Que millor per acabar l’ any que fer una ruta amb raquetes  de neu . Amb l’ Abdi, hem escollit un cim de ben a prop, el Matagalls. Després de la llevantada dels darrers dies es troba ben nevat. Volem  tornar a  casa aviat i celebrar descansats l’ entrada al 2009.  Des del  coll  Formic (1145m) ,   començem el camí  per les escales que hi ha just al davant del restaurant, continua per un  corriol que guanya alçada ràpidament, fins la pista que ens porta a la Masia de Santandreu. Aquí ens posem les raquetes i enfilem  cap el pla de la Barraca i  el camí que remunta fins al Turó Gros.  El gruix de  neu és  relativament important, uns trenta centímetres , el  camí continua cap a llevant, fins al  Collet dels llops (1565m) i darrer esforç fins el cim. El temps ens ha acompanyat. Tot el Pirineu nevat d´una banda. De l´altre les Agudes i el Turó de l´Home que semblen  pics alpins. Al fons el Mediterrani. També reconeixem Burriac. Al cim bufa el vent. Hi estem poca estona i fem el camí de baixada on trobem uns mataronins que baixen esquiant. Unes tres hores, entre anada i tornada. Quedem que tornarem per la banda de Sant Marçal. Bon any 2009!.

Hi havia fins fa ben poc  en el codi genètic del partit independentista republicà un ADN  lliure pensador, que expressava  l’esperit d’una esquerra  heterodoxa,  gens dogmàtica, més lliure o si voleu llibertària  que liberal, que després de la represa democràtica es manifestava confederal, per després proclamar-se majoritàriament a favor de l’ independència. Una   esquerra nacional diferent, definida com  republicana, amb un entorn  més  plural i diversa que allò que expressava l’ estricta militància  i  quin  comú denominador era la defensa del país i el futur de la seva gent. Amb poc  més de vint diputats , quan semblava que esdevenir partit de govern serviria per donar un pas decidit cap endavant, es vàren  anar perdent bous i esquelles pels  viaranys i camíns d´una gestió supeditada a una estatègia nacional aliena.  Va començar així el debat intern. Hi havia  gent que  no ho veia gens clar, altres que deien  que  ja n’hi havia prou de tàctiques  de curta volada i d’  estratègies  de laboratori que no s’entenien  ni  és compartien  i que a més feien perdre amics i aliats. Que  després de romandre  més de dos anys aturats  a l´espera que el tren federal iniciïés la marxa ,  ni el conductor  de més prestigi i anomenada,  reconeixia la mercaderia que transportava. Pujàrem a un altre tren, amb  nou conductor  que deia  que  convenia  anar pas a pas,  que el més important eren els serveis i la comoditat del passatge , més enllà de conèixer quin  seria  el final  del trajecte i l’estació de destí.  Dos anys després tot fa pensar en un nou fracàs. Potser ja es hora d’ acabar  amb  mantenir uns  equilibris gairebé malaltissos  entre la coherència  partidària i la continuïtat d´un govern que no sembla defensar  ni les previsions d’un  estatut que es diu vigent, però que tothom veu com a provisional.  S’ acaba l’ any  i s’ escurça el temps per dir  que  ja n’ hi ha prou i així entomar cadascú la seva responsabilitat, afirmant amb més claredat  que mai, que  així  no anem enlloc.

