No és un barbarisme. El DIEC accepta sereno per a designar aquells vigilants nocturns que em penso que han passat a millor vida. Jo, almenys, no conec cap població que els conservi. El nom li ve de que, antigament, el nostre personatge rondava els carrers mentre informava al veïnat, que se suposava que dormia, de l’hora
Ha mort l’escriptor osonenc Emili Teixidor. A la seva memòria, transcric un dels articles que publicava cada dues setmanes a la darrera plana del Presència dominical. En aquella ocasió parlava d’optimisme. De plena actualitat i més necessari que mai, doncs. Festes El 15 d’agost deu ser la festa major de mig Catalunya. Les festes més
Sortia avui d’una fruiteria, després d’haver-hi comprat una bossa de pomes, quan el venedor, de la caixa estant, se m’ha posat a cridar tot entusiasmat: – no quiere apio, para la señora? — mentre amb la mà agitava una d’aquestes hortalisses per al caldo No, gràcies, li dic. La pregunta amagava un to masclista francament
Cèntric carrer que uneix les dues Rambles, la Nova i la Vella. El seu nom prové de l’antic convent jesuïta de Sant Agustí, del qual només en resta l’església del mateix nom, un magnífic edifici renaixentista (dels pocs que hi ha a Catalunya, segons afirma l’actual responsable del temple) situat a la Rambla Vella cantonada
Demà farà vint-i-cinc anys de l’atemptat d’ETA a la refineria de Tarragona. El grup armat, amb aquella manera tan peculiar (i inútil) que tenia de lluitar pels drets nacionals bascos, va col·locar un artefacte al rack d’Enpetrol situat a l’autovia de Salou i tocant a la Universitat Laboral. Les cròniques de l’època parlen de flamarades de 150
Jacques Henri Lartigue (1894-1986) fou un fotògraf francès que, a pesar de fer servir una càmara des de ben jove no va gaudir del reconeixement internacional fins passats els seixanta anys, quan la revista Life va publicar la seva obra i aconseguí exposar al MOMA. Potser no és massa conegut pel gran públic, però es tracta
L’escena. Una noia surt al carrer i s’hi passeja tota nua, cantant les excel·lències del producte, una cera per depilar-se. Ho fa entre la completa indiferència de les persones amb qui es creua o asseguts en terrasses, la majoria homes. Són gais, cecs o simplement estan curats d’espants? El missatge. La cosa va de que la
La sèrie (el serial, millor dit) de TV3 La Riera ha arribat als cinc-cents episodis. Xifra encara modesta si la comparem amb altres productes de la mateixa casa o de cadenes estrangeres, però gens menyspreable. Estratègicament situada en el temps (tres quarts de quatre de la tarda) com perquè la pugui veure tot dinant, La Riera és
El Festival d’Eurovisió, cinquanta i tants anys després de la seva creació, segueix reinventant-se, que és una manera pedant d’aplicar aquella màxima gattopardiana de “canviar-ho tot perquè tot segueixi igual”. Efectivament, és sorprenent com un esdeveniment que és sempre igual (l’escenari de llums i colors de sempre, la desfilada de friquis transnacionals de sempre i
Magna inauguració avui a Tarragona. La façana posterior de la Tabacalera, que dóna a l’avinguda Vidal i Barraquer, ha estat remodelada urbanísticament amb la instal·lació d’un jardí vertical que, segons han assegurat, és el més gran d’Europa. Jo, quan sento que una cosa és la més gran d’Europa, de seguida penso en aquells reportatges del
Ha mort Robin Gibb, un dels components dels Bee Gees, uns dies després de fer-ho Donna Summer. La música pop i disco, de dol. La banda sonora d’un moment crucial de la meva vida: la post-adolescència, si és que això existeix. Quants centenars de vegades devia posar el Saturday Night Fever al meu tocadiscos? Rescato
Del 17 al 27 de maig Tarragona recrearà el seu passat més esplendorós, el romà, amb Tarraco Viva, una mena de festival ciutadà que arriba a la seva catorzena edició. Per qui no ho conegui, es tracta d’un conjunt d’activitats de tota índole pensades per fer arribar al gran públic, tarragonins i visitants, la Tarraco romana
Baixava avui en ascensor amb els companys de feina quan un ha comentat en broma que podria haver algú que es dediqués exclusivament a apretar els botons corresponents a cada planta de destinació. No estan els temps per crear aquest tipus de llocs de treball, és clar, però hi va haver una època en que els
O a l’Scrabble, mai no he tingut clar si aquestes paraules no catalanes poden apostrofar-se o no. Ho he de confessar. Estic enganxat al Scrabble o Paraules Creuades en la seva versió digital, que es diu Apalabrados, apta per I-pads i que va en combinació amb el Facebook. T’ho posen tan fàcil, que, abans que
Aquí va la meva tria, absolutament personal, de novetats editorials de Sant Jordi: Álvaro, Francesc-Marc: Entre la mentida i l’oblit. La Magrana. Un dels meus intel·lectuals de capçalera, Álvaro, en aquesta ocasió recull articles de Serra d’Or i de La Vanguardia, i en ells desenvolupa la seva tesi de la distinció entre història i memòria. La dèria