La simfonia de la confusió

Santi Torres. (Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia) M’assec a pensar una estona (un exercici atrevit, escàs, gairebé un luxe en els temps que corren) abans de posar-me a escriure un post que desitjo ple de seny, de racionalitat, d’elements d’anàlisi, que doni llum etc. etc.  Però no passen ni vint minuts  que me n’adono de la impossibilitat de l’empresa. Intento processar les notícies que com una mena de bombardeig em van arribant de tots costats sobretot via ràdio i Internet, les meves principals fonts d’informació, però no me’n surto. Em sobrepassa la impostura que estem vivint, i em sobrepassa tant, que un servidor, més aviat escèptic en quan a les teories de la conspiració comença a apuntar-se al club dels qui pensen que una cerimònia de la confusió com l’actual deu obeir a un pla premeditat per anestesiar qualsevol intent de resistència moral.

Em sobrepassa pensar que el nou govern espanyol compti entre els seus nous ministres, personatges provinents dels lobbies més importants de la indústria armamentística i de la banca més especuladora. Sé que és un govern legítim, democràticament elegit, però fins i tot aquesta legitimitat no treu la necessitat d’una tria ministerial que tingui en compte elements bàsics d’ètica i honestedat política. En molts estats els ministres són examinats pels parlaments i poden ser vetats per aquests parlaments, de tal manera que en aquest examen l’opinió pública arriba a conèixer quina ha estat la carrera del candidat. Així passa per exemple, en el cas de la Comissió europea, on els nous comissaris han de passar per una sessió d’examen davant el Parlament, on es repassa la seva trajectòria i s’aclareixen possibles conflictes d’interessos. Cal dir que més d’un no ha aprovat i ha hagut de ser descartat per qui el proposava. Aquí en canvi, la composició del govern es reserva a un president que ho manté tot en secret fins el mateix dia en que els escollits juren (o prometen) els seus nous càrrecs.

Em sobrepassa la impostura dels qui parlen de regeneració moral des dels seus atris, mentre els partits que els donen suport i persones rellevants que han ostentat alts càrrecs en aquests partits són imputats en processos judicials per corrupció. Casos com el de Camps, Matas, i tants altres … en el qual es barreja la vanitat personal amb qüestions més de sistema (finançament de partits, contractació d’obra pública etc..) passen per davant els nostres ulls com si res. Fins i tot, hi ha que els considera absolts en la mesura que les urnes els han tornat a revalidar en el càrrec a ells mateixos o als partits als quals pertanyen. L’apel·lació que des dels partits governants es fa actualment de l’esforç, els valors i la regeneració democràtica, no deixa de sonar buida, en la mesura que no hi ha hagut un mea culpa sincer per part dels qui van creure que l’elecció democràtica els donava una mena d’impunitat total.

Em sobrepassa l’aplaudiment que el Congrés va fer fa uns dies a sa Majestat que viu a la Zarzuela, i els elogis que va rebre per part de tots per fer una cosa tan “atrevida” com rendir comptes d’allò que rep per part de l’Estat. És que ens hem begut l’enteniment? Durant anys la Monarquia emparada pels partits majoritaris es va negar a una presentació pública de les despeses de la Casa Reial, i ara, que per una conjuntura que tothom sap i que no repetiré, ara que per un interès de supervivència davant l’escàndol d’un dels seus membres, s’ha decidit amb benvolença a ensenyar-nos una “miqueta” com es gasten els calés, ara els nostres representants els brinden una llarga ovació. Estrany, tot molt estrany, molt confús … ja ho he dit al principi.

I potser el súmmum de tot ha vingut els darrers dies en forma de reacció per la mort d’en Fraga. He de dir que he viscut amb astorament aquesta mena d’elevació als altars de la política d’algú que certament amb llums i foscors, com tothom, que jo sapigui no va mostrar mai ni un àpex de  penediment per haver participat en un dels règims més obscurs del segle passat.

