La notícia la vaig llegir ahir a l’Avui i al Punt: Sisa i Suburbano acaben de presentar el seu disc d’homenatge a Vainica Doble. Sobre el gran Sisa poca cosa he d’afegir al que ja he escrit en altres racons d’aquest Bloc. Pel que fa a Suburbano només diré que són els autors d’una de les cançons més belles i
Fa uns quants dies explicava aquí i després aquí que arran d’un infortunat accident que el diumenge 8 d’octubre mon pare va patir pel carrer jo estava buscant la senyora que el va atendre i que l’endemà encara va tenir la gentilesa de deixar-me un missatge al contestador del telèfon fix de casa interessant-se per com havia acabat tot allò.
Aquests dies que em dedico a preparar el resum del que ha estat (i del està sent, que queda molt peix encara per vendre) l’any literari m’adono que una de les característiques més notòries dels darrers mesos és que han arribat a la seva culminació uns quants projectes de llarga durada. Per ordre cronològic cap al mes
(Nota: aquest apunt és el mateix que vaig publicar el 21 de maig passat, en plena etapa prèvia del referèndum per l’Estatut. Com que ara vivim una situació força similar no crec que ningú trobi inoportú que el torni a posar) Tant que costa pujar un fill… i tan fàcil com és que te l’espatllin. Aquesta reflexió que estic segur que tots
Breu selecció de definicions aparegudes en les darreres setmanes en l’encreuat en castellà de La Vanguardia que diàriament signa el mestre Fortuny: * Gajes del orificio: ALMORRANAS * Ama a sus semejantes: SARASA * Penélope lamentando la ausencia de Ulises: LOPE * Firmó lo que quizá no debía: AVALÓ (n’hi ha més) * El hecho de poseer
Una de les primeres coses que faig quan m’arriba a les mans un llibre nou és mirar si està dedicat. No em refereixo a la dedicatòria manual i personalitzada de l’autor cap al comprador del volum sinó a les dedicatòries diguem-ne “oficials”. És a dir, les que apareixen impreses al començament del llibre per a coneixement general
(la sèrie comença aquí) El senyor Fernando ara ja no pinta per les cases amb la seva dona. "Ella ya tiene su faena", ens ha contestat quan l’A. i jo ens hem interessat per ella. Està perfectament de salut però, pel que es veu, aquesta altra "faena" que diu que té li ocupa tot el
Vist ja, el DVD de CiU contra el tripartit. No tinc res per afegir al que ja vaig dir abans d’ahir aquí. Només, potser, constatar un doble sentiment de pena. (n’hi ha més) Pena perquè una força política com CiU, amb una llarga història de seny, moderació i respecte (tres virtuts catalaníssimes, per cert), tiri mà
Deu tenir cognom, és clar, però per l’A. i per mi és "el senyor Fernando, el pintor" i així el tenim fitxat a la pàgina de la lletra pe de l’agenda de telèfons domèstica. El vàrem conèixer fa més de quinze anys quan els veïns ens vàrem posar d’acord per pintar l’escala. Els dies van
(escrit a les 9 del matí) Acabo de veure a la portada de l’Avui d’avui –i amb més detall a la pàgina 7- la notícia que Convergència i Unió distribuirà el proper diumenge amb els diaris del dia un milió de DVD’s de quasi una hora de durada que sota el títol "Confidencial Cat" i
Acabo de veure a la portada de l’Avui d’avui –i amb més detall a la pàgina 7- la notícia que Convergència i Unió distribuirà el proper diumenge amb els diaris del dia un milió de DVD’s de quasi una hora de durada que sota el títol "ConfidencialCat" i amb una estètica que imita la de
El 22 de desembre de l’any passat escrivia aquí mateix unes quantes reflexions a propòsit del costum dels diaris i les revistes de publicar durant les últimes setmanes de desembre resums i anàlisis de l’any que s’acaba. Que s’acaba però que, ai las, encara no s’ha acabat del tot. No em quedava només en la
(la sèrie comença aquí) Un editor espanyol em comentava el primer dia que des que internet és el recurs universal per a les comunicacions el paper de les Fires està canviant. “De fet, una bona part de les negociacions es fan durant les setmanes o mesos previs a la Fira. A Frankfurt cada vegada més hi anem per
(la sèrie comença aquí) Tot és gran, fora de mesura, a la Fira del Llibre de Frankfurt. Si més no als ulls d’un barceloni lletraferit com jo que enguany hi anava per primera vegada a tafanejar. Vuit edificis de dimensions notables, una plaça central -denominada Àgora- que els articula i que és tan gran com el camp del Barça,
Arribo a casa i trobo la llum del contestador fent pampallugues. Activo la cinta i em surt un missatge d’una veu femenina que em resulta familiar. És la senyora que va atendre ahir mon pare quan va caure pel carrer i que em va telefonar de seguida al telèfon fix de casa perquè anés a fer-me’n càrrec. Avui em truca