“La poesia és alquímia; és a dir: experimentació immediata i desordenada de la vida sobre el paper, en oposició a la química, que és la filosofia, i que és l’exposició sistemàtica i ordenada de l’univers. Són dos mètodes de coneixença complementaris. Unint-los, la tragèdia.”
Una nota autobiogràfica de Palau i Fabre (Cartes i poemes, per Julià Guillamon)
“El teu missatge incontaminat ens aguanta a tots, has de saber-ho, i ens demostra que les coses més altes han d’ésser aconseguides amb un total renunciament del que no sigui un mateix.”
Perucho a Palau i Fabre (Cartes i poemes, per Julià Guillamon)
Hi ha una manera de ser “mediterrània”? Sí, segons Palau i Fabre:
“Quan diem de Picasso que és, abans que res, un mediterrani, entenem que les coses —els problemes, els objectes, les relacions humanes— tendeixen per a ell a resoldre’s en llum, que la llum triomfa de la tenebra i acaba per absorbir-la.”
Dissabte vaig tornar a la Fundació Palau (i, deixeu-m’ho dir, vaig aprofitar l’avinentesa per fer una mirada a l’exposició de Toni Vidal, que ningú no s’hauria de perdre: aquella col·lecció de retrats de gent de lletres i pintors fets als anys setanta són una baula preciosa amb la nostra cultura clàssica contemporània, tan recent i alhora ja tan llunyana…). I hi vaig tornar incitat per Lali Ribera, que acaba de publicar Temp(teig)s, uns poemes per als quals em va demanar el pròleg.