Avui el Diari  ‘El  Periòdico’, publica un  reportatge sobre la possible ampliació de les pistes d’esquí de Cerler( Franja de Ponent), cap a quatre nous sectors que la convertiria  en l’ estació d’ esquí més gran de l’ estat. L’ operació es finançaria a base de construir urbanitzacions.  Millor que  la notícia sigui cosa  del dia i quedi en una més  de les habituals innocentades periodístiques. Si no fos  així, estaríem davant una innocentada “territorial”  de considerables dimensions. Veritat o mentida, innocent o no,  comentar-ho serveix  per reflexionar  sobre el preu de l’ or blanc en el mercat de l’ oci  i les repercussions que el seu mal  us pot fer al nostre Pirineu. Partim d’ un fet  positiu: El negoci de la neu ha  permès satisfer una demanda d’esport que enguany a Catalunya ha celebrat cent anys d’història. A més, ha ajudat  a certes economies locals amb regressió, convertint-se així en un instrument útil per a la dinamització  d’algunes valls pirinenques, que  fa seixanta  anys  havien entrat en un  procés recessió  i de pèrdua de població que es pronosticava irreversibles  i que el fenomen social del turisme a muntanya,  va poder aturar en part. Tot plegat,  ha ajudat a un  cert  equilibri  territorial, si més no parcial que no total, que de sempre ha estat  la  condició necessària  perquè es pugués donar un desenvolupament econòmic  armònic al conjunt del país. Però s’ han  produït excessos, ferint el paisatge  amb  una desordenada construcció i amb un consum intensiu del territori. L’imperi del totxo no és progrés per tots sinó benefici per uns pocs en un curt termini de temps. El progrés, sigui econòmic, social o cultural , no   ha d’ ésser  incompatible amb la preservació dels valors ambientals. Es més, en el futur  no n’hi  haurà un sense l’ altre.  El desenvolupament sostenible, és un  concepte que pretén assenyalar  que   el progrés – en aquest cas a  muntanya -,  no pot basar-se en malmetre els recursos essencials  que disposen les comarques del Pirineu: Això vol dir  el compromís  que qualsevol actuació pública o privada,  ha de mirar que les afectacions siguin mínimes per no  malmetre l’ entorn  i que l’efecte sobre el paisatge sigui el més lleu possible. Fins i tot des d’una perspectiva de negoci a mig termini  que beneficiï la gent que viu a muntanya, no la que des de fora en pretén viure,  s’ haurà d’  entendre cada vegada més, que la motivació principal del visitant serà  la contemplació i gaudiment de la natura en el seu estat  més agresta. Dos models enfrontats. El que  s’ aboca a la creació de macro estacions d’esquí,  basats  en la promoció immobiliària i en el consum intensiu del territori, hi  el  que haurà fer compatible el turisme de neu amb la natura, evitant sempre la destrucció del paisatge i enaltint els valors naturals.

Els amics de Sobirania i progrés feliciten les festes, amb la Nadala que us reprodueixo. Tota una declaració de principis que ens recorda , com diria el poeta que tot està per fer i tot es possible.  Avui  doncs és Nadal.  Tot i militar  en les files del descreguts, a casa farem festa grossa i la petita ens recitarà el poema: “L´escola es tancada, hi ha llum al carrer, la senyora Pepa, saluda al carter. Que tingui un bon dia, avui és Nadal!. ¿No té una carteta, no té una postal?. Li dono una carta del seu fill Pasqual, que des de Suïssa li diu: BON NADAL!”. Que sigueu feliços.

http://www.edu365.cat/infantil/poesia/nadal/01canco.htm

http://es.youtube.com/watch?v=n6gjrEFt1Rs

Malament quan s’ intenta justificar el que  ja no té cap sentit , ni cap  ni peus, afirmant coses tan  poc edificants com que  “l’excés d’activitat no sempre implica productivitat”, com si és teoritzés que la mandra o fer el gandul d’ un, caçar mosques l’altre  i  estar de panxa enlaire, gratar-se la  o tocar-se la pampa tots dos, sigui un valor a protegir. Efectivament per que no es noti que  han decidit “ no fer soroll gratuïtament”, millor que continuïn  dormint el son dels dròpols.  Als que continuem  desperts  us desitjo un Bon Nadal i una  millor entrada d’ any.  

Potser  Nadal és que tothom es digui
a si mateix i en veu molt baixa el nom
de cada cosa, mastegant els mots
amb molta cura, per tal de percebre’n
tot el sabor, tota la consistència.
Potser és reposar els ulls en els objectes
quotidians, per descobrir amb sorpresa
que ni sabem com són de tant mirar-los.
Potser és un sentiment, una tendresa
que s’empara de tot; potser un somriure
inesperat en una cantonada.
I potser és tot això i, a més, la força
per reprendre el camí de cada dia
quan el misteri s’ha esvanit, i tot
torna a ser trist, i llunyà, i difícil.

Miquel Martí Pol

Avui hem anat a  esquiar a Font Romeu. Tenia ganes de tornar-hi, des  de que vaig conèixer que el municipi  nord català,  havia  participat en la redacció de la Carta pel desenvolupament sostenible de les estacions de muntanya. Es tracta d’ un  Manifest  suscrit per  “l’ Association Nacionale des Maires des Stations de Montagne”.  El document,  vol ser  un compromís públic  de recerca   de l’  equilibri entre  progrés a les zones de muntanya  i protecció de l´entorn natural. No es un document de circunstàncies per quedar bé,  ni un brindis al sol. Al Nord, amb molta més tradició d’ esquí que nosaltres,  fa temps que existeix consciència que  les estacions de muntanya s’ hauran d´adaptar  en el futur i contribuir a fer possible  un desenvolupament turístic sostenible. Si es començés de cero, la solució seria  dissenyar els nous camps de neu, intentant que l´impacte ambiental  fos mínim. Però partim d´una altre situació, que hem de saber esmenar. Catalunya, a hores d’ ara , té  coberta la demanda  de neu amb les estacions actuals – cal incloure  les nord catalanes i les andorranes amb un percentatge elevat de clients del principat -, per tant  no es previsible ni necessari  que  a  mitjà termini se’n construeixin de noves, com no sigui la recuperació de les que han estat paralitzades per  diverses raons. Algunes amb importants inversions, cas de  Vall Fosca. D’altres que  havien estat en funcionament en el passat  i que encara podrien tenir sentit , cas de la  Tuca a la Val d’ Aran, com oferta complementària a Baqueira.  Una  política sostenible i moderna  de “neu”, s’ haurà de dissenyar  partint de les estacions  actuals ( alpines o de fons),  donant sempre  més prioritat a  millorar-les que ampliar-les amb més  remuntadors, tot i que es poden fer lògiques excepcions. Més que  invertir  en noves instal·lacions amb el fort impacte ambiental que suposa, cal  treballar en  el disseny d’ ofertes alternatives ( raquetes i   rutes d’ esquí de travessia amb monitors, ampliació  dels camps de neu amb recorreguts per a fons); optimització de recursos per  fer-les rendibles en altres èpoques de l’ any  quan no hi ha neu ( rutes a cavalls i btt,  potenciació dels senders), canvi i/ o retirada dels remuntadors obsolets; obligació de nous  estudis d´impacte ambiental,  per conèixer com    guarir millor les ferides produïdes, amb propostes de programa d´actuació periòdics i concrets; prohibició de noves construccions i creació de zones d´especial protecció a l’ entorn de les estacions i   potenciació de l’ ús del transport públic  per arribar-hi.  Un nou concepte d´estació d´esquí i de muntanya, que necessitarà del recolzament  i la conscienciació dels practicants i de la  resta d’ usuaris  de manera que  els  centres  poc respectuoses amb l´entorn, acabin per deixar de ser atractius pels seus potencials clients. Encara mol tímidament, més al Nord,  les coses començen a anar per aquí i sembla que l’ intenció és donar pas a un nou concepte dels camps de neu  més ecològics, ara que tan es parla del canvi climàtic. Hi ha qui  les anomena de quarta generació. Espero poder-ho veure.

Una de les propostes més interessants de la darrera campanya electoral  municipal , fou la  feta pel  PSC, que  proposava convertir la Riera de Mataró, en l’ eix cultural de la ciutat. Després, desconec les raons,  ha quedat oblidada. Ara , amb la  oferta del publicista Sr. Basart , ningú s’ha  aturat a pensar que l’ edifici de l’ antiga Presó,   seria un bon  lloc per  a donar conèixer  el  fons d´art,  mentrestant no s’asseguri   una instal·lació definitiva, sigui a la Farinera o en un altre  espai.  Seria  un  primer pas, per assegurar  que  un dia o altre , sigués realitat  l’eix cultural que es proposava, cèntric i ben comunicat,  que a més ajudaria a dinamitzar l’ activitat comercial del centre històric   i dotar-lo de més qualitat.  Ara fa set anys, el govern de la Generalitat, va  declarar-lo bé cultural d´interés nacional. L’  edifici, dissenyat per l’ arquitecte  de la Renaixença Elies Rogent,  segons el concepte panòptic , fou el primer d´aquestes característiques en tot l’ estat espanyol. Segons la resolució del govern català,  adoptat essent Conseller de Cultura en Jordi Vilajoana , a part del seu indubtable interès com edifici carcelari,  pot  servir avui  per altres usos  – centre d’ exposicions -, sense perdre cap de les  les seves característiques  arquitectòniques.

Si encara hi ha algú  que no ho hagi fet, recordo  que es pot  desitjar unes Bones Festes i un Feliç Any 2009, als vint-i-cinc diputats del PSC, que aprovaran els Pressupostos Generals de l’Estat pel proper exercici. Estic segur que tots ells foren  elegits  amb els vots  d’ un nombre molt important de  catalans, que desitgen un país millor, més lliure  i amb més recursos. La carta, impulsada pels amics i companys de Reagrupament diu així: Benvolgut/da senyor/a: Us escric en primer lloc per desitjar-vos un bon Nadal, conscient de la duresa del sacrifici que feu en defensar els interessos dels catalans a Espanya, lluny de la família i de la pàtria. I també per agrair-vos el servei que presteu a Catalunya des de tan elevada posició.Vull demanar-vos que, ben aviat, quan se sotmetin a votació els pressupostos generals de l’Estat, no hi voteu favorablement. Em consta que us deveu al partit que precisament dóna suport al govern de l’Estat, però vull recordar-vos que, per sobre de tot, representeu el poble de Catalunya. Aquests pressupostos perpetuen la discriminació fiscal que històricament han patit els Països Catalans. I en cap cas no poden rebre el suport dels representants catalans mentre el president Rodríguez no compleixi l’Estatut aprovat per les pròpies Corts Espanyoles i referendat majoritàriament pel poble català. Davant de tan greu incompliment de les regles del joc, us prego que avantposeu el respecte al poble català i a la seva voluntat per damunt de la disciplina de partit, tal com reclama també la majoria del Parlament, seu de la sobirania del Principat de Catalunya. Conscient com sou de les necessitats de Catalunya, de la precarietat de la seva economia i de la dramàtica situació que viuen les classes populars i els més desafavorits al nostre país, ara no podeu esdevenir còmplice d’aquesta situació. Sabeu que un vot favorable a aquesta deslleialtat institucional que suposa l’incompliment de l’Estatut ens allunya de la solució al nostre plet nacional i ens apropa a un escenari d’enormes tensions socials. Us prego, doncs, que abans de votar penseu primer en Catalunya. Us reitero la meva felicitació i us desitjo molt encert en la vostra tasca com a representant del nostre poble. Bones festes.” Qualsevol que vulgui  es pot sumar a aquesta iniciativa  per mitjà d’aquest enllaç:
http://www.reagrupament.cat/novaweb/index.php?option=com_content&task=view&id=593&Itemid=1 
Si fan el que diuen que faran aquests diputats i diputades,  es veurà confirmada la sospita que la credibilitat catalanista del PSC, és del tot inexistent. Aquí volen enganyar, quan afirmen  que si abans del 31 de desembre no  hi ha un acord  sobre el finançament autonòmic, les relacions entre PSOE  i PSC no  seran les mateixes?.  La única relació existent des de fa anys  entre el PSOE i el PSC és la pròpia i la normal entre la  direcció central d’un partit espanyol i qualsevol  de les seves federacions regionals, val la pena que tots ho tinguem definitivament clar.   

Hi ha gent per a tot. En Pol em diu que miri les imatges del “you tube”, sobre una nova practica esportiva  que en anglès han anomenat “speedriding”. Es una barreja d’ esquí, vol amb parapent i velocitat. Com que sembla  que el “nen”, va llegint els meus apunts, em diu que és una activitat sostenible. El practiquen esquiadors parapentistes experimentats i un pel esbojarrats, res de gran públic,  per tant no crec que ho provi mai.  Cansat de tenir un bloc que avui se’m fa massa seriòs, em permeto la llibertat de donar-li un toc més frívol. En Pol,  com sempre a la seva, em continua explicant  que es necessita un equip de “free ride” i un parapent especial , que reacciona de manera més ràpida i més àgil que un de normal, al tenir una superfície més petita. Després només (?) cal volar, fer carving i flotar suaument  sobre les pendents de neu pols  i/ o baixar les pales tot esquiant veloçment i fent saltirons, depenent tot plegat de l’habilitat de cadascú. Amb tanta explicació m’ he quedat mut , no entenent res i  pensant que ben mirat, sostenible o no, es ben veritat que  hi ha gent per a tot.    

http://es.youtube.com/watch?v=5QDCAP7LJGM

El quatre de setembre escrivia un apunt  en aquest bloc, en el que deia que això  del “Tall Anglès” podia anar per llarg. Deia aleshores  que  Pumsa podia tenir problemes de tresoreria, que endarreriria l’ operació “Salvem la xemeneia de Can Fàbregas”. Després en un altre apunt  del dia  setze d’ octubre, em feia ressò  d’ una nova modificació   en el planejament urbanísitic  a l’entorn de la Ronda  Barceló i l’illa de Can Fàbregas i de Caralt, que pretenia facilitar el desenvolupament del centre comercial  i evitar que els efectes de la crisi pugessin frenar la seva arribada.  Dissabte passat a la “Vanguardia” una  notícia informava que qui havia de fer la Torre a la Ronda Barceló, al mateix temps amb interessos  en els solars de la fàbrica de Can Fàbregas, presentava  concurs de creditors.  Pel que sembla el xiclet urbanístic, pot acabar per empastifar-nos a tots.

