La memòria és una màquina que mai no s’atura. Una màquina molt senyora perquè li agrada lliurar els seus productes quan a ella li dóna la gana i en les condicions més insospitades. Segur que us deu passar també a vosaltres que de tant en tant i sense venir a tomb irrompen en el vostre cap rostres, veus, paraules, músiques o olors
Una estranya setmana, aquesta que avui s’acaba… Estranya i inesperadament marcada pels gats.Tot just fa vuit dies l’A. i jo érem a La Couvertoirade, en país occità, dinant en el restaurant on vàrem conèixer l’impertorbable Sinaí, murri com ell sol. L’apunt en el qual explicava el nostre curiós encontre (aquest) el vaig penjar a primera hora del dimecres i cap al tard
El primer que em va dir va ser que es deia Sinaí i que tenia un any i mig. “Sóc el gat oficial d’aquest restaurant”, va comentar-me per completar la presentació mentre iniciava una tanda d’estiraments que va cloure amb un enorme badall amb el qual durant uns segons va exhibir la perfecta arquitectura de les seves dents de felí.El que ara explicaré va esdevenir-se
Els seguidors d’aquestes Totxanes saben prou que a casa som de mirar poca televisió, i a més a més seleccionada. Vull dir que, per qüestió de principis, no estem apuntats a cap canal de pagament (només faltaria que a sobre que t’envaeixen el menjador encara els haguéssim de finançar), ni tenim el costum de fer “zapping”. I, a
Discurs de Muriel Casals, presidenta d’Òmnium, al Concert per la Llibertat del 29 de juny al Camp Nou. Imprescindible: Som aquí per donar a conèixer la nostra causa, que és la causa de Catalunya i també, sobretot, la causa de la democràcia. Som aquí per afirmar que volem exercir la democràcia sense barreres, pacíficament. (n’hi ha més)
Consulto la meva agenda d’aniversaris i commemoracions i m’adono que el dilluns 1 de juliol es compleixen deu anys de la mort de l’amic Hans. La nostra amistat es remunta a l’any 1972, el del nostre casament de resultes del qual l’A. i jo vàrem anar a viure al barri del Guinardó. En aquells primers temps ens véiem amb
Aquest mes de juny he publicat un total de dotze apunts. Els 10 més visitats han estat aquests: * 1) Claustre de Palamós: el professor Boto no abaixa els braços. (vegeu-lo aquí) * 2) Lectures amb “coitus interruptus”. (vegeu-lo aquí) * 3) “D’Espanya i catalans” (Himne a l’alegria). (vegeu-lo aquí) (n’hi ha més) * 4) “Espanyolejar”. (vegeu-lo aquí) *
Si tot va segons les nostres previsions el proper cap de setmana l’A. i jo farem un viatge llampec cap a terres occitanes. Més concretament a Avayron per veure de prop, de lluny, per sota (gràcies pel consell, Roser) i per totes les bandes que sigui possible el viaducte de Millau, una espectacular obra d’enginyeria inaugurada l’any
No voldria fer-me pesat amb les autocitacions però els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que des de fa una pila de mesos -més concretament després de penjar aquest apunt– vaig dient que els espanyols estan cagats perquè són els qui veuen més clar (bastant més clar, ai las, que alguns dels nostres compatriotes) que marxem
Els seguidors de les Totxanes recordaran que ara fa un any va irrompre als diaris una curiosa polèmica sobre l’autenticitat, o no, del claustre romànic que decora des de fa mig segle el jardí i la piscina d’una finca particular de Palamós. Aleshores vaig escriure això que, de fet, remetia a un apunt meu de molt pocs dies abans en el qual explicava
Per Sant Jordi de 1993 va apàrèixer el primer número d’una revista escrita i pensada en català i dedicada a la música de casa nostra. Es deia Enderrock i anunciava una presència als quioscos cada dos mesos. Avui, vint anys després, Enderrock ja no és una revista. O no només. Enderrock és, per sobre de tot,
Avui espero que em permetreu una petita expansió personal ja que es compleixen exactament nou anys des que aquest Bloc va començar a caminar. Això representa prop de 2.400 apunts en els quals he parlat de política, de llibres, de música, de viatges, de jocs lingüístics i, sobretot, de mi. Un tema que potser no interessarà a
A part de ser una santa i una àvia magistral, la meva estimada A. és una lectora voraç -em supera de llarg en nombre de llibres llegits, us ho asseguro- de narrativa. És a dir, que no fa com jo, que cada dia que passa m’atreuen menys les novel·les i els contes (ara, per exemple, estic en plena lectura
El dimarts passat a la nit ens vàrem aplegar un centenar de persones en una de les sales de projecció d’aquell inquietant búnquer subterrani que coneixem amb el nom de Filmoteca (l’arquitecte del qual, diuen, està d’allò més satisfet, amb la cosa) per veure el documental “Conxita Badia no existeix”, d’Eulàlia Domènech. Els seguidors d’aquestes Totxanes recordaran segurament que fa uns mesos… (n’hi ha més)
En una cançó de fa trenta anys Raimon cantava que al seu (i nostre) país la pluja no sap ploure. “O plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, deia. Tots recordem episodis llargs de sequera com el de fa cinc anys al costat de catàstrofes com les inundacions del