Totxanes, totxos i maons

Els seguidors de les Totxanes recordaran que ara fa un any va irrompre als diaris una curiosa polèmica sobre l’autenticitat, o no, del claustre romànic que decora des de fa mig segle el jardí i la piscina d’una finca particular de Palamós.

Aleshores vaig escriure això que, de fet, remetia a un apunt meu de molt pocs dies abans en el qual explicava això. Tot, per cert, a propòsit de l’oportuna lectura d’un llibre que s’havia editat aquells dies en un context no menys oportú. Em refereixo a “Giorgione a Castell Margarit” (vegeu aquí), de Frederic-Pau Verrié .

Poques setmanes després de tot aquell renou el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’administració competent en aquests afers,  va crear una comissió d’experts en Patrimoni Arquitectònic perquè emetés un dictamen que aclarís les coses. Un dictamen que finalment va ser de signe negatiu pel que fa a l’autenticitat i antiguitat del monument (vegeu-lo aquí) .

De tot aquest assumpte -envitricollat des d’un bon principi- el personatge que sempre m’ha atret (potser per la seva similitud amb el protagonista de la novel·la de Verrié) és el professor d’art medieval de la Universitat de Girona Gerardo Boto, l’home que va descobrir per atzar tot fullejant una revista francesa de decoració el claustre de la discòrdia i que defensava la seva autenticitat històrica.

El professor Boto va acatar el resultat de la comissió d’experts (un resultat no unànim ja que dos membres varen votar-hi en contra) però, lluny de compartir-lo, es va posar a investigar en silenci per anar aplegant nous elements que reforcessin les seves tesis.

Ara, pel que em conta un bon amic seguidor d’aquest Bloc, es veu que el diari “El País” ha informat (aquí) que en un congrés sobre claustres que aquests dies s’està celebrant a Lisboa el professor Gerardo Boto ha presentat les seves investigacions més recents. Unes investigacions que el porten a considerar que el claustre de Palamós no només és autèntic sinó que -poca broma- estava ubicat originàriament en la catedral vella de Salamanca.

Com els meus lectors ja saben, fa bastants anys que la lectura del diari “El País” no forma part del meu repertori de perversions habituals tot i que, naturalment, he llegit la notícia gràcies a l’enllaç que el meu informant m’ha facilitat.

D’entrada he de confessar la meva ignorància en afers d’aquesta especialitat (baralles gremials combinades amb interessos universitaris formen una combinació que pot esdevenir explosiva) però, pel que he llegit, sospito que en els propers dies el bullit anirà a més (carregar contra l’Administració catalana és un esport que alguns mitjans practiquen amb metòdica insistència així que se’ls dóna peu), cosa que no rebaixa, ben al contrari, l’admiració i el respecte que em mereix Gerardo Boto, l’abnegat professor de la Universitat de Girona que està convençut de l’encert del seu primer diagnòstic.

Si no hi ha trampa o segones intencions amagades per entremig, doncs, m’agrada la gent que, com ell, lluita fins al límit per les coses en les quals creu.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!