Una realitat in-formada o una realitat de-formada?

En tot aquest rebombori que s’està destapant aquests dies em pregunto per què en sabíem tan poc de les sospites. Per què aquells que ens creiem tan informats i seguim tan d’aprop l’actualitat i tenim tants mitjans d’informació al nostre abast, ben just ens havien arribat les denúncies que des de fa temps existien a Santa Coloma, a Badalona i a tants altres llocs?
Ha de venir Baltasar Garzón amb tot el seu aparell mediático-policial  per a despertar-nos d’una mena de son plàcid que ens feia pensar que la corrupció només era cosa del País Valencià, de les Balears o del PP. I ara resulta que n’hi havia molts que ja ho deien, i que no només ho deien sinó que se la jugaven denunciant pressumptes irregularitats… però cap d’aquestes veus va arribar als diaris que “informen” de la nostra realitat.

Compareu les planes i planes que cada any dedica La Vanguardia al
civisme, a la indigència, a la prostitució i als petits furts de
Barcelona, amb aquelles que dedica a investigar seriosament les raons
de perquè en un lloc destinat a equipaments socials es van decidir a
construir-hi blocs d’habitatges o oficines.

En molts altres indrets, el periodisme actua de punta de llança de la denúncia aquí només sap anar a remolc de les notícies, passant de l’exaltació d’un personatge a la seva denigració en poc més de 24h.
Fa pena aquesta realitat de-formada que rebem cada dia dels grans diaris espanyols o catalans, tant se’n dóna. I en canvi caldrà reivindicar cada vegada amb més força les petites plataformes escrites o digitals, els setmanaris com La Directa, que han fet de temes com l’especulació i la corrupció urbanística bandera de batalla des de fa anys. Aquells anys en què tot veient el desori, ningú aixecava un dit.

O la premsa es transforma realment o continuarem immersos en una mena de realitat de-formada plena de sobresalts. No només als polítics hauria d’afectar aquesta vergonya.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

District 9

Si no l’heu anat a veure us la recomano. És d’aquelles pel·lícules amb moltes capes. Un en pot sortir pensant que ha anat a veure una pel·lícula de ficció amb l’estètica pròpia dels videojocs; un pot sortir-ne impressionat per la combinació de llenguatges cinematogràfics que fa el director i del qual en surt sense que  en quedi tot en un nyap incomprensible; i finalment un en pot sortir, com en el meu cas, pensant que tot plegat és l’al·legoria d’un risc ben real per la nostra democràcia, per tant de ficció res de res.

Haver escollit Johanesburg i Soweto com a marc ja té la seva cosa. Tancar-hi allà literalment a milers d’ésser extraterrestres, en un ambient insalubre perquè vagin poc a poc caient en la degradació més absoluta, pot com a mínim ressonar. Com ressonen terriblement els arguments per mantenir tot això i donar-li una lògica i una patena de racionalitat: ens hem de protegir (seguretat), són éssers ganduls, cal renunciar a integrar-los a res… Sona també la decisió de passar a mans privades l’encàrrec de traslladar tot el “gueto” a un lloc més apartat de la ciutat, també per raons de seguretat.

Soweto ha existit, i existeixen en molts llocs encara camps de refugiats. I al Marroc camps de detenció de persones en trànsit cap a Europa, i a la mateixa Europa centres de detenció amb moltes àrees fosques i amb uns forats enormes en matèria de drets humans. Curiosament els més afectats són els negres subsaharians. Són els que més pateixen a l’hora de venir, i els que més probabilitats tenen d’acabar en aquest tipus de “llocs” o de “no-llocs”.
Potser només uns quants descerebrats gosarien a posar en dubte la “humanitat” d’aquestes persones. Però en el tractament que els governs en fan, i que els ciutadans en fem, hi ha un fons que no acaba de se del tot clar: barreja de prejudics, de justificacions diverses i de racisme, amb totes les lletres.

District 9 ha existit, la imatge és real: Soweto. Caldria evitar que tornés a existir. I que algun dia ens trobem a Europa o en els països en els quals hem externalitzat les nostres fronteres “districtes” semi-permanents de persones sense futur que esperen ser traslladades. Algú dirà que això és impossible, però algunes mesures en el control de fluxos fronterers apunten gradualment a una cosa així. Només faltaria que els governs es rentessin les mans i ho donessin a empreses de seguretat privades, per així evitar-se la pressió de l’opinió pública i els problemes de moralitat.

De debó que tot això us sembla tan impossible?

Impunitats, passades?

Em sento desbordat aquests dies per tantes notícies sobre corruptes, vanitosos i caragirats, sobre regals i regalies, desfalcos i caradures i tot un mostreig de penes que de tan humanes gairebé fan plorar. Però, és clar, diem que tot això és humà,  com si no ho fossin la honestedat, la rectitud, la solidaritat, la humilitat o la senzillesa. I segur que aquestes virtuts abunden també entre els polítics com ho fan les altres, però són més callades, perquè de fet han de ser-ho.

Estranya però tanta impunitat. És a dir, que la manera com es feien les coses a les Balears, a València o Catalunya o ves a saber on, partien d’una mena de supòsit que mai res seria descobert. Per què, com pot ser que la cosa fos tan descarada, tan poc treballada, tan al descobert? Què és el que feia que totes aquestes persones se sentissin amb un sentiment d’invulnerabilitat? Els amics, les relacions, els contactes, el poder…? Però no és tot això molt més fràgil del que sembla?. 

Ja cal que ens espavilem si no volem que a més de ser una cosa del passat (recent però passat) continuem per anys en la mateixa dinàmica. Benvingudes, per això, les auditories internes, les oficines antifrau, les sindicatures de comptes i uns protectorats ben potents.  Digueu-ho als desencantats de la política, sobretot aquells que enyoren èpoques més “serioses”  quan de fet tot això que ara surt … passava. Qui sap si potser ara, encara que no ho sembli, estem en el bon camí.

Crepuscle

Dissabte pel matí a Sitges es van reunir prop de dos mil  adolescents, la majoria eren noies. Algunes venien des de Madrid acompanyades pels pares, es clar,  per a fer cua i veure un trailer de 10 minuts d’una pel·lícula. El motiu era, a més, que venia el seu ídol: un actor de nom Jaime Campbell, que a la pel.lícula diu dues frases.

Que voleu que us digui, quan llegeixo això em sento vellíssim, i em pregunto si la meva realitat o els meus interessos, o les meves preocupacions tan transcendents tenen a veure amb el món que naix o amb el que mor…  Perdoneu, és dilluns, s’ha mort la Sousa i la setmana serà llarga.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Una nova època?

El dijous 24 de setembre del 2009 es produí a Nova York un fet insòlit en molts anys: Barak Obama, president dels EUA, presidia aquell dia per primer cop el Consell de Seguretat de les Nacions Unides. Deixant de banda la credibilitat del Consell amb tantes resolucions incomplertes, tanta impotència davant alguns conflictes endèmics (pensi’s només en Darfur, en Israel etc) i un equilibri de poder que continua “desequilibrat” a favor de les grans potències nuclears, la reunió no hauria de ser pas menystinguda. La presidència d’Obama va arrossegar també als altres presidents, de manera que per primera vegada el Consell rebia les vitamines de poder necessàries per representar allò pel qual fou creat ara ja fa unes quantes dècades. Allò que avui anomenem multilateralisme, constitueix la única esperança sòlida en política internacional per poder abordar amb un mínim d’eficàcia els grans problemes als quals haurà de fer front la humanitat.

Tot això posa però encara més de manifest, l’època fosca i tenebrosa que tot just hem acabat de passar, amb la boja política exterior dels Bush, Aznar, Blair i companyia. A mesura que van sortint en comptagotes, els informes que desvelen la utilització arbitrària del poder per part de l’administració nord-americana, hom va prenent consciència de fins a quin punt el món ha estat governat durant un temps massa llarg, per forces que han volgut fer de conceptes com “guerra preventiva”, “guerra contra el terrorisme”, “unilateralisme” etc… els arguments per a justificar una brutalitat insospitada en nom de la democràcia i occident. No sé si amb els informes però n’hi haurà prou. No estaria de més plantejar la possibilitat que, els que foren actors principals d’aquell drama, poguessin algun dia ser asseguts davant un tribunal de crims contra la humanitat. Un fet així faria creïble la voluntat d’iniciar una nova època sobre uns nous principis. De moment però tenim l’esperança i això no és pas poc.

Publicat a http://www.cristianismeijusticia.net/bloc

 

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

La velleta d’Arenys

De totes les imatges que es van veure el dia de la consulta d’Arenys de Munt, n’hi ha una que haurà fet més bé a la causa independentista que tots els que, amb bona fe, però amb poc sentit polític, van vestir-se de senyera de cap a peus. És la imatge d’una velleta fent cua per anar a votar i dient a la sortida del Centre Moral que allò era magnífic i que calia participar. Ni sí ni no a la independència, “era magnífic participar”.

Amb més de 300 periodistes acreditats, molts d’ells buscant la foto freak que permetés desacreditar la consulta, la foto de la velleta tirava per terra molts dels tòpics que agrada treure en parlar de dret a l’autodeterminació: extremismes, violència, radicalismes … Ja sabem que no és veritat però a vegades no tenir cura de la imatge i deixar-se endur per l’efecte massa i per una sobreactuació simbólica no ajuda a transmetre un missatge de normalitat.
Contra la velleta d’Arenys i la seva alegria “per participar” no s’hi valen ni falangistes, ni advocats de l’estat ni brunete mediàtica. És el signe de la normalització d’una reivindicació, d’un dret, d’un aprofundiment democràtic que va, com vaig dir l’altre dia, més enllà de la causa independentista. Per això s’estranya la reacció, crec que poc mesurada i nerviosa del PSC i de persones com la ministra de defensa Carme Chacón, que no van fer pas justícia al que fou la jornada.

Tant de bo però l’èxit no escalfi els caps d’aquells que fan mal a la democràcia i a l’independentisme amb pintades a les seus de partit o tirant pedres als autobusos. El camí és llarg i cal jugar més amb l’astúcia i la intel.ligència que no pas amb l’únic element de la passió. En tenim un clar precedent en l’afer de les seleccions catalanes, sobretot de la d’hoquei. En tot cas la passió ho ha de ser per la paciència, el treball i l’esforç, com els que han sabut manifestar la gent d’Arenys. Enhorabona!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Molt més que la independència

Avui sóc d’Arenys. Perquè a Arenys s’hi juga molt més que la independència o el dret a l’autodeterminació, s’hi decideix una forma d’entendre la democràcia i la participació política. Sempre he cregut que són els municipis els llocs on experimentar formes de participació que vinculin les persones entre elles i generin, poc a poc l’interès per allò que és comú. No es pot aplicar als municipis els principis de delegació política que s’apliquen als parlaments ni al Congrès, com tampoc es pot pretendre que els municipis, a través de models gerencials es converteixin en mers gestors de serveis. La desafecció política m’ha sonat sempre a una melodia interessada. L’ajuntament és escola de participació democràtica i les consultes han de ser un element normal i quotidià, sigui sobre el tema que sigui. I és que el fet que Catalunya sigui o no un estat, no tindria repercussions en la vida municipal?

Em sembla que el que avui passa a Arenys és dels esdeveniments polítics més importants que han passat al país desde feia anys. La manera tan sapastre com l’Estat i el seu braç judicial han tractat la qüestió ha ajudat a posar-hi el contrast i a destacar-ne la rellevància. El fet mateix de la manifestació falangista, no fa sinó accentuar fins a nivells de ridícul aquest mateix contrast. Fan falta més actes com aquesta consulta per anar desemmascarant procediments antidemocràtics, enquistats en algunes zones de l’Estat al qual pertanyem. 
Tant de bo que la iniciativa s’estengui a una bona part dels municipis del Principat. Independentment del que hom voti o deixi de votar, participar-hi és una qüestió de democràcia, i això va fins i tot, més enllà de la mateixa independència.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Ruiz-Giménez

Feia anys que havia renunciat a qualsevol presència pública degut a l’avançada edat (96 anys) i a la malaltia d’Alzheimer. Per això, la seva mort potser ha estat una sorpresa: per tot personatge públic una retirada de “l’escenari” és sempre com una mena de mort anticipada. No ha estat pas així pels familiars que n’han tingut cura afectuosa fins al darrer moment.