Amb la Mar i l’ Abdiel, dissabte vam anar cap Els Angles. Des del Roc d’Aude intento tenir una visió panoràmica del Pirineu Oriental, del Puigmal fins el Canigó. Busco com a referència el pic de l’Infern. Després, amb la mirada resseguint  la carena  cap a l’ esquerra, miro de trobar-hi el Bastiments i  el Gra de Fajol. Són els meus cims de l’ infància i de sempre,  que fa set anys que no trepitjo, per la meva fugida de fill pròdig  cap a l’ Alta Cerdanya. A Llívia, a part de conéixer nous cims  i amics, he copsat com és d´irracional  la frontera que ha dividit  un mateix poble, amb l’ objectiu d’ aconseguir abolir la seva identitat. Des de casa, mirant el cim del Puigmal,  sommio amb el paradís d’ Ull de Ter,  que ha perdut  els  trets més significatius del seu antic paissatge  i l’ us del  topònim tradicional, per l’ús abusiu del  nom  amb que es va batejar l’ estacio d’ esquí de la vall de Camprodon: Vallter. Algú ha dit, que les malalties del territori  es veuen a través dels paisatges i és ben cert. A la vall dels meus ancestres,  malauradament és ben perceptible, demostrant-se així  que   quan la natura es veu agredida per l’ home, les ferides que hi  queden són  gairebé irreversibles,  malmetent fins i tot els  records d’ infant  quan amb pares, oncles, cosins i amics pujavem des de Setcases, per passar tota una setmana sencera  al  “nou” refugi del CEC, acabat d’ inaugurar,  amb “el Frare” de guàrdia i “senyor” d’ aquells cimals.  L’ estació, econòmicament positiva per la gent que viu a la  vall, ha tingut com a aspecte  negatiu la greu  repercussió  que ha suposat sobre una vegetació  que sempre ha de  lluitar per crèixer en un entorn exigent per sí mateix.  Algú se’n recorda  avui del pi bonic? . De la Cabana de’n Botei, de la Font del xalet  o de l´estany dels infants?. Del temps esmerçat intentant trobar un neret blanc inexistent?. Del camí al Xalet Vell, quina edificació i el seu  anexe  pel bestiar, encara resistia la neu i el torb de l´hivern?. Amb l´esqui arribaren les màquines, per ajustar els traçats.  L’alteració de les pendents a Vallter  i  a totes les estacions,  ha destruït bona part de  l’ antiga cobertura vegetal , dificultant l’ infiltració i el pas de l’ aigua per la llera que era natural. Efectes que  s’ han  agreujat  per les instal·lacions dels tubs de la  neu produïda i  la construcció d’edificis  per serveis, alguns sense massa  sentit, per les  detonacions per evitar  allaus i també per les bretolades  i  la poca condícia de certs visitants. Es possible el turisme de neu sense agredir el paisatge?. Hauria de ser-ho i aquest es segurament el principal  repte que tenim tots al davant. Administracions, estacions d’ esquí, la gent de muntanya, els usuaris  del camp de neu i els passavolants. La pràctica de l’ esquí turístic ,  ha alterat profundament l’ecosistema als llocs on es practica i cal prendre amb urgències  mesures per esmenar-ho.  Ara que fa cent anys de l’ esquí a Catalunya, el millor homenatge  als seus pioners, seria  superar l’ etapa  en que les estacions d’esquí es van construir sense  cap planificació – allà on arribava el camí i/o carretera –  sense tenir en compte l’ habitat natural del lloc on s’ ubicarien les primeres instal·lacions.  El “negoci” de la neu no pot  lligar-se mai més,  al negoci immobiliari. Això, que  fa anys que se sap, no ha impedit el actual desastre  de la Vall Fosca. Si pretenem  optimitzar els recursos de les actuals estacions – en benefici del comú de la gent que hi viu i en viu -, cal  que tinguin o  compleixin amb els plans de protecció de la natura, que tenen l’ avantatge de fer-les igualment atractives  pel turisme d’estiu, que vol gaudir de la muntanya  en  un  espai on l’ activitat humana sigui menys depredadora i agressiva. 

