L'Hereu Riera

21 d’octubre de 2013, dl

Calma total. Em llevo que en Jan i en Quico surten de l’hotel amb la pick-up d’en Daniel, conduïda pel seu nano (un marrec de 14 anys!), cap a la muntanya on viu una família amb una nena de només tres anys que es va cremar les cames quan tenia mesos. En Jan, que va passar de molt jove per l’experiència terrorífica de rebre de ple una deflagració de productes inflamables, al magatzem de l’empresa on treballava, ha convertit la seva supervivència (miraculosa, se’n pot dir, sense exagerar gens) en una activitat militant, invertint part del seu temps a favor de les persones que han patit també cremades, per ajudar-los a superar les seqüeles de l’accident.
Mentre en Jan parla amb la mare de la nena, mitjançant la María, que fa novament d’intèrpret, i en Quico pren fotos perquè més tard els metges puguin valorar les cames ferides, a baix a Aguacatán la vila va despertant. A mig matí apareixen don Vito i la Raquel, amb les noies, i esmorzem ous ferrats i torrades, fets amb una graella de carbó vegetal de la Graciela, la mestressa. Aquí cuinen amb mantega, no pas amb oli (que és un luxe, i el d’oliva un luxe oriental), però la meva truita ha quedat boníssima. Com si haguessin ensumat l’olor de menjar, arriben puntuals com un rellotge suís en Quico i en Jan, i ja hi som tots a endrapar.
Al cap d’una llarga estona de mandrejar, sortim tota la colla, menys en Tano i l’Angélica, al Parque, a beure birra. Si més no, hi ha l’espectacle de la gent, que no cessa. L’activitat és mínima, però, perquè avui és dia feriado, això és, de festa, per l’aniversari de la Revolució de 1944, que com que va caure en diumenge, ahir no es va poder celebrar com calia…
 

Al llarg del dia en Jan es va assabentant, a còpia de trucades de mòbil (aquí a Guatemala van tirades de preu, i a damunt les dues empreses de telefonia, Tigo i Movistar, es reparteixen els dies de la setmana per fer ofertes als potencials clients), de l’estat de la reparació del bus. Sembla que s’ha progressat: els mecànics, a Huehuetenango, han trobat espàrrecs de substitució per collar la roda posterior avariada, però s’hauran de tornejar, i doncs això vol dir que ens hem de quedar com a mínim un dia més a Aguacatán.
Demà aprofitarem per anar a algun bareto a veure el Milan-Barça de la Xampinyons Lig. Àngela Maria!, no hi ha mal que per bé no vingui…
___________________________________

nb: Resulta que la que passava per ser la birra nacional, la Gallo, “orgullo de los chapines [guatemalencs] de corazón”, ha deixat de ser-ho, perquè l’ha adquirit una empresa mexicana. I nosaltres, que havíem trobat la nostra cervesa, i que ens la bevíem amb tant d’orgull, cagumtot! (Aquesta és més estàndard, diguéssim, que l’altra, la Brahva, un xic massa lleugera, pel nostre gust). Suposo que el que ha passat aquí és una mica com a Catalunya amb la popular Sant Miquel, la San Miguel, que de sempre s’havia fabricat a Lleida i que ha passat a mans del fabricant de la madrilenya Mahou, si ho tinc ben entès… Pel que es veu, l’emprenyada, a Guatemala, ha sigut de consideració.
 +
Per conèixer les activitats de l’Associació d’Afectats per Cremades de Catalunya, podeu fer un cop d’ull a la seva plana web: Kreamics.