NEU I TERRITORI (2).
Amb la Mar i l’ Abdiel, dissabte vam anar cap Els Angles. Des del Roc d’Aude intento tenir una visió panoràmica del Pirineu Oriental, del Puigmal fins el Canigó. Busco com a referència el pic de l’Infern. