El maldestre agent Johnny English torna amb una nova aventura que el porta a Hong Kong i a Suïssa: en aquesta ocasió haurà d’evitar un magnicidi polític. Inevitable seqüela de Johnny English, paròdia de James Bond (personatge que, en realitat, també és una paròdia), la pel·lícula no em va acabar de fer el pes, oimés comaparada amb
D’acord, nosaltres som els utòpics, idealistes, ingenus que no fan més que somiar. Però estem farts de creuar-nos de braços mentre la terra s’afona sota els nostres peus. D’acord, sabem que no som perfectes, tenim els nostres punts febles, però aprenem dels errors. Almenys vivim amb la consciència tranquil·la, perquè hem fet tot el possible
Fins ara he rememorat programes vistos als televisors que he tingut a casa al llarg de la meva vida, però també tinc alguns records inesborrables de televisors d’altres cases. Començo amb un oncle meu que, quan la caixa tonta era en blanc i negre, no se li va ocórrer altra cosa que comprar-se una mena de filtre amb el
Tres històries diferents però relacionades entre si: un violador que surt al carrer després de cumplir condemna, un immigrat negre que troba una feina ben peculiar i un executiu que és acusat de l’homicidi d’un lladre que entra a casa seva. La pel·lícula (que m’apresuro a dir que em va agradar molt) parla de l’actitud contra
Ja fa casi un mes que vaig suspendre amb un “continuarà” el meu personal repàs a la història de la televisió. Donant-hi voltes (el magí no para mai de treballar, en un sentit o un altre), m’adono que vaig deixar moltes coses al tinter. Sèries dels anys seixanta, per exemple. Sèries que, com passa amb
Un cirugià plàstic assaja amb èxit un tipus de pell resistent a les cremades, però darrera aquest descobriment s’amaguen molts misteris que la pel.licula va descobrint mica en mica. Pedro Almodóvar reflexiona en el seu darrer treball, que s’ha fet esperar, sobre els seus temes preferits: el sexe, la identitat, els records, les aparences… amb
La famosa novel·la del vallenc Narcís Oller La febre d’or és el fil conductor de l’exposició que la setmana passada va obrir les seves portes a Tarragona. Es tracta d’una selecció d’obres pictòriques i escultòriques que tenen com a denominador comú la burgesia de tombant de segle: les cases on vivien i els seus llocs de
Alguns sinistres personatges que pul·lulen per l’escena publicitària televisiva: * L’avi que arrossega no-sé-quants mals (potser una hèrnia, dos divorcis, ja ni m’enrecordo), però que amb optimisme francament carregant es dedica a practicar windsurf abans de descobrir les darreres novetats a la botiga de congelats. Per més inri, és de Manresa: si almenys fos de Vic… * L’equip
In memoriam, Jordi-Pere Cerdà (Antoni Cayrol), escriptor i dramaturg nord-català, promotor cultural i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (el segon que perdem en una setmana). RUTES Les rutotes de Cerdanya s’encolobren dins el sol, i els camins els dónen volts d’una simetria estranya. Estisoren l’arigilada d’una blancor de retalls, i esperden per prats avall,
Aquesta tarda, convocada per Som Escola, hi ha hagut la concentració a favor de la immersió lingüística davant dels ajuntaments catalans. La de Tarragona tenia un interès especial, ja que, com ha transcendit aquests dies, de Tarragona procedeix una de les tres famílies que des de fa set anys estan tocant els collons a la societat
L’Onze de Setembre de fa deu anys va ser diferent. La commemoració de la caiguda de Barcelona davant les tropes borbòniques va quedar completament relegada per una altra caiguda, aquesta física: les dues torres bessones de Nova York. És d’aquells fets realment històrics que porten aparellada la pregunta de com ho va viure cada un de nosaltres, com
M’ha culpit asabantar-me de la mort de Josep Termes, perquè ha estat totalment inesperada. Termes va ser professor meu d’història contemporània a la Universitat de Barcelona de finals dels setanta. Recordo la seva senzillesa en el tracte personal i acadèmic. Per sobre de tot, però, vull destacar la significativa aportació que va fer a la historiografia del
Si havia un gènere estrella a la meva infància, televisivament parlant, era el dels dibuixos animats. Recordo com si fos avui que, quan els anunciaven per la pantalla, jo o un dels meus germans cridàvem com posseïts “dibujos animadooooos…“, de manera que deixàvem les joguines que teníem entre mans i corríem atropelladament fins a plantar-nos davant l’aparell.
L’avió d’Spanair era a punt d’enlairar-se de l’aeroport de Las Palmas amb destinació a Barcelona. Una hostessa va començar a deixar anar per megafonia, desganadament, el missatge habitual en aquesta situació: facin el favor de cordar-se els cinturons, apaguin els mòbils, sortirem en breus moments i el nom i destinació del vol. Primer en castellà,