Totxanes, totxos i maons

En una cançó de fa trenta anys Raimon cantava que al seu (i nostre) país la pluja no sap ploure. “O plou poc o plou massa; si plou poc és la sequera, si plou massa és la catàstrofe”, deia.

Tots recordem episodis llargs de sequera com el de fa cinc anys al costat de catàstrofes com les inundacions del Vallès de 1962, fenòmens que demostren l’extremada variabilitat del nostre clima.  (n’hi ha més)

De vegades, però, un fort aiguat a temps pot ser summament oportú perquè pot posar a prova estructures i instal·lacions abans que entrin en funcionament.

Aquest cap de setmana una tempesta a la ciutat de Barcelona ha posat en evidència una sèrie de defectes en la coberta i el sistema de desguaç dels nous Encants Vells que s’havien d’inaugurar d’aquí a deu dies.

Una situació, d’altra banda, molt similar a la que es va viure el 8 de setembre de 1989 a l‘Estadi Olímpic de Montjuïc quan una tempesta fortíssima a l’hora que estava prevista la inauguració oficial va demostrar que la impermeabilització del conjunt no reunia les condicions mínimes requerides.

Vet aquí, doncs, dos casos de pluja desmesurada que van servir per corregir errors de projecte o d’acabat d’unes instal·lacions públiques poc abans que entressin en funcionament.

En aquest capítol de pluges oportunes tinc una petita experiència personal que vaig viure molt de prop i que ara us explicaré. Fa quinze anys la part de sota de la rampa d’accés al Centre d’Art Santa Mònica, a la part baixa de la Rambla, es va tancar per construir-hi un punt d’informació cultural als ciutadans. La idea dels arquitectes era fer d’aquell espai una prolongació conceptual del passeig central amb la idea de fer entre aquelles quatre parets una “Rambla de la cultura” a base de crear dues portes que permetessin als transeünts entrar per un costat, passejar per aquell espai i sortir per l’altra punta.

Volgueren, però, totes les marededéus i els sants del santoral que quan s’havien pujat les quatre o cinc primeres filades de les parets perimetrals caigués un aiguat de traca i mocador que en qüestió de minuts es va convertir en tromba d’aigua. Una tromba que, entrant per una porta i sortint per l’altra, va seguir el trajecte ideat pels arquitectes mentre arrasava tot el que es va trobar pel camí.

Si passeu per aquell indret podreu veure encara l’espai de sota la rampa, ara habilitat per a altres funcions, i amb una sola porta: la de la part de baix i prou.

Es cert que sovint  al nostre país la pluja no sap ploure. Però hi ha vegades que la punyetera sap manifestar-se en el moment i la intensitat justes com per generar trasbalsos de la mesura suficient per posar-nos les piles i evitar conseqüències molt més greus.

Natura, doncs, no només és sàvia: és generosa i avisa (anagrama de “sàvia”, per cert).