Per què seguim votant partits corruptes?
Santi Torres. (Publicat a la revista digital L’Agulla)Els resultats de les eleccions del passat 26 de juny van sorprendre moltes persones, que confiaven en un canvi de majories i en la possibilitat també d’un canvi real de govern. Va sorprendre especialment que el Partit Popular recuperés vots (gairebé 700.000) i diputats (14) en relació a la contesa electoral del 20D. La sorpresa va ser molt més gran entre aquells que viuen immersos en el món de les xarxes socials, i que auguraven pel moviment d’aquestes xarxes i de les enquestes que el Partit Popular no recuperaria tant, i que estàvem més a prop d’una majoria d’esquerres liderada en aquest cas pel partit de Pablo Iglesias i d’Alberto Garzón. Després del recompte, van venir les lamentacions, l’estupor i la decepció.
Potser la primera conclusió davant d’això, seria recomanar a la gent que es deixés de xarxes i escoltés molt més el que es diu en aquelles ciutats, barris o pobles on el discurs del PP ha calat i la fidelitat a aquest partit està a prova de qualsevol terratrèmol. I recomanar també i que dediquessin un temps a llegir el magnífic estudi que l’any 2012 politòlegs com Jordi Muñoz van publicar precisament amb el títol Per què els votants perdonen els polítics corruptes?1 Alguna cosa no s’ha fet bé quan un partit amb la càrrega de corrupció que acumula els darrers anys i amb un lideratge aparentment feble, continua i continuarà els propers anys, amb una correcció seriosa però que en cap cas, sembla, li impedirà formar govern.
Com diuen els politòlegs en el seu estudi, la corrupció és un factor però no el definitiu. Els votants han valorat altres coses. Segurament han valorat una millora econòmica, l’han percebuda i la consideren l’inici d’una recuperació que els portarà a una situació de més benestar. Tenim doncs un electorat conservador, que encara confia en el sistema i que el veu com l’únic possible davant alternatives excessivament radicals. Aquest conservadorisme té a veure amb molts factors, i l’envelliment de la població n’és un i no gens menyspreable. Per molta gent, la garantia del manteniment de les pensions (d’altra banda plena d’interrogants) i el discurs de la creació de llocs de treball (encara que precaris) ha esdevingut un discurs realista i creïble. L’esquerra no ha construït encara un discurs econòmic alternatiu que hagi estat percebut com a viable. O és que en un país on una bona part de la gent somnia en fer-se milionari a través de la loteria, hi ha lloc per alternatives econòmiques que tot just s’estan començant a experimentar? El PP es va centrar en aquest vot conservador i hi ha connectat, tot i la corrupció i el seu lideratge dèbil.
Però no és només el factor econòmic el que pesa. En la meva opinió també hi ha una derrota en el terreny cultural i dels valors. L’intel·lectual Santiago Alba Rico va escriure, no fa pas massa, un llibre molt interessant titulat Podemos seguir siendo de izquierdas? on defensava en contra d’una bona part del pensament dominant d’esquerres una necessitat de reconèixer el paper que juguen en la vida de les persones la religió, la família, la nació, la propietat o altres valors considerats com a «conservadors». Hi ha en tota l’òrbita del sentit i de la quotidianitat de la vida de les persones valors que moltes vegades un discurs de superioritat intel·lectual d’una part dels partits d’esquerra ha menystingut sempre i fins i tot, ha denigrat i ridiculitzat. Doncs bé, per moltes persones que viuen aquest món canviant nostre amb temor, que viuen en la precarietat i la inseguretat econòmica, aquests valors culturals conservadors són els únics on aferrar-se.
Els partits d’esquerra poden seguir acomodats en el seu Olimp, lamentant-se de la societat que tenim i menystenint els «electorats captius» d’altres partits, però seguiran naufragant2. Ja hem vist que la corrupció no és suficient motiu, i que cal construir un discurs atraient, realista i respectuós per milions i milions de persones que de ben segur no volen renunciar a un futur i a un país millors, però que no se senten atrets per un discurs que no entenen o que senten com aliè.
1L’estudi duia el títol “Why do voters forgive corrupt politicians? Cynicism, noise and implicit exchange” i es va presentar al congrés IPSA a Madrid el juliol del 2012
2Recomanable també González Faus, J. I El naufragi de l’esquerra