I el cel es tancà…


Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

A
la Bíblia no és gens estrany trobar-hi l’expressió “tancat” o “obert”
referent al cel. Quan el cel es tancava era més aviat signe de mal
presagi. Un podia entendre que el cel s’havia tancat en èpoques de
llarga sequera que portaven associades la fam i la pobresa més
extremes. Però també el cel es tancava quan els profetes callaven, i
mancava, per tant, aquella paraula (inspiració) que
guiés l’acció dels homes i de les dones durant un període sempre
indefinit. Es tractava, doncs, de temps durs, on a la pobresa s’hi
sumava una manca de lideratge i una sensació d’injustícia i campi qui
pugui generalitzades. M’ha fet gràcia trobar escrita aquesta expressió
en alguns dels articles dedicats al problema de trànsit aeri generat
per les cendres del volcà islandès.

Ara els cels s’han obert
de nou, però pensava que potser la metàfora hauria de continuar vigent,
i que més enllà de l’anècdota d’aquests dies, haguem de reconèixer que
efectivament vivim temps de cels tancats. En els temps bíblics la
injustícia i les desigualtats es donaven al si de comunitats molt
petites i locals. Certament no es pot dir avui que no existeixi una
preocupació creixent per les desigualtats a l’interior de les nacions,
i fins i tot, en el cas europeu a l’interior d’allò que vol ser una
comunitat de nacions. Una preocupació a vegades més fruit de la
inseguretat que generen les desigualtats i les societats poc
cohesionades, que per una voluntat explícita a l’hora de desenvolupar
polítiques efectives en el reconeixement de drets bàsics (alimentació,
habitatge, educació…). Tanmateix aquesta preocupació acaba per
diluir-se del tot quan pensem a una escala més global. Es fa difícil
trobar una altra època on la injustícia a nivell de comunitat humana
hagi arribat als nivells que ho ha fet en l’actualitat. I el pitjor és
que l’abisme no para de créixer. Davant d’això, els cels semblen
certament tancats. Les declaracions a vegades ben intencionades estan
tocades de mort des del seu origen, i el seu vol no és un vol celest
sinó més aviat gallinaci. Es succeeixen les declaracions, els plans de
reforma, les cimeres inútils, els voluntarismes de “l’ara sí”, però el
cert és que vivim atrapats en la impotència i en una mena de fracàs
desgastador.

Fa por que en aquesta
època apareguin els falsos profetes, aquells que diuen que els cels
s’han obert però que en nom de vés a saber quin déu reivindiquin tota
mena de fonamentalismes, de greuges, de violència i de venjança; fan
por també els que ja fa temps que donen per perduda la clau del cel, i
que “això és el que hi ha”, “agafi-ho o deixi-ho, però no m’atabali
més”, els defensors de la mera supervivència  i del que cadascú miri
per ell; fan por els voluntaristes i els ben intencionats, confiats
només en les seves forces i que acaben engolits i cremats… A vegades
penso que els cels s’han tancat perquè és l’ésser humà qui s’ha acabat
tancant en si mateix, en una mena d’egoisme estèril on no hi ha més
ressò que el de la pròpia por i el dels propis instints.

És curiós però que davant
tot això també se senten algunes veus que indiquen algunes esquerdes.
Són veus encara disperses poc articulades, temptejants, però que
provenen d’una veritat que en res s’assembla a allò que ens hem
acostumat a escoltar. Parlen de justícia i de responsabilitat, parlen
de comunitat i de compromís amb l’altre, parlen de compassió i
d’austeritat. Algunes ho fan en nom de déus diversos altres en nom
d’una saviesa humana vella i antiga que expressa una bondat encara viva
en molts cors. Qui sap si algun dia els cels tornaran a obrir-se, com
aquests darrers dies s’han obert pels avions, i la inspiració tornarà
al cor d’una humanitat cada vegada més ferida i cansada.

Quan parlarem d’integració?

Publicat al bloc de Cristianisme i Justícia

El debat sobre la decisió de l’ajuntament de Vic d’impedir l’empadronament d’immigrants en situació irregular s’ha anat esvaint. Com acostuma a passar amb aquest, però també amb molts altres temes, apareix la foguerada se’n fa una discussió plena de sorolls i s’abandona a l’espera d’un moment més oportú. Una de les coses que sap greu de tot aquest episodi, a més de la criminalització d’un ajuntament que ha anat sempre al capdavant a l’hora de proposar polítiques migratòries, és que el debat continua estancat encara en els aspectes més bàsics del fenomen.