Forma part de la mateixa cerimònia de confusió de valors capgirats. Els còmplices d’una dictadura són enaltits com a demòcrates pels nostres representants democràticament elegits; els imputats per corrupció absolts per les urnes o en tot cas víctimes (“nous Jobs” Camps dixit) en mans de fiscals implacables; els partits que s’han finançat de forma sospitosa durant anys reclamen regeneració moral; la rendició de comptes necessària i obligatòria es vista com un acte de règia generositat  i  segueix…

I a mi el cap comença ja a donar voltes mentre penso que potser sí que som víctimes d’una conspiració, la que vol entre altres coses, que deixem d’escriure coses sensates i normals on tot torni a agafar una lògica: la lògica d’una veritat cada vegada més prima i tergiversada. Potser avui més que grans principis, la resistència consisteixi simplement en no perdre el cap.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

L’agroindústria i el Déu de les coses petites

Santi Torres. Catalunya Cristiana.
Fa pocs dies, en una trobada al voltant d’un tema d’actualitat com el
de la transformació de caixes en bancs, un dels ponents, després de fer
una anàlisi acurada de les conseqüències econòmiques i socials de la
desaparició del model de caixes, va dir, i cito de memòria: «ens hi
juguem un model que creu en la importància de les coses petites». La
mateixa impressió m’ha causat la lectura del quadern de Cristianisme i Justícia L’agroindústria sota sospita, de Gustavo Duch.

«Les coses petites» i, en el cas agrari, un model basat en petites
explotacions, està amenaçat pel desenvolupament del capitalisme a
escala global que comporta la concentració de la terra, l’aigua i els
recursos forestals en mans d’unes poques multinacionals. Sota
els arguments de l’eficiència i el benefici s’imposa un model productiu
estrany a una cultura pagesa que havia optat sempre per mètodes molt
més respectuosos amb el medi ambient. El preu d’aquesta reconversió
salvatge no és altre que la fam, ja que de les formes de producció
tradicionals en depèn encara la subsistència de milions de persones que
veuen ara impedit l’accés als aliments, en haver optat per una
producció dirigida sobretot a l’exportació i a una comercialització a
gran escala.

Darrere el sentiment de «pèrdua per les coses petites», no s’hi
amaga només un conservadorisme nostàlgic, sinó la consciència que allò
que se’ns està imposant trastoca profundament les relacions entre els
individus i també la capacitat que els individus tenen per a decidir
sobre la seva pròpia vida. En definitiva, està afectant la democràcia.
La «comunitat de format humà», respectuosa amb l’entorn, va sent
substituïda per unes relacions d’oligopoli empresarial basades en el
guany i el benefici. Tot el procés des de la sembra fins a la
distribució en grans superfícies, queda controlat per grans
corporacions que s’encarreguen de proporcionar les llavors, dels
tractaments a través d’agrotòxics, de la transformació dels aliments,
del seu comerç i al final de la seva distribució. I això no tan sols en
els productes vegetals, sinó també en el cas de la ramaderia. Resulta
impossible competir amb les grans corporacions, ja que elles imposen
les seves condicions en cada una de les fases del procés, mentre
amplien el negoci a partir de la compra de més i més terres pertanyents
a pagesos o a comunitats de pagesos arruïnats. La conseqüència de tot
plegat no és altra, doncs, que la d’una progressiva pèrdua de control
per part de productors i consumidors sobre el que se sembra i sobre el
que es menja.

Davant d’això neix, però, una alternativa: la sobirania alimentària.
Tanmateix, aquesta sobirania no serà possible sense la complicitat
d’uns consumidors interessats a saber l’origen i la qualitat d’allò que
compren. Uns consumidors responsables que no es deixin enlluernar per
les grans rebaixes, per les grans ofertes i per tot allò gran, i que
tornin a valorar les coses petites. I, entre aquestes coses petites,
aquells valors com l’austeritat, l’amor a la terra i la solidaritat,
que assegurin a la llarga una vida digna per a tothom.

