Conjugant (que és gerundi) robar i espoliar
Deixa un comentari[Ataviada para la ocasión, la Presidenta del Parlamento regional del otro día, considerando la posibilidad de haber metido la gamba con la prohibición en el hemiciclo de determinadas expresiones incómodas para algunos diputados, rectifica y da marcha atrás, con gran irritación por parte de ciertos ciudadanos ejemplares (o de ciertos ejemplares de ciudadano, mejor dicho), que se preguntan para qué sirve una presidenta si no es para restringir el vocabulario y sujetar las lenguas viperinas e intemperantes]
—Pues nada, señoras y señores diputadas y diputados, que donde dije digo digo Diego…
Guió i dibus: Min
[Ataviada para la ocasión, la Presidenta del Parlamento regional del otro día, considerando la posibilidad de haber metido la gamba con la prohibición en el hemiciclo de determinadas expresiones incómodas para algunos diputados, rectifica y da marcha atrás, con gran irritación por parte de ciertos ciudadanos ejemplares (o de ciertos ejemplares de ciudadano, mejor dicho), que se preguntan para qué sirve una presidenta si no es para restringir el vocabulario y sujetar las lenguas viperinas e intemperantes]
—Pues nada, señoras y señores diputadas y diputados, que donde dije digo digo Diego…
La federació, però, va avisar que estaran amatents perquè no hi hagi més sortides de to, sobretot de SI.” (Marc Bataller, El Punt Avui+)
Carles Muñoz Espinalt, 1992
Capítol 3 – PASSAR PER LA CENSURA
Com aquell que fa de contrabandista i es
desviu per perfeccionar el doble fons de les
seves maletes, el qui vol deslliurar-se de la
censura —i a Catalunya d’una manera o altra
la censura no para d’actuar— cal que aguditzi
l’enginy si desitja que les seves idees circulin.
Què vol difondre? Com pot expressar-ho?
Què deixen dir? Quins recursos té per enga-
nyar la censura? Fins on pot arribar? Rumia i
mira d’esprémer tots els sentits de cada
paraula. Voldria trobar metàfores que perme-
tessin emprar uns mots que no tinguessin res
a veure amb el que vol dir, però que gaudis-
sin de la virtut de donar a entendre tot el que
li convingués, mitjançant el pressupòsit que
comporta poder jugar amb uns valors figurats.
No és fàcil i té molt de filigrana. En certs
moments no saps on comença la censura i on
acaba l’autocensura.
Si fem un estudi psico-
estètic de la imatge que, segons els censors,
voldrien que presentessin els qui pretenen
defensar la identitat de Catalunya, aviat es
descobreix que desitgen que sigui la pròpia
d’unes persones que no se senten protago-
nistes de les accions del seu poble, ni se
solidaritzen amb les seves gestes. Els volen
espectadors, mai actors. La censura moder-
na, impregnada de les tècniques de
Goebbels, jutja tant el que es diu com l’actitud
personal de qui ho exposa. Això ha creat
situacions ben reveladores i paradoxals entre
la gent nostra que ha teoritzat a l’entorn de la
nació catalana.
En relatarem un cas: es pot llegir en un lli-
bre de Gaziel (Meditacions en el desert) la
següent afirmació: «Els catalans del meu
temps —vull dir la minoria selecta— ens hau-
ríem fos totalment amb la nostra pàtria que
per força havíem de triomfar o sucumbir amb
ella. La tragèdia i l’honor de la nostra vida,
són que hem caigut amb Catalunya.»
Aquestes paraules varen publicar-se així
en l’edició que es féu del referit llibre a París
l’any 1974, però en ell s’inclou un peu de
pàgina que adverteix: «L’última frase d’aquest
paràgraf és suprimida en el text publicat a
Barcelona (1970). Naturalment per raons
òbvies.»
És a dir, l’autor no podia permetre’s el luxe
de confessar que ell havia seguit la mateixa
sort que el seu poble. Era pecat atrevir-se a
escriure: «La tragèdia i l’honor de la nostra
vida, són que hem caigut amb Catalunya.»
Per què no podia confessar-se? Potser el
mateix editor ja va actuar d’autocensor o era
una recomanació que féu Gaziel abans de
morir. Tanta responsabilitat pressuposava?
-Sí, convertia l’autor en protagonista i erigia la
seva personalitat en una imatge model que,
de fomentar-se, s’arriscaven que trobés
seguidors.
La lluita patriòtica dels catalans era obligat
dissimular-la el màxim possible. Es pretenia
que en poc temps no ens recordéssim de cap
fet. Calia fer gairebé imperceptibles els nos-
tres senyals d’identitat. No podíem valer-nos
amb propietat de les més ingènues metàfores
on reconeguéssim qui érem. Quan Josep Ma.
de Sagarra va començar el seu Poema de
Montserrat, a tots els erudits els constava que
els primers versos anaven així:
Avui que una ventada de ponent
assassina el perfum de la ginesta.
Ai las! Arribada l’hora de publicar-los
(1956), no va haver-hi més remei que desdi-
buixar-ne el simbolisme. l d’aquesta manera
van imprimir-se:
Avui que una ventada impenitent
encongeix el perfum de la ginesta.
Calgué desdibuixar-ne el simbolisme mal-
grat que ben poques persones es capficaven
sobre si «la ventada de ponent» és un símil
que pot o no referir-se a Espanya i molts
menys sabien que, «el perfum de la ginesta»,
havia esdevingut el símbol mateix de
Catalunya, gràcies a la suggestiva força poè-
tica de Joan Maragall que, bo i imaginant-se
la flor i l’olor de la ginesta com a característi-
ca de la nostra nació, abrandat ho versificava:
En la flor de la ginesta
Catalunya m’ha parlat
m’ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat.
Voleu més bona fe? Bé, doncs, fins i to
havíem de mossegar-nos la llengua els cata-
lans a l’hora de parlar en aquest sentit o l’altre
de «l’olor de la ginesta». La censura o auto-
censura ho capgirava tot. Matxucats els
valors i àdhuc les metàfores, qui podia desco-
brir el seu sentit patriòtic? En la contestació
d’aquesta pregunta trobarem les raons per les
quals, ara, no manquen pas els qui opinen
que la pàtria és una falòrnia i algun disminuït
de sentiments i degenerat de voluntat, amb
ben pocs escrúpols, arriba a escriure i publi-
car: «Fins i tot la vida d’un gos té més valor
que una pàtria.»
Carles M. Espinalt (“Preludi de la Independència” 1992)