VIA A VIA

Avui estreno televisor. El primer que sembla un quadre i no una calaixera. El primer amb TDT incorporat. El primer amb alta definició. La programació que hi veuré (uns seixanta-i-tants canals) serà, però, la de sempre. És el que hi ha.

Recordo el dia que va entrar el primer televisor a casa. Era de la marca Inter i anava protegit amb una mena de funda de vellut vermell que trèiem i posàvem ¡cada dia! a l’hora de veure la programació. Calia prémer dos botons i esperar una bona estona perquè s’escalfés, fins que sortien les imatges en blanc i negre de l’únic canal que existia a principis dels seixanta (l’UHF vindria després). Es sintonitzava amb una antena amb dues banyes a sobre l’aparell, que s’havia d’anar movent per veure-la més o menys bé.

La programació que recordo de la dècada dels seixanta? Doncs hi havia el famós programa per nens Antena Infantil, amb Locomotoro (que s’inclinava cap endavant d’una manera que mai no vaig saber-ne el truc), el Capitán Tan (en mis viajes…), la Valentina (amb unes espantoses ulleres psicotròpiques) i el Tio Aquiles (home d’angoixants cames esquelètiques). També estaven pensats per als nens el Topo Giggio (ingenu ratolí italià) i l’Herta Frankel i els seus ninots: la perrita más lista del mundo (no recordo el seu nom) i altres.

Les sèries que s’emetien són prou conegudes: Bonanza (un pare, tres fills i un xinès a qui li feien fer de tot, pobre), El llanero solitario (que a mi em feia molta pena per això, perquè sempre estava sol), El santo (i la coroneta que li apareixia sobre el cap), Embrujada (una família plena de bruixes i el Doctor Bombay, tots parlant en porto-riqueny) i Granjero último modelo (un matrimoni bien que pretenia viure en una granja com si estigués en un luxós apartament de Nova York). N’hi havia més. Ja em vindran al cap.

(continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!