Fets! no paraules, ens  va dir el candidat Montilla.  I abans d’ acabar el mes  el crèdit s’haurà exhaurit. De res hauran servit  25 diputats, 12 senadors  i  2 ministres. El PSC donarà el vist i plau als pressupostos, sense haver obtingut cap millora en el finançament ni cap  competència  d’ importància com preveu un estatut que tothom dona per mort. Molt  picar l’ullet a uns i altres, advertir  a  Zapatero amb  l’ estratègia de  guanyar temps  o fer veure que  és una persona seriosa , que treballa des de la prudència i la discreció. La votació  favorable dels  diputats del PSC als pressupostos  en qualsevol país normal, faria  perillar l’ estabilitat del Govern de la Generalitat. Aquí,  això està per veure. Fets!, no paraules, repetia l’  ara  President en la campanya electoral de fa dos anys. El que ha  quedat, són  discursos grandiloqüents i gesticulacions, aquesta setmana  des del Japó,    tot embolcallat  amb  una gran dosis de tarannà, el que l’ ha   permès anar fent, enganyant a propis i a estranys. El President  ven  fum  i els seus aliats l’han cregut i  el que és més greu li han comprat. Però  a escassament vint dies per acabar l’ any, en que algú va gosar proclamar que ens sis anys celebraríem el referèndum d’ autodeterminació, pot  acabar  demostrant-se  que el tripartit tampoc assegura  que hi hagi mai  un  canvi significatiu de  relacions entre els socialistes catalans i el espanyols. Ells han assumit que són la sucursal d’un gran partit espanyol , que mana molt i que per tant no desitgen  que canviï res.  Aquest són els fets. El que  hem escoltat durant dos anys han estat  només paraules.

(Article que publica avui EL PUNT).

Publicava ahir el Periòdic de Catalunya, que al Vice President del Govern de la Generalitat, no li havien agradat gens les proclames del seu correligionari i diputat a les Corts Generals, Joan Tardà. Sense menysprear ni donar coartada a  l’ elevat  grau d’hipocresia de la dreta espanyola  que vol criminalitzar,  el que simplement ha estat una errada política monumental del diputat, deixant anar les emocions  sense calcular el profit immediat que la dreta espanyolista trauria d’ una expressió treta de context, el cert és que amb aquest tipus de discursos ni  ajuden a ser més independentista a qui les fa, ni ens acosta  gens ni mica cap a la somiada república catalana, ni ens fa més creïbles davant els nostre compatriotes. Es més, crec que amb l’ “espectacle”, ben organitzat per uns i altres amb l´inestimable ajuda de la premsa groga i del  Ministeri fiscal, ens  hi allunyen. En Carod, al manifestar el seu desconcert per les paraules dites per en  Tardà, suposo que pretenia deixa clar, que  aquesta serà  una polèmica  del tot  estèril  per a nosaltres i molt útil per a la caverna mesetària. Tardà, que crec és un bon diputat republicà, sense adonar-se’n ha lliurat  munició  als  adversaris del catalanisme  de progrés, es a dir del sobiranisme i del republicanisme. Al diputat, que se li ha escalfat la boca en un acte de  les JERC s’ ha equivocat greument, per molt que ara ho  justifiqui al·legant  que  només pretenia repetir  una frase històrica per a recordar el paper de la dinastia borbònica en la pèrdua de les llibertats polítiques i nacionals de Catalunya. Carod  Rovira, a tornat a fer de conciliari de l’ agrupament escolta republicà ( som com  som! i sempre a punt!),  reiterant  la ferma voluntat de convertir ERC en un partit modern, de govern, pragmàtic útil i acollidor ( que suposo no vol dir sotmés a l’ ordre establert) , fins a convertir-lo en un instrument eficaç per avançar  en el camí cap a l’ assoliment de la sobirania nacional, reconeixent   implícitament que fins ara no ha estat així, tal vegada com si ell no hi tingués cap responsabilitat. En Carod ho proclama ara, sense fer autocrítica dels errors passats i actuals ( el tripartit ens mata!), només per la curta volada d’ allò de la tàctica interna, doncs li interessa fer forat en les files del seu adversari,  intern naturalment.  Qui fou el  principal  impulsor  de l’ elevada irresponsabilitat que ara  denuncia?: La pèrdua de credibilitat de l’independentisme tranquil com a força de govern  i de canvi real,   va començar fa temps, quan un conseller en cap,   va tenir actituds ingènues i del tot  impròpies d’un polític responsable. Després, amb el que ell mateix  va considerar la “seva” segona oportunitat, ha fer “bondat”, deixant anar de tant en quant alguna “perla” per no perdre “pistonada”,  acceptant càrrecs tan poc nostrats com una vice presidència de res, confirmant-se  un alt nivell de frivolitat que  ha fet perdre credibilitat a  un discurs, que fins el 2003, havia generat il·lusió i esperança.  Després de tot el que hem vist i veurem, com calificar la proposta de referèndum d’ autodeterminació  per l’ any 2014?. Per tant,  si bé  Carod  ara té raó, queixant-se del comportament del diputat Tardà, faria bé de reconèixer, que va cometre similars errors. Una forma  de fer que el catalanisme de progrés, altrament dit  republicà, sobiranista o independentista no  hauria de compartir si realment pretén  avançar. Tan li fa desitjar la mort d’ un borbó, com reunir-se amb malfactors o proposar boicots  olímpics. Tot plegat forma part de la mateixa estultícia  que sempre paralitza. El que ens convé és trobar,  entre tots,  el camí correcte i potser fa massa temps que anem  en la direcció contrària.

