutiendo quién sería el que ha ganado el premio. Ahora tengo que guardar el secreto. Pero os dejo tranquilos, porque creo que hemos elegido bien”, ha señalado. La intervención de Punset en la Escandalera ya ha sido colgada por un usuario en Youtube».
Val a dir que l’efervescència de la indignació va propiciar tota una desfilada d’avis simpàtics i simpatitzants, comprensius, amb els néts acampats a les diferents places dures: començant pel mateix Hessel, que va donar nom (sense pretendre-ho, és clar) al moviment, hi hem vist tot darrera d’ell el mateix Punset, l’Arcadi Oliveres (encara jove, i jovenàs d’esperit, igual que el flamant doctor honoris causa per la UPF Joan Manuel Serrat, que s’hi va referir en el seu parlament d’acceptació), Eduardo Galeano, etc, etc…, i això sense comptar els nombrosos jubilats que es van veure propers al moviment i s’hi van adherir espontàniament, des de primera hora.
Centrant-nos en la irrupció mediàtica d’Eduard Punset a la capital asturiana, però, a banda que potser no calia que es fes tant el desmenjat per justificar la seva presència allà, és obvi que allò que va dir era parler pour parler, perquè la resistència humana, física i mental, té un límit, i més enllà d’aquest límit, a hores d’ara ja depassat, continuen campant, impertèrrits, els paquiderms dels parquets financers, protegits per una dura cuirassa de cinisme i per un absurd sistema de transmissió de poders econòmics que els converteixen en clans exclusius des del primer dia que vénen al món, amb l’alt destí de trepitjar fort i de trepitjar a tort i a dret i a tothom que se’ls posi per davant. I per descomptat que unes quantes tendes de campanya i uns quants llençols convertits en pancartes ni els treuen la son ni molt menys els paren els peus. Això és lo que hi ha.
La qüestió és que els joves finalment han hagut de parar, contra allò que els demanava l’avi científic dels cabells esbullats, i haurem de continuar tots plegats alimentant l’esperança que ja cultivàvem de feia anys i panys, que de tota manera en el meu cas sospito que és bastant diferent de la que cultiva el senyor Punset al seu hortet, i juraria que bastant menys metafísica, menys lírica i menys abstracta. Però parlem un moment d’aquest home, que és el leit motiv d’aquest apunt, en un altre vessant del personatge públic.
El M15M va filar molt prim per no barrejar peres i pomes, ous i castanyes, però aquí no serem pas tan políticament correctes i ho farem, encara que només una mica, i per recordar com de passada que l’avi Eduard havia rebut, poc abans que les acampades de protesta es materialitzessin, la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya, i que l’home va aprofitar el solemne acte de lliurament de guardons per regalar-nos una perla que ningú li demanava: va venir a dir (sense cap temor, molt diferentment que a Oviedo, d’aixecar antipaties entre la concurrència) que els pobles amb una identitat forta corren el perill de tancar-se en ells mateixos, “fins a quedar asfixiats”…, uix, quin mal rotllo!
No sé pas de quina lupa o de quin microscopi pot haver tret, aquest il·lustre divulgador científic, que Catalunya és un país tancat en ell mateix. Però si és així com diu, d’alguna manera, deu ser precisament per suportar la pressió exterior del país veí, que fa tres-cents anys que prova d’ofegar-lo per tots els mitjans (últimament fins i tot amb l’econòmic, un mitjà insòlit, i fins ara inèdit), i si no ho ha aconseguit és precisament perquè Catalunya té una personalitat forta (literalment a prova de bombes!). Com pot ser que una ment científica com la seva cometi un error de percepció i d’anàlisi d’aquest calibre? I per cert, potser que vagi amb aquest rotllo de la “cerrazón” a les autoritats del país veí en qüestió, que més tancat en ell mateix i més autista i més monotemàtic difícilment se’n deu poder trobar cap al món, i ell, l’il·lustre Punset, bé ens ho hauria de saber dir, tan cosmopolita i viatjat com és…
Però noi, és que no hi ha manera: els voluntaris a extirpar la verinosa manera de ser dels catalans no deixen mai d’aparèixer, a la fila sempre hi ha algú disposat a sacrificar-se per defensar el món d’aquesta cugula… No caldria dir-ho, però també va córrer a apuntar-se al festí dels indignats el presumpte joglar Albert Boadella (també nascut d’alguna manera, com el mateix Punset, de la mare terra catalana), per a qui la culpa del sidral és la mania dels dirigents polítics de dividir (?) la societat catalana en dues (??)… És evident que l’agudesa de visió i mental li va a més com més avi es fa, el noi… Només els faltava afegir, l’un i l’altre, que la catalanitat de Catalunya és la culpable del tsunami que va provocar la catàstrofe de la central de Fukushima i, posats a dir disbarats, també de la gran crisi financera que ens té a tots agafats pels ous!…
L’altra cosa a destacar que dèiem era la denúncia de GreenPeace segons la qual el CSN, Consejo de Seguridad Nuclear, es passava per l’engonal l’acord consensuat per la Comissió Europea per sotmetre a revisió les centrals nuclears del continent, després del desastre de la de Fukushima, al Japó; es tracta dels anomenats tests d’estrès, per tal de saber si aquests equipaments estan en condicions de superar un desastre natural com aquell o bé un d’artificial, com un atac terrorista (l’impacte d’un avió, un ciberatac, un sabotatge…).
