Totxanes, totxos i maons

Arribo a casa i trobo la llum del contestador fent pampallugues. Activo la cinta i em surt un missatge d’una veu femenina que em resulta familiar. És la senyora que va atendre ahir mon pare quan va caure pel carrer i que em va telefonar de seguida al telèfon fix de casa perquè anés a fer-me’n càrrec.

Avui em truca des de casa seva, no enmig del carrer com ahir, i la seva veu, ben timbrada, m’arriba amb un to molt jovial tot i les limitacions tècniques del contestador automàtic. Una veu agradable i simpàtica, la definiria. De bona persona. “Només trucava per interessar-me per l’estat del seu pare”, em diu. I a continuació em demana que li digui alguna cosa però que li truqui a la nit perquè “ara me’n vaig a casa de la meva filla que viu a Cerdanyola”.  (n’hi ha més)

La llàstima, però, és que ni ahir ni avui la senyora Elisabet –“Em dic Elisabet i espero que tot plegat no hagi estat més que un ensurt i prou. Doni records al seu pare…”– ha deixat cap número de telèfon per poder tornar-li la gentilesa. Potser se n’adonarà de la badada i em tornarà a trucar d’aquí a una estona. O potser no, i aleshores es pensarà que sóc una persona ingrata i superficial.

Jo només sé d’ella que es diu Elisabet i que la seva veu és molt agradable. Almenys per telèfon ja que en la conversa cara a cara d’ahir amb mon pare nafrat no vaig fixar-me gaire en aquests detalls.

Li faig uns seixanta anys, no gaires més. És de mitja alçada, pell morena, cabell blanc mig llarg de perruqueria i recordo que em va dir que es feia perfectament el càrrec del que passava perquè ella tenia una mare de noranta anys a la qual anava a visitar en aquell moment. Pel gest que em va fer vaig deduir que la seva mare vivia a prop de Correus. També sé que té una filla a Cerdanyola.

Busco la senyora Elisabet. La busco per donar-li les gràcies i per dir-li que, sortosament, mon pare va sortir-se’n bé del tràngol. I que gràcies a les seves atencions -la cadira que va demanar al bar, els kleenex amb què va deturar-li la sagnia, el paquet amb més mocadors que després em va deixar…- el meu pare, que encara no fa dos mesos que s’ha quedat vidu, es va sentir en aquells moments una mica menys sol i desemparat mentre jo baixava amb la moto a tota llet Pau Claris i Via Laietana avall.

Es diu Elisabet i és una bona persona. Ja sé que dono poques pistes però no hi puc fer res més: són les que tinc. Si algú la coneix digueu-li que em truqui. Ella ja sap el número. Jo, el seu, dissortadament, no l’he conegut mai.

———————————————————————————————–

NOTA: Onze dies després de penjar aquest apunt la història va tenir un final feliç. (vegeu-lo aquí)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!