En un país que reviu periòdicament, com un malson, la inconsciència del frontisme, la seva figura ha resultat sempre incòmoda, de la mateixa manera que ho han estat tots aquells personatges que en ple franquisme van saber evolucionar (beneïda paraula!) des de postures immobilistes cap a plantejaments liberals i democràtics.

Fou realment una llàstima que fracassés als anys 70 un projecte de centre inspirat en els principis demòcrata-cristians. La política espanyola hagués estat segurament molt diferent d’haver reeixit un programa molt semblant a aquell que representen la majoria de partits europeus de centre. L’espai de dreta fou ocupat, progressivament, desaparegut l’ambigu projecte de la UCD, pels hereus d’Alianza Popular i, per tant, pels hereus directes d’aquells que mai van arribar a condemnar ni a trencar amb la dictadura. I per això avui estem com estem, i la política espanyola té uns dèficits en consens, diàleg i democràcia esfereïdors. Personatges que per intel·ligència i capacitat política haurien d’haver estat en el centre del lideratge foren marginats a la fosca perifèria, si exceptuem alguns càrrecs esparsos que se’ls van concedir amb un caràcter més simbòlic que real.

Pels cristians, la figura de Ruiz-Giménez representa en molts aspectes, l’encarnació dels ideals del Concili Vaticà II, Concili en el qual participà activament com a assessor. La seva tasca política i social, i la seva identitat explícitament cristiana el convertiren en un testimoni reconegut (i sovint criticat) dins i fora de l’Església. En un moment que l’Església corre un risc de sectarització evident, iniciatives com els seus “Cuadernos para el diálogo” esdevenen un punt de referència que convindria no oblidar.

La seva mort es converteix doncs en memòria viva, i enmig d’una hivern eclesial i social tan acusat, en una mena de fanal que fa de referència. El fracàs pràctic de molts dels seus plantejaments, no en treu pas la validesa, ans el contrari. Potser en la seva coherència i en la seva fidelitat hi roman aquella victòria amagada que és la que fa progressar invisiblement totes les societats.


Publicat dins de Política | Deixa un comentari

De Cadaquès a Núria

Combinant GRs (el 92, l’11, l’1) hem acabat una ruta a peu de 10 dies per aquesta part de país que diu ser frontera amb França quan de fet ho és amb un tros de la mateixa Catalunya la que està més al Nord.

Hem seguit una mena de traçat paral.lel a la frontera començant a Cadaquès i passant per l’Espolla, la Jonquera, Maçanet de Cabrenys, Albanya i ja després per estalviar-nos Pirineu hem seguit per l’Alta Garrotxa (Oix, Vall d’en Bac, St Pau de Seguries …) i el Ripollès (Serra Cavallera, Planoles, Núria…).

Del mar a la muntanya, dels 0 m als 2000, en una experiència que fem cada any unes persones que hem fet del caminar una manera de conéixer i estimar el país. Perquè ja sigui l’any passat de Tortosa a Montserrat, ja sigui en la ruta d’aquest any de Cadaquès a Núria, un en surt sempre amb un mapa mental més complert del territori. Ja sé que ens falta encara el País Valencià i Ses Illes però tot arribarà. De moment hem gaudit contemplant els contrastos de paisatge, hem compartit el sentiment d’amenaça que generen algunes infraestructures com la MAT, hem deplorat l’estat en què es troben alguns territoris agrícoles molt abandonats i despoblats per manca d’ajudes, i hem admirat l’arquitectura de poblets que abans ni tan sols coneixíem.

