Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Un editor espanyol em comentava el primer dia que des que internet és el recurs universal per a les comunicacions el paper de les Fires està canviant. “De fet, una bona part de les negociacions es fan durant les setmanes o mesos previs a la Fira. A Frankfurt cada vegada més hi anem per pentinar els últims serrells i per formalitzar l’acord amb una signatura i una encaixada de mans, tal com s’havia fet tota la vida”. I per la dimensió simbòlica que té la Fira del Llibre de Frankfurt i tot el que l’envolta, afegiria jo…  (n’hi ha més)

Confesso que no pertanyo al noble gremi dels que fabriquen llibres però, vist des de la meva allunyada perspectiva, el que em diu l’editor espanyol em sembla bastant raonable. De tota manera, internet a part, puc assegurar que l’espectacle d’anar vagarejant pels estands i veure les taules plenes de gent oferint, rebutjant, negociant, comprant i venent drets d’edició és dels que valen la pena de veure. I molt especialment en el pavelló número 8 dedicat íntegrament a les editorials d’Estats Units i Canadà.

Vaig tenir la sort de passejar-m’hi acompanyat per la C., bona coneixedora dels budells del món editorial i molt especialment del món de les editorials universitàries americanes, i puc dir que, realment, aquesta gent juga una Lliga diferent. No sé si per internet ja s’havien començat a aplanar prèviament els camins, com em deia l’editor espanyol, però era digne de veure’s la quantitat de gent amb pinta executiva i cita concertada que era asseguda a les taules o esperant torn.

El pavelló alemany va ser l’altre impacte. Tant des del punt de vista arquitectònic -amb una espectacular coberta metàl·lica prodigi de l’enginyeria germànica- com per l’activitat que s’hi desenvolupava. És, sens dubte, el lloc de la Fira on vaig veure-hi més públic i més periodistes. És lògic: juguen a casa. I també més escriptors. Començant pel controvertit Günter Grass al qual, com es pot veure en la imatge que il·lustra aquest apunt, vaig poder fotografiar sense haver de barallar-me gaire amb el seu cordó de seguretat.

Tot i que ja ho intuïa abans d’anar-hi, la visita m’ho ha confirmat plenament: a Frankfurt s’hi va a comprar i a vendre. Tocar presència humana i carn mortal d’escriptor és una cosa que interessa ben poc als agents i als editors internacionals. Em refereixo, és clar, als sis dies que la Fira té obertes les portes. Sis dies als quals el que és bàsic que la nostra literatura arribi amb els deures ja fets. En una paraula: que el peix que els catalans hàgim de vendre entre el 9 i el 14 d’octubre de l’any vinent a hores d’ara ja ha d’estar pescat, escatat, netejat, condimentat i amb els fogons a punt per començar-lo a cuinar.

Per això trobo que el programa que la delegació catalana va presentar a la premsa internacional el passat dia 5 enfoca el problema amb força encert. I bona prova del que dic és l’absència fins ara de veus crítiques contra la proposta. Una proposta que aplega un nombrós repertori d’actes i d’iniciatives de promoció de la realitat cultural catalana que s’escampen en el calendari des d’ara mateix fins a després de la Fira 2007 i que, geogràficament, no es concentren només a la ciutat de Frankfurt o a Alemanya sinó que aprofiten l’atractiu d’altres fires i festivals literaris que se celebren a Europa al llarg de l’any.

Tot això a part, és clar, de les línies d’ajuts a la traducció i a la promoció que des de fa un temps van fent la seva via i que, de fet, malament rai si no són els pistons d’aquest gran motor que es vol posar en marxa.

No sé si a Frankfurt hi hauran d’anar dos-cents, mil o quatre mil escriptors. Ara bé, juraria que si tots els actes previstos en l’estela de la Fira 2007 es duen a terme tal com planteja el programa el nombre d’escriptors catalans, editors, estudiosos, crítics i altra gent del ram que en resultarà mobilitzada superarà llargament totes les previsions.

Per a tots aquests i pels que s’hi puguin afegir acabaré amb un consell pràctic per als dies de la Fira: sabata plana per a les dames i sola que llisqui bé damunt de la moqueta pels cavallers.

Ah! i paraigüa, bufanda i samarreta imperi. Que jo he tornat bastant empiocat…

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!