Totxanes, totxos i maons

Per Sant Jordi de 1993 va apàrèixer el primer número d’una revista escrita i pensada en català i dedicada a la música de casa nostra. Es deia Enderrock i anunciava una presència als quioscos cada dos mesos.

Avui, vint anys després, Enderrock ja no és una revista. O no només. Enderrock és, per sobre de tot, un procés de presa de consciència de la pròpia comunitat.

Les frases d’aquest darrer paràgraf no les he escrites jo. Són les que obren l’editorial del número commemoratiu del vintè aniversari. Un editorial que es titula molt encertadament “Generació Enderrock”. Ben mirat, però, sí que les considero meves perquè, tot i que l’edat no m’hi acompanyi gaire, jo també em sento membre d’aquesta generació aplegada al voltant de la revista i de tot allò que representa.  (n’hi ha més)

Aquest número d’aniversari aplega un seguit de converses entre músics d’ara mateix i músics més veterans que dialoguen sobre la situació actual i els antecedents de les èpoques diguem-ne heroiques. Hi trobem els Manel que xerren amb Sisa, Joan Miquel Oliver amb Quimi Portet, Anna Roig amb Lluís Gavaldà, Sanjosex amb el Quico, Els Amics de les Arts amb La Trinca, Roger Mas amb la Maria del Mar, La Pegatina amb la Dharma… i així fins a un total de deu converses que es poden seguir també en el DVD que acompanya la revista.

Una altra part d’aquest número d’aniversari ofereix una selecció de les millors fotografies fetes per a les portades dels 212 números apareguts fins ara. I la part final -titulada “20 anys, 200 discos”– és exactament això: una selecció de les deu millors gravacions publicades cada any entre 1993 i 2012. Un inventari de meravelles que referma encara més la condició de número per guardar a la biblioteca i consultar-lo tot sovint d’aquest Enderrock de juny.

Feta aquesta ràpida descripció del contingut del sumari no voldria acabar l’apunt -que, per si no us havíeu adonat, el que busca és engrescar-vos perquè aneu al quiosc i us compreu la revista (7,95 euros amb el DVD)-, no voldria acabar l’apunt, dic, sense tornar a l’editorial. No us el reproduiré però sí que destacaré alguns conceptes que en el text de la revista apareixen subratllats i en color vermell i que em semblen mots-clau per entendre què hi ha darrere del projecte d’aquesta revista i, per extensió, de la “generació Enderrock”: comunitat, tradició, autoestima, exigència, arrelament, autenticitat, llibertat, experiència, entrega… i alegria.

S’apropen temps històrics. Els tenim ja aquí. A tocar. A menys d’un pam. Seran temps on necessitarem gent amb idees clares i actitud generosa. Caldrà també molta seriositat en tot allò que emprendrem. Són uns temps excitants, que moltes generacions abans que la nostra no han pogut viure. Això ens fa uns privilegiats però, alhora, ens carrega de responsabilitat. Els ho devem a tots els que ja no hi són i no els podem fallar. Per això aquest mosaic de mots -escrits, en principi, com acompanyament a un projecte de caire musical però perfectament extensible a altres àmbits- em sembla tan important, tan significatiu…

Repetiu amb mi, si us plau, a poc a poc: comunitat, tradició, autoestima…