Fa quatre dies parlàvem de fluxos, acollida, empadronament, i ara parlem de fluxos, acollida, empadronament i retorn, ja sigui voluntari o forçat. No avancem, i segons com retrocedim. És cert que la situació econòmica hi obliga, però independentment d’aquesta crisi caldria no ajornar més aquelles qüestions que tenen a veure amb els drets lligats a la ciutadania. És un debat que està encara a les beceroles, tot i existir ja un recorregut suficient i una comunitat el suficientment estable perquè es pogués abordar. Parlem, es clar, de reconeixement, de visibilització social, de dret a vot i en definitiva d’incorporació a una vida ciutadana corrent més enllà de l’àmbit estrictament econòmic. Malament quan a la precarització econòmica que afecta a bona part de la població sigui nouvinguda o local, se li afegeix una manca tan greu de drets polítics i de reconeixement. L’ascensor social queda llavors seriosament avariat.

El debat s’ha fet en determinats àmbits conscienciats de la societat. Remeto només a la iniciativa del Consens Social sobre migracions fet a Catalunya liderat per entitats prou solvents com Càritas o CEAR, i que fou parcialment assumit pel Govern, l’oposició i la societat civil en l’anomenat Pacte per la immigració. I n’hi ha altres exemples en altres llocs de l’Estat tan a nivell autonòmic com local. El debat però no s’ha estès encara, i només ha fet res més que reaparèixer en els moments electorals on predominen els eslògans per sobre els arguments.

No s’hi val en excusar-ho tot en la crisi econòmica. Precisament la gravetat de la nostra crisi reposa també en un model economicista que ha obviat qualsevol plantejament que qüestionés el nostre model de ciutadania, i que ha tractat els nouvinguts com a simple mà d’obra, d’usar i llençar. És potser en moments de crisi on les societats democràtiques han de plantejar-se seriosament quins són els principis sobre els que construeixen la seva convivència i la seva cohesió. El treball i l’ocupació n’és un element bàsic, però no pas l’únic. Es troba a faltar en aquest cas, com en tants d’altres la manca d’un lideratge polític amb prou convicció, autoritat i voluntat per afrontar sense més dilació aquest tipus de qüestions en les quals ens hi juguem el nostre futur com a societat.

Traducció de textos religiosos al català

Avui dilluns 25 de gener al Palau Robert i dins l’exposició “Religió, llengua, cultura a Catalunya”, hi haurà una taula rodona al voltant de la traducció de textos religiosos al català. Hi intervindran Josep Rius-Camps, biblista i traductor de Demostració a Teòfil, Antoni Prevosti, sinòleg, traductor d‘Analectes de Confuci i Laia Villegas, sanscritista, traductora de Les estrofes de Sämkhya.

La taula s’ha quedat petita, ja que hi podien haver intervingut molts altres traductors com en Ramon Prats, traductor del tibetà, Halil Bárcena, que ho és de poesia sufí àrab i persa, o la mateixa Jenny Read-Heimerdinger, coautora amb Josep Rius-Camps de l’edició de l’obra llucana. És un petit miracle (i mai millor dit) el que passa a Catalunya amb el tema de les traduccions de textos religiosos. Comptar amb editorials i amb traductors que apostin per aquest tipus de treballs representa un esforç encomiable que necessita d’un reconeixement.

Fa anys es presentava a la UB un llibre de Josep Alay sobre Antoni Montserrat jesuïta català del s. XVI i un gran viatger i explorador. La presentació del llibre titulat Ambaixador a la cort del Gran Mogol. Viatges d’un jesuïta català del segle XVI a l’Índia, Pakistan, Afganistan i Himàlaia, va reunir força gent, i entre ells el llavors president de la Generalitat Jordi Pujol. Quan començà el seu parlament el president explicà perquè era allà, i no hi era pas per amistat amb l’autor, sinó per reconéixer una tasca especialitzada que en paraules seves “fa gran un país i una cultura”.