Per molt que hagi nevat  des de primers de novembre,  ha estat  durant el Pont Constitucional de la Puríssima quan les comarques de muntanya, han inaugurat la temporada d´hivern. El  cap de setmana de tres dies, ha permés gaudir d’ un temps i una neu  excel·lent, amb la penitència de les cues de la tornada. Dissabte anàrem a  Gran Valira – l´estació andorrana més gran del Pirineu -, diumenge al Puigmal  i dilluns amb la Carla a la Llagona,  camp de neu  amb  només dos teleesquís, que  és un bon lloc per iniciar als infants sense cues  ni gent. Els esquiadors compulsius  quan encara no ha començat la temporada, ens imaginem  lliscant muntanya avall. El somni  quan es fa realitat, no impedeix tenir una certa mala consciència, per una pràctica esportiva que necessita modelar la muntanya, deixant masses ferides en el territori. Al voltant de l’ esquí, s’ hi troba ben present  el debat  entre com protegir la natura i  assegurar el  progrés a la gent que hi viu.  Als habitants del  pirineu, la neu els hi assegura feina i  certs  guanys, ara molt  més que abans per la popularització d’aquests esports.  Els joves urbans, de tota condició  i extracció, especialment els  practicants del surf, són una part molt important  dels usuaris dels camps de neu.  Només observant la clientela i  escoltant les converses a les cues de les instal·lacions, són suficient per adonar-se’n d’aquest fenòmen.  Naturalment la popularització  ha  suposat massificació, fent-se encara més evident la tensió que genera la neu entesa com a factor decisiu per a l’ obtenció  de ” guanys “immediats” per les comarques de muntanya  i  l’ impacte paissatgísitic  que altera l’equilibri sostenible d’ un espai natural que cal protegir i que pot acabar a llarg termini  amb la “febre de l’ or blanc”. Es aquesta  una equació molt mal resolta. Cal partir d’  un fet positiu: La neu genera riquesa, augmenta la feina i fixa la població de les comarques de muntanya, fent sortir de la decadència a la que havien entrat a mitjans del segle passat. Les estacions d’esquí han estat  decisives pel desenvolupament d´infraestructures,  que han ajudat a vertebrar aquests territoris. Hi ha pèrò, un aspecte  negatiu: La presència  del turisme massificat , ha acabat per alterar espais tradicionalment verges, que han estat  agredits per la construcció d’edificis, complexos d´apartaments, carreteres i remuntadors.  Un canvi a l’ ecosistema excessivament agressiu. Seria bó començar a  reflexionar sobre com resoldre aquest  dilema  i si és possible fer-ho, assegurant riquesa i desenvolupament  sense malmetre el territori. Em proposo a partir d’ ara amb aquest  apunt i altres que vindran, encetar el debat.