Totxanes, totxos i maons
El Bloc de Joan Josep Isern
L’apunt en el qual explicava el nostre curiós encontre (aquest) el vaig penjar a primera hora del dimecres i cap al tard d’aquell mateix dia el nostre Pancho, el gat que des d’octubre de 2011 tenim a dispesa a casa va començar a mostrar alarmants símptomes que alguna cosa dintre seu no acabava d’anar a l’hora.
El cert és que des del dijous el tenim en una clínica veterinària amb un problema greu de ronyó. Un problema que, a fi de comptes, no és més que una lògica conseqüència dels seus quinze anys, una edat molt avançada pels gats domèstics comuns.
Després d’uns dies d’observació i tractament demà segurament ja el tornarem a casa sabent quin tipus de cures i alimentació li haurem de donar. Tot amb l’objectiu de mantenir el seu estat sense greus baixades per bé que ja ens han dit que la data de caducitat de l’amic Pancho és bastant propera. Per entendre’ns: difícilment veurà la independència de Catalunya.
I a mi, que fa dos anys encara deia que a casa meva no entraria mai cap animal de pèl o de ploma, ara em fa pena pensar que aquella figura negra com el carbó, d’estampa noble, hieràtica, senyorial quasi, que de tant en tant es creuava amb mi pel passadís o que venia a jeure damunt de les meves cames quan m’estirava al sofà molt aviat serà només un record.
Què li explicaré al Sinaí si alguna vegada ens tornem a trobar?
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!