Totxanes, totxos i maons

^{(Nota: aquest apunt és el mateix que vaig publicar el 21 de maig passat, en plena etapa prèvia del referèndum per l’Estatut. Com que ara vivim una situació força similar no crec que ningú trobi inoportú que el torni a posar)}

Tant que costa pujar un fill… i tan fàcil com és que te l’espatllin.

Aquesta reflexió que estic segur que tots els pares i mares del món ens l’haurem fet un fotimer de vegades em ve a la memòria d’una manera molt especial en èpoques preelectorals com la que acabem d’encetar a casa nostra. Sobretot quan contemplo les connexions en directe dels telenotícies als mítings dels polítics en campanya.  (n’hi ha més)

No falla mai: just darrere de la tribuna dels oradors hi instal·len una graderia ocupada majoritàriament per nois i noies joves d’aspecte sa i "modernet però arregladet" (com diria ma mare) equipats amb samarretes, bufandes, gorres, adhesius (això que ara en diuen "pegatines" o "enganxines") i altres peces indumentàries amb els colors del partit que convoca l’acte.

I fa una mica d’aiuix veure’ls com riuen quan el líder perpetra un acudit o esquitxa alguna frase en clau sarcàstica, o com fan grans capades d’afirmació i convicció quan el líder ejacula algun eslògan, o com neguen també amb enèrgics cops de cap quan el líder passa revista a les malvestats que propugna l’oposició, o com es miren entre ells amb satisfeta i fervorosa complicitat quan el líder desgrana els punts bàsics del programa electoral, o com agiten amb entusiasme les banderes quan el líder -avisat que està en directe- elevant el to de veu i accentuant la gesticulació demana el vot tot apel·lant a les essències més pregones de la pàtria.

Davant d’un espectacle així em vénen al cap un munt de preguntes: ¿Ho saben els seus pares? ¿Ho han assajat abans? ¿Hi ha algun regidor d’escena que els indica què han de fer i en quin moment precís? ¿O resulta que -i això sí que fóra alarmant- tot el que fan els surt de dintre? I encara una altra pregunta: ¿Tan gilipolles s’imaginen que som, els cervellets del màrqueting electoral, que encara es creuen que ens estovarem amb el missatge subliminal de la pretesa espontaneïtat del jovent fent de cor i de teló de fons del líder de torn?

PD: L’A. va guipant per damunt del meu cap això que escric i em diu que no exageri. Que a veure si encara ho llegirà algú i se sentirà ofès. Després em diu que no em posi pedres al fetge, que tot és mentida i que segurament aquests nois -com els del "Amo a Laura"- els contracten a través d’alguna agència de càsting. Jo, francament, no me l’acabo de creure perquè, coneixent-la com la conec, segur que em diu això perquè no m’exciti, que després m’agafa mal d’estómac. Li faig cas, però. Ho deixo córrer i poso aquí el punt final.

PERÒ HI INSISTEIXO: TANT QUE COSTEN DE PUJAR ELS FILLS I TAN FÀCIL COM ÉS QUE TE’LS ESPATLLIN…

———————————————————————————–

PD: Val a dir que aquest apunt va tenir dues inesperades continuacions: l’endemà mateix que el vaig publicar (vegeu aquí) i el dia següent (vegeu aquí).

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!