Totxanes, totxos i maons

(escrit a les 9 del matí)

Acabo de veure a la portada de l’Avui d’avui –i amb més detall a la pàgina 7- la notícia que Convergència i Unió distribuirà el proper diumenge amb els diaris del dia un milió de DVD’s de quasi una hora de durada que sota el títol "Confidencial Cat" i amb una estètica que imita la de les pel·lícules de Hollywood vol ser una càrrega de profunditat sobre els tres anys del patit tripartit.

No disposo ara mateix de temps per allargar aquest comentari -prometo fer-ho aquest vespre des de casa i amb més calma- però sí que vull expressar des d’aquí els meus dubtes sobre l’eficàcia i fins i tot la conveniència d’una iniciativa d’aquest tipus.   (n’hi ha més i s’acaba tot l’apunt)

Es dirà que potser són els signes dels temps i, per tant, és l’estètica/ètica David Madí la que ara impera -segurament per compensar l’estètica/ètica José Zaragoza- però hi ha alguna cosa en tot plegat -merament intuïtiva, ho confesso: ara sóc incapaç d’expressar-ho millor- que no m’acaba d’agradar.

No cal dir que desconec el contingut concret del DVD però pel que llegeixo crec, francament, que no és això.

I com que no m’agrada ho dic.

——————————————————————————

(continuació i final)

Entre la primera hora del matí i ara, que es fa fosc, he pogut comprovar que les ràdios i les televisions en van plenes, del ditxós DVD dominical de Convergència i Unió. Fa l’efecte que tothom ja hi ha dit la seva i, pel que he vist, en general les impressions van bastant en la línia que jo defensaria.

Primerament, sembla que dintre de la mateixa coalició no tothom veu clar l’encert de la mesura. "No és una iniciativa encaminada precisament a guanyar nous amics", vénen a dir (en veu baixa, és clar) alguns convergents. Sobretot perquè si alguna certesa hi ha en el context preelectoral en què ens movem és que qualsevol solució de govern haurà de passar per un necessari pacte amb altres forces. ¿És intel·ligent, doncs, aquesta estratègia de bronca i enfrontament directe?

Segonament, això és nou aquí, entre nosaltres. Vull dir que el que hi ha en aquest DVD s’assembla molt més als tristament famosos vídeos del Doberman (PSOE) o de la Fundación FAES (PP) que no pas al que fins ara havia estat l’estil de fer política a can CiU.

Ja sé que els temps canvien i que entre aquella Convergència Democràtica de Catalunya dels primers anys de govern a la Generalitat i el panorama d’avui hi ha un abisme. La d’aleshores era una CDC  formada per gent que potser no podia exhibir gaires Erasmus i màsters d’ESADE en el seu currículum però que tenien interioritzat un elevat component humanístic producte d’un substrat catòlic, escolta, catalanista i antifranquista "de tota la vida". Botiguers i d’espardenyeta, els titllaven. Però gent propera a la gent del carrer. Que inspirava confiança.

Res a veure amb l’ostentosa gestualitat de la llopada d’ara, quan sembla que per conquerir el poder tot és permès; quan sembla que s’hi ha d’anar a totes; quan, si cal, s’invoquen compromisos davant de notari sense cap envermelliment de galtes. I, sobretot, quan sembla que tot plegat s’ha de fer a la manera espanyola. És a dir, "amb despilfarro, que no farte de ná y sin reparar en gastos que després, quan manem, ja recuperarem la inversió".

Ja sé que CiU, com altres forces polítiques, té uns quants bruts per amagar a l’armari: el grup "dels negocis", amb algun notori representant de la mainada Pujol-Ferrusola al capdavant, el cas Treball, el cas Turisme… Fins i tot els estèrils pactes amb el PP que varen enfosquir l’última etapa del president Pujol. Desenganyem-nos, vint-i-tres anys de règim únic acaben passant factura.

Potser és que em foto vell i començo a sentir-me més a gust amb les coses que he viscut que amb les que em falten per conèixer però evoco aquells "cònvers" dels primers temps que per motius de feina vaig poder conèixer de prop. Penso en gent com Paco Noy, Sara Blasi, Albert Manent, la mateixa Carme-Laura Gil, esplèndida en la seva nova faceta de blocaire, el desaparegut Josep Faulí i molts més que em deixo. I després miro cap a David Madí i el candidat Mas i crec que potser sí que són els signes dels temps però, francament, per arribar aquí potser no calien tants esforços, tantes il·lusions perdudes pel camí.

No és això i no m’agrada.

I com que no m’agrada ho dic.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!