La notícia, que em va arribar pel Facebook, em va inspirar aquest comentari: Qui sap si la font de la Indignació no l’hauríem d’anar a buscar aquí (i no pas a dalt dels arbres de la plaça de Catalunya), entre els que se senten tan poderosos, flipen tant amb el seu poder, que s’exciten jugant a ser déus: creant energia solar aquí a la terra, modificant la genètica de les plantes i els animals, acaparant els efectes benèfics de les plantes i les plantacions o les selves on creixen i encapsulant-los en pil·lules per al consum humà i animal… Poderosos malparits i inabastables (i invisibles, es veu), que juguen a déus tot fent alhora grans negocis, i que van fent la seva tranquil·lament, mentre arran de terra indignats, policies, polítics i banquers s’esbatussen entre ells…
___________________________________
[1] la plaça va ser rebatejada, segons que n’informava un dels indignats de la junta del Santander, com a “Plaza del 15-M”.
[2] arran de l’acorralament i atac físic als diputats i diputades del Parlament de Catalunya, això deia en Manuel Cuyàs el dia 17 de juny a El Punt (en l’espai on havia pres el relleu, per cert, a Miquel Pairolí, un relleu certament difícil per al bo d’en Cuyàs), després de la pensada dels indignats (o d’alguns d’ells, ja que l’endemà van ser desautoritzats pels indignats de debò) de bloquejar el Parlament:
«Isabel Coixet, directora de pel·lícules fashion deslocalitzades i autora d’un anunci de la cervesa Damm on es venera l’estudiant de cuina que fa campana, ensenya el cul i balla cada nit i acaba que només sap fer un parell d’ous ferrats, diu això sobre l’intent de cop d’estat, el tejerazo perroflauta de dimecres contra el Parlament de Catalunya: “No em sembla malament que els indignats hagin pintat jaquetes; sí les pedrades”. Es referia a la jaqueta de la diputada Montserrat Tura. Kiko Amat, escriptor, també opina, i diu: “Els polítics han demostrat una vegada rere l’altra que menyspreen el sentiment popular i no deixen cap altra opció que la demostrada a les portes de la Ciutadella”. Maruja Torres, periodista que no cal presentar però de la qual recordarem que el 2004 va rebre la Creu de Sant Jordi de mans del president Maragall, explica en un article a El País que tot escoltant “los acontecimientos” per ràdio li va venir aquest pensament: “Es ahora cuando el Movimiento 15-M está empezando a moverse de verdad y con objetivos bien determinados”. Els “objetivos bien determinados” només poden ser el Parlament, els diputats i els presidents de la Cambra i de la Generalitat. Quan va escoltar per ràdio “los acontecimientos” del 23-F, l’any 1981, la vam veure més defensora de les institucions democràtiques. Esperin-se, que ara ve Arcadi Oliveres: “Han incitat policies a promoure la violència en contra dels diputats”. Això ho diu perquè hi era i ho va veure o perquè tot un president de Justícia i Pau es creu els vídeos amb subtitulat fals que han propagat els revoltats?
»Com que a més a més de parlar de jaquetes pintades parlem de l’intent de paralitzar un Parlament i del fet d’haver-hi segrestat durant unes hores els diputats, coses sobre les quals aquests opinadors no diuen ni una paraula, només podem arribar a una conclusió: creuen més en la utilitat i la importància del Parlament els indignats violents que li volien aturar l’activitat que aquests senyors i senyores que n’ignoren l’existència o tant els fa el que hi passi».
[3] «Passi-ho bé, passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies, passi-ho bé, passi-ho bé i fins a la crisi que ve!». Manel Cano, indignat de FGS, escrivia a 10.7.11 a la plana del FB dels Indignats de Figueres:
Hoy que hemos desacampado, me quiero permitir unas palabras para nuestros políticos;, señor@s, despierten, esto no se acaba aquí, continuamos, tenemos nuestros medios y convicciones, les decimos, rectifiquen, aun están a tiempo, se lo decimos todos los que hemos salido a las calles pacíficamente, por que nos hemos dado cuenta a tiempo, por eso somos pacíficos, sabemos la verdad, hemos aprendido, se lo puedo asegurar, seguimos teniendo paciencia, porque pensamos que es posible, pero también les advertimos , no sabemos como responderán los millones de este país que todabia no lo saben y creen en varitas mágicas, de eso ustedes saben mas que yo, ellos cuando ya no puedan mas, tal vez no tendrán tanta paciencia, por el hambre, si el hambre, eso de lo que la gran mayoría del planeta si conoce en su día a día y de lo que usted@s no conocen, porque no les llega con sus privilegios, esa palabra sera la que acabara por despertar a los demás, y nosotros no estaremos del lado de ustedes, por negligentes, aunque en muchos momentos pienso que es precisamente lo que quieren, un conflicto, ya que en la moral que mis abuelos me enseñaron, es injusto leyes que empobrezcan al pueblo, ellos lucharon por cambiarlo y ustedes lo están matando, rectifiquen, escuchen al pueblo.
ps: Per cert, l’expressió “Democràcia real JA” en anglès seria “Real Democracy NOW”, és a dir “Democràcia real ARA”, i no pas “Democràcia real ja!”, com el van “traduir” les pancartes nostrades. (Posats a fer, “Democràcia real ja mateix!” hauria quedat encara més fi). Res, home: que se’ns emporta un vent cosmopolita que és un contento!…
un home que parla tan malament, per mi, no pot ser gaire intel.ligent