VIA A VIA

L’escena.

Un nen (de Barcelona, segur) va a visitar l’avi a una masia. A un senyal convingut (un ullet fet amb poca gràcia), l’avi s’endú el nét a compartir un secret.

El missatge.

El secret no és altre que l’espetec anunciat, que és “una cosa bona”, “de poble” i “de tota la vida”. No res, home, a comprar-lo.

Per què em posa nerviós?

Per què serà que tots els anuncis acaben sent una acumulació de tòpics? Aquest és el de la ruralitat imaginada pels urbanites: una masia (de la Catalunya Vella, of course), un avi amb armilla (en queden?), el pa amb tomàquet (atenció als tomàquets de l’anunci, semblen fets amb una màquina)… Molt català i molt tradicional, sí, però… en quina llengua deu estar etiquetat el fuet?

(Nota: els apunts anteriors de la sèrie ‘Anuncis que em posen nervios’ els trobareu al bloc ‘Les aigües turbulentes’)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!