Totxanes, totxos i maons

No voldria fer-me pesat amb les autocitacions però els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que des de fa una pila de mesos -més concretament després de penjar aquest apunt– vaig dient que els espanyols estan cagats perquè són els qui veuen més clar (bastant més clar, ai las, que alguns dels nostres compatriotes) que marxem i que, quan serem fora, el que quedarà d’España farà molt poca patxoca, per dir-ho en termes que no semblin gaire ofensius.  (n’hi ha més)

Aquest desesper que els trenca tots els esquemes -són incapaços de pensar que hi ha alguna cosa més enllà de la seva secular “unidad” i de la seva indiscutible “grandeza”– l’han sabut entomar i encarrilar, però, cap al que és la seva esperada i lògica contraofensiva.

Una contraofensiva en la qual tot s’hi val perquè, tot i saber perfectament que el nostre procés és imparable, estan obsedits en la seva persistent negació del que cada dia és més evident. Nosaltres, però, tranquils. O si voleu dir-ho en expressió que els nostres veïns entenguin, nosaltres “impasible el ademán”. És a dir, a la nostra, que prou feina que se’ns gira en el proper futur.

I a riure. A riure molt. Que no perdéssim l’humor, sobretot. Un humor que ens ve alimentat per dues bandes: primerament, per la immensa alegria de saber que nosaltres -amb els nostres fills i els nostres néts- estem a punt de protagonitzar uns moments històrics. Uns moments d’aquells que s’escriuran amb lletres majúscules i capçalera de capítol nou en els llibres d’Història.

I, segonament, riure també perquè si us mireu tot plegat amb una mica de distanciament veureu que les reaccions d’España a aquesta situació transiten sense la més mínima vergonya entre el grotesc i l’esperpent.

Ja no parlo de les tertúlies de les Intereconomies, Antenes3 i caterva similar, ni dels seus diaris o emissores de ràdio perquè, senzillament, a casa fem el que ens sembla que hauríem de fer tots plegats (i perdoneu que ens posem d’exemple): no veure-les, ni llegir-les ni escoltar-les.

L’alegria n’és l’antídot. Hem de riure davant d’iniciatives desesperades i matusseres, com les accions del ministre Wert o el recent projecte de recentralització de les Administracions, o simplement patètiques, estretes de pit i ridícules com la que acaba d’empescar-se un moviment cívic que es fa dir “D’Espanya i catalans” i que ha tingut la brillant pensada d’endegar la campanya “Welcome a Catalonia, a pearl of Spain”, per contrarestar el “Catalonia is not Spain”. 

Llegiu aquí la notícia sobre la campanya que ha donat el sempre recomanable portal Directe.cat i sobretot llegiu aquí l’article que ha escrit la sempre imprescindible Marta Rojals i que ha publicat avui mateix Vilaweb.

I, sobretot, rigueu. No us n’oblidéssiu pas, de l’alegria. Aquest procés ja no hi ha qui l’aturi i val molt la pena que ens adonem plenament del que estem vivint dia rere dia. Mentre ells fan cara de resclosit (senzillament, perquè veuen la que els cau al damunt), nosaltres tranquils i contents, que és el que els treu més de polleguera.

Com deia aquell: nosaltres amb el somriure que ens portarà a la revolta.