Ara que es parla d’AVEs, aeroports i altres vies ràpides, segurament necessàries, es tracta de no oblidar una altra dimensió: la que surt del pas a pas, de la conversa tranquil·la, de la lentitud d’un paisatge concebut amb dimensions molt més humanes.

Publicat dins de Calaix | Deixa un comentari

Quina societat estem construint?

El “VI Informe FOESSA sobre exclusió i desenvolupament social a Espanya” que es va presentar a finals de l’any passat, dóna moltes de les claus per a interpretar la rapidesa i cruesa en què s’han notat els efectes de la crisi econòmica que vivim. Deia concretament l’informe: “Si la crisi s’ha deixat sentir tan ràpid i amb tanta potència, és perquè el substrat ho ha permès”.
FOESSA va fer la recerca durant els anys de les vaques grasses, quan els resultats empresarials, els PIB i altres indicadors estaven pels núvols. I ja llavors, els investigadors notaren que tota aquesta riquesa no s’havia traduït en una reducció de la diferència entre rics i pobres. O el que és el mateix, s’observava amb preocupació una creixent tendència a la polarització i per tant a l’aprimament de les classes mitjanes. La crisi, amb l’augment de l’atur que aquesta ha portat associat, ha provocat l’acceleració d’aquesta tendència, de manera que moltes persones que es podien considerar dins la franja de les classes mitjanes han passat a engrossir tant els índexs de pobresa com els d’exclusió. Sobretot aquelles amb un suport social i familiar més aviat reduït.

Les conseqüències de tot plegat les recull l’excel·lent memòria de Càritas Barcelona. De 27.000 persones ateses el 2007 es va passar el 2008 a atendre’n 45.000. D’aquestes un 37% menors. En els cinc primers mesos d’aquest any 2009 ja s’han atès 30.000 persones de les quals el 40% no hi havien anat mai.

Tant les dades de l’informe FOESSA com les de la memòria de Càritas no haurien de passar desapercebudes i haurien de servir, en canvi, per obrir una profunda reflexió sobre la societat que estem construint: una societat molt més polaritzada i amb un risc d’exclusió més elevat. Ni les polítiques de benestar ni la bona fe de moltes ONGs pot frenar, avui per avui, un horitzó certament ennuvolat que sembla portar-nos a models més propis de societats profundament desiguals.

Informe FOESSA

Memòria de Càritas Barcelona

Eleccions europees i discursos xenòfobs

En cada elecció es repeteix el mateix guió. L’endemà de les eleccions els mitjans de comunicació acostumen a fer-se ressò dels bons resultats d’algun partit de caire ultranacionalista o xenòfob. En aquest cas per exemple li va tocar a Holanda amb l’obertament anti-islàmic PVV de Geert Wilders que va recollir prop d’un 17% dels vots. 

A Europa existeixen uns quants partits amb representació parlamentària  que han actualitzat i modernitzat discursos de caràcter populista. No tots tenen els mateixos accents però si que són partits que posen com a centre el “problema” de la immigració i que comparteixen uns plantejaments dirigits a recollir el vot de persones desenganyades amb les polítiques dels partits anomenats tradicionals. N’hi ha a Bèlgica, a Aústria, a França, a Itàlia i en molts altres països on tenen escassa implantació.

Tot i la feblesa d’aquests partits, els seus discursos acostumen a
trasbalsar el panorama polític del lloc on estan inscrits,
contaminant-ho tot. I és aquí on el populisme té la seva força.

Aquest tipus de partits no han crescut a les darreres eleccions
(exceptuant alguns casos puntuals) però en canvi alguns dels seus
postulats si que han estat assumits de manera desacomplexada per
partits amb més representació parlamentària. És en aquest sentit que
caldrà témer en la propera legislatura polítiques molt més dures en
quan a  immigració i control de fluxos. No cal esperar doncs a partits
extremistes quan alguns d’aquests discursos extrems esdevenen ja
discursos habituals per diputats d’alguns dels grans grups de la
cambra. Així va passar en el cas de la directiva europea del retorn, i
així, desgraciadament continuarà passant.

La regeneració no s’improvisa

Proliferen els discursos morals i s’escampen en tots els àmbits. Es parla de regeneració, de refundació, de recuperar valors …. Es parla de tot això, com si per art de màgia es pogués passar d’una situació a una altra com aquell que fa una mena de “reset” sobre les societats i les persones. Com si les persones joves i grans, tinguéssim una mena de maleabilitat infinita que ens permet a cada moment  començar de nou. Potser estaria bé aplicar a tant discurs una mena de sa realisme, que no ha de coincidir per força amb un total escepticisme.

Posem per exemple, el cas concret de les persones que han de ser agents
d’aquest suposat canvi de paradigma. És possible que siguin les
mateixes que durant anys ens han portat a aquesta mena de desgavell?,
Quan a Espanya Zapatero parla de tot això, té alguna mena de
credibilitat després de cinc anys fent de la mentida i l’incompliment
una mena d’art?.  O podrà fer-ho  una oposició, la del PP, atrapada en multitud de petits i  grans casos de corrupció? Podran fer-ho a Anglaterra els polítics que s’han
passat anys carregant el cost de reparacions domèstiques als
pressuposts del Parlament?. Ho podrà fer a França Sarkozy, que ha fet
de la exhibició de la seva vida privada un impúdic i desesperat  motiu
per recuperar-se en les enquestes d’opinió? Podran fer-ho uns mitjans de
comunicació que han participat activament en tot això utilitzant-ho
sempre en funció d’interessos econòmics i empresarials?

Sant Ignasi de Loiola en
parlar del “pecat” no el veu tant només com un acte aïllat  sinó com
una atmosfera. No es pot produir una regeneració només a base d’actes
aïllats per part de persones concretes i benintencionades, sinó a partir de la creació d’una
atmosfera en la qual  es tornin a delimitar la frontera entre el que és
bo i dolent, entre el que és permissible i allò que és inacceptable.
Això passa tant per un canvi en el cor humà com també en el cor de les
societats, i això no s’improvisa pas.

Em fa por l’extensió d’aquesta diletància moral, perquè em temo que
és només un discurs més d’aquests que ens arrosseguen de manera
irremissible cap a un precipici la profunditat del qual encara desconeixem.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Per un control més democràtic de la Frontera Sud

El Servei Jesuïta a Migrants (SJM) va presentar fa uns dies a Madrid un document on es denuncien les polítiques de fronteres que els països de la UE estan aplicant en el cas de l’anomenada Frontera Sud. Patrulles marítimes conjuntes, instruments de vigilància electrònica molt sofisticats, acords de  readmissió de migrants expulsats o retornats … són algunes d’aquestes mesures. Allò que la propaganda oficial revesteix de manera exclusiva com a lluita contra el tràfic d’éssers humans i de polítiques de cooperació al desenvolupament, està constituint a la pràctica, una més que dubtosa externalització de fronteres, vers països no caracteritzats precisament per un afecte massa intens en relació als drets humans.

Quan la major part de la immigració arriba tranquil.lament per vies
àrees i terrestres, la UE ha fet de la frontera Sud el seu símbol de
control de la immigració il·legal. Les conseqüències però d’aquestes
polítiques de fronteres es tradueixen en la substitució del que és una
ratlla administrativa en extenses àrees de “terra de ningú”.

Mars o deserts controlats gairebé de manera exclusiva per les autoritats locals  subvencionades desde Europa i amb unes  inexistents garanties pel que fa als drets humans. Es succeixen les detencions arbitràries o augmenta el risc pels immigrants que han de triar rutes menys segures com la ruta líbia. Resulta molt difícil calcular el nombre exacte de persones que han mort per efecte dels  múltiples naufragis o esgotats intentant travessar els deserts.

És un document per tant que us convido a llegir ara que s’atansen les europees, ja que toca el moll de l’ós en quan a l’Europa  que estem construint. És impossible que Europa  construeixi un espai de “justícia, seguretat i llibertat”, a base de crear dins i fora de la Unió, extensos espais “d”injusticia, inseguretat i manca de llibertat”. Cal  doncs una revisió urgent de les nostres polítiques de gestió de  fronteres. Es bo tenir-ho també en compte a l’hora de votar.

Petites batalles

La votació del ple del Parlament Europeu aquest matí aprovant un
informe que avala la política d’immersió lingüística a Catalunya és
d’aquelles batalles que valen el seu pes en or. Aleix Vidal Quadras ha
fet de de la qüestió lingüística i de l’oposició al sistema d’immersió
lingüística la raó de ser  de la seva presència a l’eurocambra. A ella
ha dedicat tota els seus esforços, tota la seva influència i tota la
seva intel.ligència que certament és molta. Al final però  una posició
conjunta d’Ignasi Guardans,  Raul Romeva i Maria Badia amb la redacció
d’un informe alternatiu, ha servit perquè el ple avalés allò que ja
havien avalat altres institucions europees.

És una petita
batalla que demostra la importància de les properes eleccions europees.
La importància de ser forts a Europa representats per persones que
siguin capaces  de seguir els temes, de cercar consensos i de moure’s
bé per aquells immenos  passadissos de Brussel.les o Strasbourg. Suposo
que el PSC té massa hipoteques amb el PSOE,  però caldria pensar bé
sinó  ens seria més rendible comptar a Europa amb una llista forta de
persones que es prenguessin seriosament el paper de la nació catalana
en el context europeu. Allà com a Madrid sempre som més forts quan
actuem conjuntament.
 
Enhorabona als parlamentaris catalans que han presentat l’informe alternatiu!

Publicat dins de Política | Deixa un comentari

Desori

A hores d’ara no sé pas com acabarà tot el tema del desallotjament dels estudiants tancats a l’edifici central de la UB per part dels mossos. Aquest matí quan he  passat per la plaça Universitat tot i que hi havia poca gent ja es podia preveure el que vindria després. 

No sé massa com va això de les actuacions policials, i és possible que el desallotjament tingués els seus motius. La manera però com s’han produït els fets posteriors al desallotjament demostra que alguna cosa s’ha escapat de les mans. Hi ha hagut una actuació desordenada i que ha donat una imatge estranya i confusa de tot plegat. Aquest caminar dels mossos repartint  cops de porra amb els joves davant  ha estat de totes totes lamentable. Una mena de passeig surrealista pel centre de Barcelona que no  ha fet cap bé a la imatge d’aquest cos policial, que entre tots ens estem entestant d’ensorrar. Almenys aquests han deixat  filmar tot el que es produïa,  algú pensa que hagués estat possible això amb l’antiga policia nacional?

Em sembla també lamentable els qualificatius de franquista que s’ha
donat per part de Manuel  Delgado a l’actuació. No crec pas que ajudi
això a temperar ànims i a obrir diàleg. L’actuació policial no ha
estat  pacífica, però pretendre dir que ho han estat  les  protestes és
com a mínim tendenciós. Una ocupació és una mena de  coerció i de 
violència, en   quan a l’apropiació d’un espai  que és comú i compartit
també amb persones que o bé  no defensen el mateix o bé volen
defensar-ho mitjançant altres canals.

Hi ha el perill d’un rebrot feixista  en alguns moviments que encaixen
malament amb conceptes com diàleg, pluralitat,  llibertat d’expressió,
i que expressen clarament la seva oposició  a un sistema que amb totes
les imperfeccions és el marc  de convivència que ens hem donat. Aquest
és el perill que de moment les administracions no  han sabut abordar
correctament.

Ara en queda el desori, i aquest no fa cap  bé ni al món universitari ni a la
democràcia. És en canvi el terreny en el qual els violents tenen la 
seva oportunitat i en el qual també s’hi troben ben a gust els qui demanen més mà dura. Mala època pels partidaris del  diàleg i la moderació.

Publicat dins de Política | Deixa un comentari