Ara que tot gira al voltant del Barça i del Laporta, no estaria gens malament recordar el treball a llarg termini d’aquests estudiosos en el camp de les religions, la filosofia, la ciència etc… que uneixen la passió per les seves pròpies matèries (a vegades ben especialitzades i minoritàries) amb un profund amor al país i a la llengua. Anys d’estudi i de travessia en el desert als quals encara cal sumar les dificultats afegides que suposa tenir el castellà massa aprop. En el darrer número de la revista Dialogal, per exemple, preguntada sobre les dificultats a l’hora de fer la traducció al català modern Laia Villegas afirmava: “ens hem acostumat a llegir textos acadèmics en castellà i ens falten recursos per a expressar conceptes espirituals en català. ‘Deseiximent’, per exemple, ens resulta menys familiar que el terme castellà ‘desapego'”. Per poc que un hagi fet traduccions sap realment com és de difícil i trist haver d’abandonar determinades paraules de la pròpia llengua, perquè, simplement ningú les entendria.

L’important però és que hi continuïn havent sanscritistes, tibetòlegs, sinòlegs, i arabistes de casa, que ens atansin en la llengua pròpia, una riquesa espiritual a la qual no hi podríem tenir pas un accès tan directe.

La lliçó de Xile

Un ha nascut en el país que ha nascut i, tot i les recances, no el voldria pas canviar per cap altre. A vegades, però, sí que un sent punxar el cuquet de l’enveja i li agradaria ser suec, i gaudir d’una protecció social que comparada amb la nostra provoca vertígen; o eslové, i tenir un país ben equilibrat territorialment, de ciutats petites i endreçades, amb mar i muntanya a tocar i una independència tot just estrenada que fa goig… Aquesta setmana ho reconec, m’hagués agradat ser xilè. Després de vint anys de govern del mateix color, i amb una presidenta amb la popularitat pels núvols, el poble ha decidit que era hora de canviar. I ho fa fet amb una transparència i una esportivitat envejables. Que a poc de conèixer-se els resultats i amb una diferència d’uns pocs punts percentuals, el candidat perdedor anès a casa del guanyador, i davant la seva gent! reconegués la derrota és per treure’s el barret.
Que el candidat guanyador parlès  per telèfon davant tothom amb la presidenta sortint, i quedessin per entrevistar-se l’endemà, és molt més que una gest cara a la galeria i mostra cortesia, respecte i bon gust.

Al nostre Estat, en canvi, totes les “alternances” han estat tocades per escàndols o fets dramàtics. La corrupció i els GAL va
acabar amb el primer i llarg govern socialista,  i la mala gestió i l’engany del 13
de març va ajudar a una inesperada victòria socialista. El PP va mantenir la flama
encesa de la ilegitimitat del govern fins ben avançada la primera
legislatura, i només en aquesta segona de Zapatero que estem, han estat capaços d’una “certa serenitat (crisi econòmica hi ajuda!). I el nostre petit
país? La primera alternança va ser de tot però menys tranquil.la, i
encara ara es parla de “reconstruir el país” com si tripartit i
terratrèmol fossin paraules semblants, i com si fos un pecat reconéixer la feina de l’altre. L’abús d’aquest tipus de llenguatge ja sigui tremendista o messiànic fa mal perquè ja ningú se’l creu.

Per això he envejat aquesta
setmana el Xile de la democràcia, no pas per qui ha guanyat, sinó per
com han portat tot el procés els uns i els altres. L’orgull dels xilens
està ben inflat, i és que amb uns polítics així, i una democràcia així,
un poble pot respirar més o menys tranquil. Fins i tot, quan l’ombra de la dictadura és encara ben allargada. El polítics no són la
panacea ni la solució de tots els mals, però tampoc haurien de ser el
principal problema. I sinó que s’ho facin mirar.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

2010: any europeu contra la pobresa i l’exclusió social

Publicat a www.cristianismeijusticia.net/bloc

Santi Torres. Aquest any que tot just comencem, conclou el termini que els dirigents europeus es van posar per acabar amb la pobresa a la UE. Doncs bé, estem a l’any 2010 i els objectius són molt lluny d’assolir-se i encara ho haguessin estat més, sinó fos perquè l’any 2005 es van revisar a la baixa davant la previsió d’uns resultats vergonyosos.

Sigui com sigui, i seguint el criteri que una persona és pobra si la seva renda està per sota del 60% del salari mitjà del país on viu, a Europa 80 milions de persones (prop del 17% de la població) viuen per sota d’aquest llindar. No totes són persones en atur. N’hi ha un 8% de les que tenen feina amb uns salaris que no els permeten sortir de la pobresa. Això feia molt temps que no passava, almenys des de la creació d’un cert estat del benestar, i desmenteix a aquells que situen en la “plena ocupació” la solució a la pobresa.

Ara tenim la crisi, i es culpa a aquesta de moltes coses. Però quan es van revisar els objectius estàvem a l’any 2005, en plena eufòria econòmica, i en aquell moment les desigualtats continuaven sent tan escandaloses que va fer falta la intervenció del comissari Barroso i de tot el Consell Europeu per emmascarar aquest escàndol.

Però, això sí, de tot plegat ens en queda un “any” que, almenys ningú s’ha atrevit a desconvocar: “l’any europeu de la lluita contra la pobresa i l’exclusió social”. Ja que hi és, celebrem-lo, fem-lo servir per denunciar aquesta realitat al cor de la rica i desenvolupada Europa. Segurament, vista l’experiència de Lisboa, costarà que els governants tornin a posar-se “objectius tan elevats”, aprofitem-ho, doncs, per prendre consciència de la inviabilitat d’un model que exclou de la vida social i econòmica (també de la política?) a un de cada cinc europeus.

Ara, la comissió ha tornat a plantejar un esborrany que aspira a convertir-se en el document que marqui l’estratègia pels propers 10 anys, i l’ha obert a la consulta de ciutadans i organitzacions. Creieu que s’hi parla d’inclusió social, de lluita contra la pobresa o de reduir desigualtats? Marginalment sí, però es parla sobretot d’ocupació, de creixement econòmic (=PIB), de reforma del mercat laboral, de flexiseguretat,…. Es tracta d’anar repetint el model que ha fracassat amb paraules noves i sostenibles, segurament per garantir que d’aquí 10 anys el nombre de persones pobres amb treball no sigui només del 8% sinó del 15 o del 20%. A l’Estat sempre li és més carregós i molest un pobre de solemnitat, que algú que tot i treballar i contribuir a augmentar la riquesa del país, no acabi d’arribar a fi de mes. És possible que llavors ja puguem enorgullir-nos d’haver assolit una nivell de desigualtat social irreversible.

Em sap greu la ironia, i menys a primers d’any que és sempre època de bons propòsits i d’esperances, però suposo que també l’esperança cal guanyar-la, i no hi ha res pitjor que començar l’any “combregant amb rodes de molí”. Però posats a desitjar, tant de bo a final d’any, poguéssim recordar el 2010 com un punt d’inflexió en la consciència ciutadana respecte a la qüestió de la pobresa i l’exclusió social.

Prendre-s’ho amb filosofia

Començo l’any amb dos llibres entre les mans i tots dos de filosofia. Potser perquè allò dels canvis d’any sempre impressionen i ens cal anar posant nom a les coses. El primer el de Josep M. Equirol “El respirar dels dies” sobre el temps i els diferents temps. Quan vaig sentir-li ja fa temps una conferència al voltant d’aquesta qüestió tot em va sonar molt proper. Alguna cosa ens ha passat amb el temps, que de tenir-lo sinó dominat o  si més no en un lloc discret, hem acabat per ser-ne titelles.
No és normal que no ens preocupi anar constantment de bòlit, i en canvi
ens faci por una agenda buida o una tarda buida. Sense temps sobrer no
hi ha ni pensament, ni espiritualitat, i ni potser humanitat possible.
Llàstima que un llibre tant bo hagi tingut una presentació editorial
tan lamentable. (Per exemple, a la portada dies porta accent!)
L’altre sobre el caminar “Marcher une philosophie” de Frédéric Gros.
Molt francès des del títol fins a la darrera paraula, però interessant
sobretot pels que hem fet d’això tan vell de “l’anar a peu” una manera
de mirar-nos les coses, el país, i la vida. A veure si algú s’anima a
traduir-lo en un país de tants excursionistes.
Publicat dins de Cultura | Deixa un comentari

D?aquella pols, vénen aquests fangs

El cas de l’activista sahrauí Aminatu Haidar pot abordar-se des de molts punts de vista. Un d’ells, i en el qual ja aviso no entraré, és el de la utilització de la vaga de fam com a arma de pressió política. Al contrari d’aquells que veuen en aquesta actuació una resistència de caràcter pacífic, a mi em queden molts dubtes sobre el caràcter pacífic d’una mesura que suposa una extrema violència almenys sobre la pròpia vida. Més enllà però de la percepció de l’acció, queda el fet de la justificació del seu us en casos on la situació personal o col.lectiva és fruit d’una injustícia tan flagrant i desesperada que la persona arriba a la conclusió que aquest és l’únic camí per atreure l’atenció de l’opinió pública i els governs. I són molts els senyals que indiquen, en el cas de Haidar i del poble sahrauí, la situació ja ha arribat a uns nivells de repressió absolutament insostenibles.

Aquesta insostenibilitat té en bona part arrel en la política
exterior espanyola dels darrers anys en relació al Marroc. Aquesta
política ha estat absolutament condicionada al tractament que des dels
anys 2004-2005 s’està fent del fenomen de la immigració. Tota aquesta
política s’ha dirigit a aconseguir a través de mitjans i mesures
diverses, amb una clara implicació de la UE, una externalització de la
frontera sud. Aquesta frontera que abans es situava a tocar de les
tanques de Ceuta i Melilla, o de la costa andalusa  i canària es situa
ara en els països del Magrib i entre ells el Marroc com a element
estratègic essencial. Marroc per tant ja no és només país veí, sinó que
és país-frontera: d’Espanya i de la UE. A aquest paper cal que li sumeu
també la qüestió del terrorisme islàmic i el caràcter d’aliat
estratègic que la Monarquia marroquí té per a la majoria de potències
occidentals entre elles els EUA.

Seguretat i immigració són les cartes que ha sabut jugar el Marroc.
Ells fan la feina bruta, amb un estat policial com correspon a un
estat-frontera no democràtic, i nosaltres tanquem els ulls. Si
aprofitant aquesta situació s’ha incrementat la pressió sobre el poble
sahrauí i s’ha perdut tota esperança en la celebració del referèndum
sobre el futur del Sahra occidental, nosaltres tanquem els ulls.  No ha
d’estranyar-nos llavors, que davant la tímida protesta espanyola hagi
plogut de seguida l’amenaça per part del govern marroquí pronunciant
les dues paraules “màgiques”: seguretat i immigració.

Posats a expressar desigs, un demanaria a Haidar no sacrifiqui la
seva vida d’aquesta manera, ja que la necessiten tant la seva família
com el seu poble. Però un entén que les alternatives en una situació
tan enrocada com aquesta no son pas gaires, si exceptuem el vendre’s
pel plat de llenties d’una nacionalitat espanyola oferta a la
desesperada o les gestions entre “reis germans”. Convindria però que a
partir d’aquest cas, hi hagués una revisió sobre la manera com s’ha
portat la política exterior espanyola els darrers anys en relació a
l’externalització de fronteres. Però per això caldria també una opinió
pública informada i democràtica, que més enllà de les raons d’estat
tingués clar el que suposa la defensa dels drets de les persones i els
pobles.

publicat al bloc de Cristianisme i Justícia 

Espiritisme constitucional

Si hi hagués un rànking d’expressions més utilitzades aquests dies, una de les primeres seria “esperit de la Constitució”. Resulta que els qui “invoquem” l’esperit som sobretot els qui tenim les de perdre davant la previsible sentència del tribunal constitucional. I l’invoquem com una mena de taula salvadora que permeti que l’estatut sigui passable, i així també anar passant nosaltres en espera de la propera clatellada.

El cert però és que els pares de la Constitució, els de l’esperit, se’ns moren i el que ens queda és una lletra oberta a tot tipus d’interpretacions. I és clar les interpretacions varien segons la situació, i allò que se’ns presenta com una mena de “paraula de déu” resulta que depèn de la conjuntura política de cada moment. Per tant alguna cosa es devia fer malament llavors perquè ara haguem de dedicar-nos a l’espiritisme. Potser la primera, no posar nom a les “nacionalitats” i donar-ho tot per massa sobreentès.

La conjuntura d’ara prou la sabem i no té res a veure amb la del 1978: una bipolarització màxima i un repartiment de poder entre aquells que han de decidir la interpretació de la lletra. La constitució va fer el seu servei però ara ja no ens serveix per a res, per molt que invoquem esperits. La dreta se’ns ha tornat  rància i pràctica “no hay nadie por encima de la Ley” i la Ley és això, una lletra a mans d’uns jutges que posats a invocar esperits, invocaran el de sempre: el de la unitat d’una pàtria que no entén de pluralisme, ni de diversitat ni de democràcia. Més enllà d’esperits, doncs,  el que era una solució ha acabat esdevenint un problema.

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Crisi: examen i memòria

(publicat a TSKV)

Quan algú amb esforçat voluntarisme i amb bona intenció diu, de bones a
primeres, allò de què aquesta crisi pot ser positiva i ens pot fer més
bons i més savis, convé que ens l’escoltem amb certa reserva. Hi ha
moltes probabilitats que qui això afirma, ni que sigui des de la bona
fe i les ganes d’infondre optimisme, tingui garantits uns mínims vitals
que el fan dormir calent i tip. Per tant, comencem dient que aquesta
crisi és injusta, absurda i fruit d’un engany que ha durat massa temps.
I el pitjor de tot en són les conseqüències: famílies senceres a
l’atur, fills que han de deixar precipitadament els estudis per donar
un cop de mà, depressió davant un túnel del qual no se’n veu sortida,
violència, tristesa … Són cicatrius que costarà sanar, i algunes
romandran per sempre com aquelles trajectòries vitals que per debilitat
psicològica o manca de suport familiar, es trenquen i costa molt
recuperar. Tot això no es pot passar per alt, amb una mena d’optimisme
buit i frívol.

Tanmateix, sí que pot ser que la crisi, sobretot als que no ho hem
perdut tot, ens faci reaccionar sobre moltes coses. Però tampoc això
resulta evident. Des del punt de vista cristià calen al meu entendre dues coses perquè això sigui
així. Practicar l’examen de la pròpia vida. És a dir, una mirada
sobre com he viscut i sobre com visc; sobre la meva relació amb els
diners i amb el treball; sobre el meu grau de compassió i d’obertura a
la realitat que m’envolta; sobre la qualitat del meu oci i de les meves
relacions. Aquesta lucidesa no s’improvisa, necessita de temps, de
contrast, de silenci, de pregària i de meditació. Però tampoc n’hi ha
prou amb això, si després no és té memòria. L’examen ha de
servir per aprendre del present i d’allò que estic vivint, i ha de
servir pels temps dolents i pels bons. Pels cristians l’evangeli no és per temps de
vaques grasses o de vaques magres, sinó que és per tot temps. Els
valors que en ell hi ha, les crides al seguiment són per tota la vida.
Cal memòria, i cal refrescar la memòria.
 
Potser la crisi acabarà fent-nos més bons i més savis, però només si som nosaltres els que hi posem els mitjans.

Gomorra

Fa un any vaig llegir amb passió i mal al cor el relat que Saviano fa de la camorra italiana a Gomorra. Havia vist primer la pel.lícula però, al contrari del que es diu sovint, en aquest cas l’impacte de les paraules va ser superior al de les imatges. És veritat que un és de la tradició de la lletra i el relat, però és que a més a més, Saviano és capaç de narrar el seu informe amb una sang no sé si freda o calenta, però certament inquietant.
Una de les coses que sorpren, és veure com els riquíssims capos han de viure amagats en caus infectes lluny de l’amenaça de la policia o dels altres capos. La seva riquesa no els garanteix una vida còmoda sinó una vida permanentment amenaçada. I això serveix també pels altres nivells de la trama. Però mentrestant, la trama continua alimentant-se de nous reclutes que esperen …. fer fortuna.
He recordat això veient aquests dies la detenció de bona part del clan Russo. Hi ha una realitat humana de màfia, violència i odi que manté uns esquemes molt semblants a Itàlia, Colòmbia, Mèxic, la Xina o ves a saber quin altre racó de món. Plenament adaptada a la globalització i cobrint a cada pas, aquells sectors del mercat més nous i atractius.
Una mena de submón que condiciona però a vegades la mateixa economia. Algun dia s’haurà d’investigar a fons d’on va sortir a la costa meditèrrània tants diners per tant de ciment.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Una realitat in-formada o una realitat de-formada?

En tot aquest rebombori que s’està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d’aprop l’actualitat i tenim tants mitjans d’informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs?
Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial  per a despertar-nos d’una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n’hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats… però cap d’aquestes veus va arribar als diaris que “informen” de la nostra realitat.

Compareu les planes i planes que cada any dedica La Vanguardia al
civisme, a la indigència, a la prostitució i als petits furts de
Barcelona, amb aquelles que dedica a investigar seriosament les raons
de perquè en un lloc destinat a equipaments socials es van decidir a
construir-hi blocs d’habitatges o oficines.

En molts altres indrets, el periodisme actua de punta de llança de la denúncia aquí només sap anar a remolc de les notícies, passant de l’exaltació d’un personatge a la seva denigració en poc més de 24h.
Fa pena aquesta realitat de-formada que rebem cada dia dels grans diaris espanyols o catalans, tant se’n dóna. I en canvi caldrà reivindicar cada vegada amb més força les petites plataformes escrites o digitals, els setmanaris com La Directa, que han fet de temes com l’especulació i la corrupció urbanística bandera de batalla des de fa anys. Aquells anys en què tot veient el desori, ningú aixecava un dit.

O la premsa es transforma realment o continuarem immersos en una mena de realitat de-formada plena de sobresalts. No només als polítics hauria d’afectar aquesta vergonya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

District 9

Si no l’heu anat a veure us la recomano. És d’aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l’estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que  en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l’al·legoria d’un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.

Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d’ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res… Sona també la decisió de passar a mans privades l’encàrrec de traslladar tot el “gueto” a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.

Soweto ha existit, i existeixen en molts llocs encara camps de refugiats. I al Marroc camps de detenció de persones en trànsit cap a Europa, i a la mateixa Europa centres de detenció amb moltes àrees fosques i amb uns forats enormes en matèria de drets humans. Curiosament els més afectats són els negres subsaharians. Són els que més pateixen a l’hora de venir, i els que més probabilitats tenen d’acabar en aquest tipus de “llocs” o de “no-llocs”.
Potser només uns quants descerebrats gosarien a posar en dubte la “humanitat” d’aquestes persones. Però en el tractament que els governs en fan, i que els ciutadans en fem, hi ha un fons que no acaba de se del tot clar: barreja de prejudics, de justificacions diverses i de racisme, amb totes les lletres.

District 9 ha existit, la imatge és real: Soweto. Caldria evitar que tornés a existir. I que algun dia ens trobem a Europa o en els països en els quals hem externalitzat les nostres fronteres “districtes” semi-permanents de persones sense futur que esperen ser traslladades. Algú dirà que això és impossible, però algunes mesures en el control de fluxos fronterers apunten gradualment a una cosa així. Només faltaria que els governs es rentessin les mans i ho donessin a empreses de seguretat privades, per així evitar-se la pressió de l’opinió pública i els problemes de moralitat.

De debó que tot això us sembla tan impossible?

Impunitats, passades?

Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà,  com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.

Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d’una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d’invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder…? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?. 

Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents.  Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més “serioses”  quan de fet tot això que ara surt … passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.

Crepuscle

Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil  adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar,  per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d’una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.

Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor…  Perdoneu, és dilluns, s’ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Una nova època?

El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.

Tot això posa però encara més de manifest, l’època fosca i tenebrosa que tot just hem acabat de passar, amb la boja política exterior dels Bush, Aznar, Blair i companyia. A mesura que van sortint en comptagotes, els informes que desvelen la utilització arbitrària del poder per part de l’administració nord-americana, hom va prenent consciència de fins a quin punt el món ha estat governat durant un temps massa llarg, per forces que han volgut fer de conceptes com “guerra preventiva”, “guerra contra el terrorisme”, “unilateralisme” etc… els arguments per a justificar una brutalitat insospitada en nom de la democràcia i occident. No sé si amb els informes però n’hi haurà prou. No estaria de més plantejar la possibilitat que, els que foren actors principals d’aquell drama, poguessin algun dia ser asseguts davant un tribunal de crims contra la humanitat. Un fet així faria creïble la voluntat d’iniciar una nova època sobre uns nous principis. De moment però tenim l’esperança i això no és pas poc.

Publicat a http://www.cristianismeijusticia.net/bloc

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari