Totxanes, totxos i maons

La notícia la vaig llegir ahir a l’Avui i al Punt: Sisa i Suburbano acaben de presentar el seu disc d’homenatge a Vainica Doble.

Sobre el gran Sisa poca cosa he d’afegir al que ja he escrit en altres racons d’aquest Bloc. Pel que fa a Suburbano només diré que són els autors d’una de les cançons més belles i emotives que allotja la panxona del meu iPod (que, per cert, en les darreres setmanes ha superat satisfactòriament la creixença: ara ja té 80 Gb). Em refereixo a “Canta el viento”, pertanyent al disc “Las delicias del pirata” que fa quatre anys la colla del Mendo i el Fuster va presentar a L’Espai en una de les moltes nits inoblidables que ens va regalar als carrosses de tota la vida la desapareguda sala. (Per cert, heu passat per la Travessera? Quina pena que fa veure el lloc on era L’Espai convertit ara en un solar…)

Lògicament vaig comprar de seguida el disc i em va faltar temps per escoltar-lo després de sopar, tan bon punt vaig tancar el televisor en veure els rètols que anunciaven/amenaçaven a l’audiència que era a punt de començar el debat dels candidats a presidir Catalunya.

És un gran disc, què voleu que us digui?. Primerament perquè el gran Sisa, tot i cantar lògicament en castellà, fa de Sisa i no d’aquella cosa tan penosa que va ser durant una llarga temporada i que es feia dir “Ricardo Solfa cantor de boleros” o similar. L’aportació dels veterans Suburbano és igualment respectuosa i ajustada al que es tractava: donar el relleu adequat a les músiques i textos parits per Gloria van Aersen i Carmen Santonja durant els trenta anys que va durar la seva carrera musical.

Vull dir que -a diferència del que va passar amb el fallit experiment fet amb Dioptria– aquí ningú pretenia fer cap versió 2.1 de Vainica Doble. Es tractava, senzillament, de retre homenatge a elles i a la seva música. I això, en aquest disc es fa. I molt bé.

Un disc -amb un DVD d’acompanyament que encara no he tingut temps de veure (*)– que compta amb col·laboracions de Ricard Fernández/Refree, d’una de les veus de Nosotrash i de les delicioses Pauline a la Playa (les continuadores del llegat vainiquià).

Un disc fet per gent coneixedora a fons de l’obra de Vainica Doble. Amb una tria exquisida -“Un metro cuadrado”, “Coplas del iconoclasta enamorado”, “Un sí señor con las patas verdes“, “Habanera del primer amor”, “Cartas de amor”…- i un respecte extrem que es fa palès, per exemple, en el detall de mantenir juntes “Escrito con sal y brea” i “Coloniales y ultramarinos”, dues cançons que es complementen a la perfecció. Aquesta darrera, per cert, cantada per Gloria van Aersen, la Vainica supervivent.

Una meravella, vaja…

———————————————————————————–

(coda final en clau de debat preelectoral)

En acabar l’audició engego la tele i veig que els candidats encara li van fotent. M’hi enganxo perquè els agafo just en el moment que parlen de l’impost de successions, un afer que aquests dies, amb la recent mort de ma mare, mon pare està vivint i patint de prop.

Pels tres quarts d’hora escadussers que vaig veure com es barallaven la meva opinió sobre els candidats és la següent:

Artur Mas, com que sabia que els altres farien front comú en contra d’ell era qui portava la lliçó millor apresa. El perd, però, el seu aspecte d’anar sobrat i d’estar encantat d’haver-se conegut. Això combinat amb el ditxós devedé i la ridícula visita a cal notari podria acabar generant un efecte “boomerang” que potser no tenen prou ben calculat els cervellets estratègics de la seva coalició.

José Montilla feia pena. Llegia descaradament els papers que li havien preparat i, a més a més, els llegia malament.

Josep Piqué representava el paper que millor li escau al seu partit: va ser cínic i maleducat.

Josep Lluís Carod-Rovira va mantenir una trista equidistància entre el silenci i la mediocritat. Era al plató però no feia nosa, com si diguéssim. Tampoc profit.

Joan Saura va erigir-se en l’únic defensor fervent del tripartit i de l’ortodòxia d’esquerres. Quin remei, al cap i a la fi li anava el sou i el càrrec de conseller que, altrament, mai hauria ni somiat d’ostentar. A estones va resultar fins i tot creïble. L’arenga final, amb mirada fixa a càmera, la vaig trobar deplorable.

Al final de la sessió el senyor José Montilla va fer una referència a una pretesa visita del senyor Mas al coto de Doñana l’any 2003 per trobar-se amb el senyor Aznar i veure quines posibilitats hi havia de pactar amb el PP català contra l’opció del tripartit. Suposo que en els propers dies se’n parlarà, del Coto de Doñana.

Jo només recomanaria que, quan ho facin, tinguin l’encert de posar com a música de fons “Doñana”, una de les grans cançons de Vainica Doble. Així encara traurem alguna satisfacció de tot aquest penós embolic…

—————————————————————————————

(*) Escrit a quarts de nou del vespre del dissabte: Ja l’he vist i és summament recomanable com a introducció al món de les Vainiques. Un 10!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!