Allunyats de la realitat?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Posaré només un exemple del que parlava l’altre dia en relació als
tòpics: el tòpic de què els polítics s’han allunyat de la realitat. A
qui li toca per raons de treball  estar sovint en contacte  amb polítics
de tendències ben diverses sap que, efectivament, això no és res més
que un altre tòpic. El que precisament  un nota en l’actualitat és tot
el contrari: els polítics viuen de fet massa enganxats a la realitat.
Sí, massa condicionats per qüestions personals com les que ens afecten a
tots (mantenir la feina, conciliar vida laboral i professional, …) i
per qüestions que es deriven d’un moment de crisi que no saben com
gestionar. A mi ja m’agradaria tenir més polítics “allunyats de la
realitat”, es a dir, gent de pensament i d’horitzó ample, gent amb
visió, llegits en història amants de l’abstracció i del pensament, gent
de diàleg i de cultura, gent amb pensament
propi i amb llibertat i decisió. Però en canvi, em trobo més aviat amb
persones  espantades i condicionades per una “realitat” que se’ls menja.
Preocupats perquè parlin bé d’ells els diaris, preocupats d’estar bé
amb els sectors on es recolzen, preocupats per uns indicadors econòmics
que ja no controlen, preocupats en mirar ni que sigui de reüll les
enquestes. Preocupats i espantats. I a sobre s’han de sentir dir que
viuen allunyats de la realitat!

Però el tòpic no és només fals sinó també perillós. Provoca reaccions
com les d’aquell polític que per a diferenciar-se  decideix “parlar com
la gent”, “apropar-se a la gent”, “fer seus els problemes de la gent”… i
l’únic que fa es apropar-se a les realitats més radicalitzades per
treure’n uns quants vots ni que sigui precisament a base de deformar la
realitat de “tant que s’hi apropa”. Els populismes són avui més que mai
una temptació i especialment en temes que per la seva complexitat
necessiten d’abordatges molt menys simplificadors.

Per tant, reivindico un canvi de “tòpic”: que no es continuï repetint
allò dels “cotxes oficials”, de la bombolla del poder, o dels sous
astronòmics etc… Potser en determinats nivells es doni però no és pas el
cas de la majoria ni és aquest el “problema” principal dels nostres
polítics. El problema és que no saben que fer, i viuen tan desorientats
com la resta: pressionats per una realitat que no els deixa gaire marge
de maniobra.  O tots plegats disposem d’una mica de serenitat per fer la
nostra feina, d’una mica de confiança, i d’una mica més de democràcia i
poder, o no ens en sortirem. En aquest cas és bo no equivocar-nos
d’enemic, ni que sigui a partir d’una simplificació que no té ni cap ni
peus.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La tirania de la simplificació

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

Cada vegada més vivim sota la tirania dels “tòpics”. No sé si la causa
és  la  influència dels mitjans de comunicació o una preocupant manca de
temps i ganes per pensar, el cert, però, és que correm el risc de morir
ofegats per aquelles afirmacions que es comencen a difondre ves a saber
on, i que van rebotant fins a convertir-se en un lloc comú que vol
explicar-ho tot. Llavors la gent diu, “vivim en una societat complexa”
(un altre tòpic) quan la veritat és que les opinions tendeixen més aviat
a la simplificació i a una visió de la realitat que es sosté en dos o
tres afirmacions. Per això surten partits només xenòfobs, o només nacionalistes, o només preocupats per un sol tema (ja sigui la llengua,
internet, la defensa dels animals…). Al final resulta molt més fàcil
això que assumir que darrere les simplificacions hi ha mil i un
equilibris a fer i que cal tenir en compte si un no vol morir estrellat.

Ens adonem d’aquesta tendència quan en som” víctimes”, ja sigui a
nivell personal o com a persones que formem part d’un determinat
col·lectiu (ser jesuïta i català, us puc assegurar que és tota una
experiència en aquest sentit). Llavors ens fem creus de com es pot
arribar a un nivell d’ignorància i de desconeixement tan gran de la
realitat. Ens costa més adonar-nos-en quan en som propagadors. Perquè la
simplificació dita amb convenciment ens dóna una força i una autoritat
que no fa res més que amagar la inseguretat davant allò que no acabem
d’entendre del tot.

Escolteu sinó moltes de les tertúlies o molts dels “opinadors”
estrella ja sigui de televisió, de ràdio o de premsa. Amb un mínim de
pensament crític i una mica de lògica, seria suficient per adonar-nos
que aquells que avui es presenten com a veritables creadors d’opinió, en
altres circumstàncies, no serien res més que pèssims humoristes
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

Pobles i gent emprenedora

La revista El Temps dedicava fa poc un número al món rural i descrivia com la gent dels pobles està afrontant el present amb una ebullició d’idees i projectes en molts casos superior a un món urbà tocat per la crisi de la indústria. Internet hi ha fet molt, i també la tornada al lloc d’origen de moltes persones que n’eren fills o filles, o la d’altres persones que han optat per viure en un medi molt més amable que el d’una gran ciutat.

És un fenomen que caldrà veure fins on arriba, i fins a quin punt es consolida. Però té totes les traces de fer-ho, sempre i quan es garanteixin algunes condicions que permetin viure amb uns serveis, sinó iguals sí semblants als que es tenen a ciutat.

Un exemple: al meu poble segarrenc (Castellnou d’Oluges) de poc més de 30 habitants porten organitzant des de fa dos anys un “mercat de l’enredo”, un mercat de coses velles de més i menys valor, que ja l’any passat va aplegar centenars de persones i aquest any encara ho farà més. Són iniciatives que fan poble, que donen a conéixer el poble, i que trenquen la tendència al despoblament i a l’apatia de les darreres dècades.  I és que sense món rural i sense pobles, estaríem en un país desequilibrat.

http://mercatdelenredo.wordpress.com/2010/09/14/ii-mercat-de-lenredo/

Publicat dins de General | Deixa un comentari

I el cel es tancà…


Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

A
la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert”
referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal
presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de
llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més
extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i
mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que
guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre
indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi
sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui
pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió
en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat
per les cendres del volcà islandès.

Ara els cels s’han obert
de nou, però pensava que potser la metàfora hauria de continuar vigent,
i que més enllà de l’anècdota d’aquests dies, haguem de reconèixer que
efectivament vivim temps de cels tancats. En els temps bíblics la
injustícia i les desigualtats es donaven al si de comunitats molt
petites i locals. Certament no es pot dir avui que no existeixi una
preocupació creixent per les desigualtats a l’interior de les nacions,
i fins i tot, en el cas europeu a l’interior d’allò que vol ser una
comunitat de nacions. Una preocupació a vegades més fruit de la
inseguretat que generen les desigualtats i les societats poc
cohesionades, que per una voluntat explícita a l’hora de desenvolupar
polítiques efectives en el reconeixement de drets bàsics (alimentació,
habitatge, educació…). Tanmateix aquesta preocupació acaba per
diluir-se del tot quan pensem a una escala més global. Es fa difícil
trobar una altra època on la injustícia a nivell de comunitat humana
hagi arribat als nivells que ho ha fet en l’actualitat. I el pitjor és
que l’abisme no para de créixer. Davant d’això, els cels semblen
certament tancats. Les declaracions a vegades ben intencionades estan
tocades de mort des del seu origen, i el seu vol no és un vol celest
sinó més aviat gallinaci. Es succeeixen les declaracions, els plans de
reforma, les cimeres inútils, els voluntarismes de “l’ara sí”, però el
cert és que vivim atrapats en la impotència i en una mena de fracàs
desgastador.

Fa por que en aquesta
època apareguin els falsos profetes, aquells que diuen que els cels
s’han obert però que en nom de vés a saber quin déu reivindiquin tota
mena de fonamentalismes, de greuges, de violència i de venjança; fan
por també els que ja fa temps que donen per perduda la clau del cel, i
que “això és el que hi ha”, “agafi-ho o deixi-ho, però no m’atabali
més”, els defensors de la mera supervivència  i del que cadascú miri
per ell; fan por els voluntaristes i els ben intencionats, confiats
només en les seves forces i que acaben engolits i cremats… A vegades
penso que els cels s’han tancat perquè és l’ésser humà qui s’ha acabat
tancant en si mateix, en una mena d’egoisme estèril on no hi ha més
ressò que el de la pròpia por i el dels propis instints.

És curiós però que davant
tot això també se senten algunes veus que indiquen algunes esquerdes.
Són veus encara disperses poc articulades, temptejants, però que
provenen d’una veritat que en res s’assembla a allò que ens hem
acostumat a escoltar. Parlen de justícia i de responsabilitat, parlen
de comunitat i de compromís amb l’altre, parlen de compassió i
d’austeritat. Algunes ho fan en nom de déus diversos altres en nom
d’una saviesa humana vella i antiga que expressa una bondat encara viva
en molts cors. Qui sap si algun dia els cels tornaran a obrir-se, com
aquests darrers dies s’han obert pels avions, i la inspiració tornarà
al cor d’una humanitat cada vegada més ferida i cansada.

Quan parlarem d’integració?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.

Fa quatre dies parlàvem de fluxos, acollida, empadronament, i ara parlem de fluxos, acollida, empadronament i retorn, ja sigui voluntari o forçat. No avancem, i segons com retrocedim. És cert que la situació econòmica hi obliga, però independentment d’aquesta crisi caldria no ajornar més aquelles qüestions que tenen a veure amb els drets lligats a la ciutadania. És un debat que està encara a les beceroles, tot i existir ja un recorregut suficient i una comunitat el suficientment estable perquè es pogués abordar. Parlem, es clar, de reconeixement, de visibilització social, de dret a vot i en definitiva d’incorporació a una vida ciutadana corrent més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. Malament quan a la precarització econòmica que afecta a bona part de la població sigui nouvinguda o local, se li afegeix una manca tan greu de drets polítics i de reconeixement. L’ascensor social queda llavors seriosament avariat.

El debat s’ha fet en determinats àmbits conscienciats de la societat. Remeto només a la iniciativa del Consens Social sobre migracions fet a Catalunya liderat per entitats prou solvents com Càritas o CEAR, i que fou parcialment assumit pel Govern, l’oposició i la societat civil en l’anomenat Pacte per la immigració. I n’hi ha altres exemples en altres llocs de l’Estat tan a nivell autonòmic com local. El debat però no s’ha estès encara, i només ha fet res més que reaparèixer en els moments electorals on predominen els eslògans per sobre els arguments.

No s’hi val en excusar-ho tot en la crisi econòmica. Precisament la gravetat de la nostra crisi reposa també en un model economicista que ha obviat qualsevol plantejament que qüestionés el nostre model de ciutadania, i que ha tractat els nouvinguts com a simple mà d’obra, d’usar i llençar. És potser en moments de crisi on les societats democràtiques han de plantejar-se seriosament quins són els principis sobre els que construeixen la seva convivència i la seva cohesió. El treball i l’ocupació n’és un element bàsic, però no pas l’únic. Es troba a faltar en aquest cas, com en tants d’altres la manca d’un lideratge polític amb prou convicció, autoritat i voluntat per afrontar sense més dilació aquest tipus de qüestions en les quals ens hi juguem el nostre futur com a societat.

Traducció de textos religiosos al català

Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l’exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya”, hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d‘Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.

La taula s’ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l’edició de l’obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d’un reconeixement.

Fa anys es presentava a la UB un llibre de Josep Alay sobre Antoni Montserrat jesuïta català del s. XVI i un gran viatger i explorador. La presentació del llibre titulat Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Viatges d’un jesuïta català del segle XVI a l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himàlaia, va reunir força gent, i entre ells el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol. Quan començà el seu parlament el president explicà perquè era allà, i no hi era pas per amistat amb l’autor, sinó per reconéixer una tasca especialitzada que en paraules seves “fa gran un país i una cultura”.

Ara que tot gira al voltant del Barça i del Laporta, no estaria gens malament recordar el treball a llarg termini d’aquests estudiosos en el camp de les religions, la filosofia, la ciència etc… que uneixen la passió per les seves pròpies matèries (a vegades ben especialitzades i minoritàries) amb un profund amor al país i a la llengua. Anys d’estudi i de travessia en el desert als quals encara cal sumar les dificultats afegides que suposa tenir el castellà massa aprop. En el darrer número de la revista Dialogal, per exemple, preguntada sobre les dificultats a l’hora de fer la traducció al català modern Laia Villegas afirmava: “ens hem acostumat a llegir textos acadèmics en castellà i ens falten recursos per a expressar conceptes espirituals en català. ‘Deseiximent’, per exemple, ens resulta menys familiar que el terme castellà ‘desapego'”. Per poc que un hagi fet traduccions sap realment com és de difícil i trist haver d’abandonar determinades paraules de la pròpia llengua, perquè, simplement ningú les entendria.

L’important però és que hi continuïn havent sanscritistes, tibetòlegs, sinòlegs, i arabistes de casa, que ens atansin en la llengua pròpia, una riquesa espiritual a la qual no hi podríem tenir pas un accès tan directe.

La lliçó de Xile

Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l’enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d’una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig… Aquesta setmana ho reconec, m’hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d’uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure’s el barret.
Que el candidat guanyador parlès  per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l’endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.

Al nostre Estat, en canvi, totes les “alternances” han estat tocades per escàndols o fets dramàtics. La corrupció i els GAL va
acabar amb el primer i llarg govern socialista,  i la mala gestió i l’engany del 13
de març va ajudar a una inesperada victòria socialista. El PP va mantenir la flama
encesa de la ilegitimitat del govern fins ben avançada la primera
legislatura, i només en aquesta segona de Zapatero que estem, han estat capaços d’una “certa serenitat (crisi econòmica hi ajuda!). I el nostre petit
país? La primera alternança va ser de tot però menys tranquil.la, i
encara ara es parla de “reconstruir el país” com si tripartit i
terratrèmol fossin paraules semblants, i com si fos un pecat reconéixer la feina de l’altre. L’abús d’aquest tipus de llenguatge ja sigui tremendista o messiànic fa mal perquè ja ningú se’l creu.

Per això he envejat aquesta
setmana el Xile de la democràcia, no pas per qui ha guanyat, sinó per
com han portat tot el procés els uns i els altres. L’orgull dels xilens
està ben inflat, i és que amb uns polítics així, i una democràcia així,
un poble pot respirar més o menys tranquil. Fins i tot, quan l’ombra de la dictadura és encara ben allargada. El polítics no són la
panacea ni la solució de tots els mals, però tampoc haurien de ser el
principal problema. I sinó que s’ho facin mirar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

2010: any europeu contra la pobresa i l’exclusió social

Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.

Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.

Ara tenim la crisi, i es culpa a aquesta de moltes coses. Però quan es van revisar els objectius estàvem a l’any 2005, en plena eufòria econòmica, i en aquell moment les desigualtats continuaven sent tan escandaloses que va fer falta la intervenció del comissari Barroso i de tot el Consell Europeu per emmascarar aquest escàndol.

Però, això sí, de tot plegat ens en queda un “any” que, almenys ningú s’ha atrevit a desconvocar: “l’any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. Ja que hi és, celebrem-lo, fem-lo servir per denunciar aquesta realitat al cor de la rica i desenvolupada Europa. Segurament, vista l’experiència de Lisboa, costarà que els governants tornin a posar-se “objectius tan elevats”, aprofitem-ho, doncs, per prendre consciència de la inviabilitat d’un model que exclou de la vida social i econòmica (també de la política?) a un de cada cinc europeus.

Ara, la comissió ha tornat a plantejar un esborrany que aspira a convertir-se en el document que marqui l’estratègia pels propers 10 anys, i l’ha obert a la consulta de ciutadans i organitzacions. Creieu que s’hi parla d’inclusió social, de lluita contra la pobresa o de reduir desigualtats? Marginalment sí, però es parla sobretot d’ocupació, de creixement econòmic (=PIB), de reforma del mercat laboral, de flexiseguretat,…. Es tracta d’anar repetint el model que ha fracassat amb paraules noves i sostenibles, segurament per garantir que d’aquí 10 anys el nombre de persones pobres amb treball no sigui només del 8% sinó del 15 o del 20%. A l’Estat sempre li és més carregós i molest un pobre de solemnitat, que algú que tot i treballar i contribuir a augmentar la riquesa del país, no acabi d’arribar a fi de mes. És possible que llavors ja puguem enorgullir-nos d’haver assolit una nivell de desigualtat social irreversible.

Em sap greu la ironia, i menys a primers d’any que és sempre època de bons propòsits i d’esperances, però suposo que també l’esperança cal guanyar-la, i no hi ha res pitjor que començar l’any “combregant amb rodes de molí”. Però posats a desitjar, tant de bo a final d’any, poguéssim recordar el 2010 com un punt d’inflexió en la consciència ciutadana respecte a la qüestió de la pobresa i l’exclusió social.

Prendre-s’ho amb filosofia

Començo l’any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d’any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol “El respirar dels dies” sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d’aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o  si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
No és normal que no ens preocupi anar constantment de bòlit, i en canvi
ens faci por una agenda buida o una tarda buida. Sense temps sobrer no
hi ha ni pensament, ni espiritualitat, i ni potser humanitat possible.
Llàstima que un llibre tant bo hagi tingut una presentació editorial
tan lamentable. (Per exemple, a la portada dies porta accent!)
L’altre sobre el caminar “Marcher une philosophie” de Frédéric Gros.
Molt francès des del títol fins a la darrera paraula, però interessant
sobretot pels que hem fet d’això tan vell de “l’anar a peu” una manera
de mirar-nos les coses, el país, i la vida. A veure si algú s’anima a
traduir-lo en un país de tants excursionistes.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

D?aquella pols, vénen aquests fangs

El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.

Aquesta insostenibilitat té en bona part arrel en la política
exterior espanyola dels darrers anys en relació al Marroc. Aquesta
política ha estat absolutament condicionada al tractament que des dels
anys 2004-2005 s’està fent del fenomen de la immigració. Tota aquesta
política s’ha dirigit a aconseguir a través de mitjans i mesures
diverses, amb una clara implicació de la UE, una externalització de la
frontera sud. Aquesta frontera que abans es situava a tocar de les
tanques de Ceuta i Melilla, o de la costa andalusa  i canària es situa
ara en els països del Magrib i entre ells el Marroc com a element
estratègic essencial. Marroc per tant ja no és només país veí, sinó que
és país-frontera: d’Espanya i de la UE. A aquest paper cal que li sumeu
també la qüestió del terrorisme islàmic i el caràcter d’aliat
estratègic que la Monarquia marroquí té per a la majoria de potències
occidentals entre elles els EUA.

Seguretat i immigració són les cartes que ha sabut jugar el Marroc.
Ells fan la feina bruta, amb un estat policial com correspon a un
estat-frontera no democràtic, i nosaltres tanquem els ulls. Si
aprofitant aquesta situació s’ha incrementat la pressió sobre el poble
sahrauí i s’ha perdut tota esperança en la celebració del referèndum
sobre el futur del Sahra occidental, nosaltres tanquem els ulls.  No ha
d’estranyar-nos llavors, que davant la tímida protesta espanyola hagi
plogut de seguida l’amenaça per part del govern marroquí pronunciant
les dues paraules “màgiques”: seguretat i immigració.

Posats a expressar desigs, un demanaria a Haidar no sacrifiqui la
seva vida d’aquesta manera, ja que la necessiten tant la seva família
com el seu poble. Però un entén que les alternatives en una situació
tan enrocada com aquesta no son pas gaires, si exceptuem el vendre’s
pel plat de llenties d’una nacionalitat espanyola oferta a la
desesperada o les gestions entre “reis germans”. Convindria però que a
partir d’aquest cas, hi hagués una revisió sobre la manera com s’ha
portat la política exterior espanyola els darrers anys en relació a
l’externalització de fronteres. Però per això caldria també una opinió
pública informada i democràtica, que més enllà de les raons d’estat
tingués clar el que suposa la defensa dels drets de les persones i els
pobles.

publicat al bloc de Cristianisme i Justícia 

Espiritisme constitucional

Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.

El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.

La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat  rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d’esperits, doncs,  el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Crisi: examen i memòria

(publicat a TSKV)

Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa … Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.

Tanmateix, sí que pot ser que la crisi, sobretot als que no ho hem
perdut tot, ens faci reaccionar sobre moltes coses. Però tampoc això
resulta evident. Des del punt de vista cristià calen al meu entendre dues coses perquè això sigui
així. Practicar l’examen de la pròpia vida. És a dir, una mirada
sobre com he viscut i sobre com visc; sobre la meva relació amb els
diners i amb el treball; sobre el meu grau de compassió i d’obertura a
la realitat que m’envolta; sobre la qualitat del meu oci i de les meves
relacions. Aquesta lucidesa no s’improvisa, necessita de temps, de
contrast, de silenci, de pregària i de meditació. Però tampoc n’hi ha
prou amb això, si després no és té memòria. L’examen ha de
servir per aprendre del present i d’allò que estic vivint, i ha de
servir pels temps dolents i pels bons. Pels cristians l’evangeli no és per temps de
vaques grasses o de vaques magres, sinó que és per tot temps. Els
valors que en ell hi ha, les crides al seguiment són per tota la vida.
Cal memòria, i cal refrescar la memòria.
 
Potser la crisi acabarà fent-nos més bons i més savis, però només si som nosaltres els que hi posem els mitjans.

Gomorra

Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l’impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant.
Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l’amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen …. fer fortuna.
He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius.
Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s’haurà d’investigar a fons d’on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari