Totxanes, totxos i maons

La memòria és una màquina que mai no s’atura. Una màquina molt senyora perquè li agrada lliurar els seus productes quan a ella li dóna la gana i en les condicions més insospitades.

Segur que us deu passar també a vosaltres que de tant en tant i sense venir a tomb irrompen en el vostre cap rostres, veus, paraules, músiques o olors (ai, les olors, el poder evocador que tenen, les punyeteres…) que us transporten en un instant a situacions viscudes quaranta o cinquanta anys enrere.  (n’hi ha més)

A mi em passa. I és justament en aquestes ocasions quan trobo que és més necessari tenir a mà algú que ens pugui orientar, que hagi viscut més anys que nosaltres i que ens documenti. Algú que, ai las, molt sovint ja no hi és.

“Documenteu els errors, pregunteu als avis…” exhortava jo aquí mateix fa tres anys i ho repeteixo ara, aquests dies, per una raó molt senzilla: m’acaba d’arribar a la memòria un nom que li havia sentit dir a ma mare quan jo era petit i que ha estat dormint dintre del meu cervell durant ben bé mig segle sense treure el nas.

Es tracta de “la Villoldo”. ¿Qui dimonis era aquesta Villoldo?. Fa uns quinze anys vaig tenir una recuperació similar a la d’ara. En aquella ocasió també era un apel·latiu que usava ma mare: “la Semproniana”. Però aleshores encara li vaig poder preguntar i així vaig saber que la Semproniana era una dona que tenia a casa seva -per la zona de Diputació/Entença– un petit taller incontrolat de dones que cosien i brodaven per encàrrec seu.

Els primers anys de ser a Barcelona -és a dir, en la segona meitat de la dècada dels 40- ma mare hi va treballar durant un temps i m’imagino que l’experiència havia estat prou positiva perquè li havia quedat un sentiment de gratitud i d’amistat cap a la seva eventual mestressa –“la Semproniana”– que em va transmetre a mi.

Ara, però, set anys després de la mort de la mare no tinc cap possibilitat d’esbrinar qui era aquella Villoldo el nom de la qual en aquest moment recordo perfectament pronunciat en la seva veu. Tampoc hi ha mon pare per esbrinar si ell en sabia res…

¿Qui eres, enigmàtica Villoldo? ¿Una amiga de la mare a la parròquia de “la Milagrosa”? ¿Una companya de feina, potser? ¿Quina relació vares establir amb ma mare perquè el teu cognom em quedés gravat a la memòria tan profundament que ha calgut el pas de gairebé seixanta anys perquè tornis a aflorar a la superfície?

Són preguntes d’impossible resposta. Un clar exemple de les falles de la memòria que, personalment, intento combatre amb una dèria molt meva: fer una llista amb aquests noms que tenen un significat molt especial per mi, encara que sigui per raons tan irracionals com una sonoritat concreta o una escena d’infantesa o joventut que s’hi han quedat associades fins a la fi del temps. Del meu temps.

Paraules que queden fosilitzades damunt d’un paper o en un petit racó de la memòria del meu ordinador i que algun dia trec a passejar i les reciclo en forma de paraula de pas per entrar en alguna aplicació d’aquelles que periòdicament et demanen que la renovis.

És una segona vida, més efímera, però que em permet durant un temps posar-les en relació directa amb la brega de cada dia. Aquí estan, amb les lletres ben enganxades l’una amb l’altra, cadascuna amb la seva història al darrere que potser acabaré escrivint (com ja he fet en algun cas).

Una història de vegades amb cap i peus, d’altres irracional. Com la memòria, vaja: “lavilloldo”, “clavijabuje”, “oscamandit”, “eicarballeira”, “elsalsigui”, “laloewera”, “lasiàtica”…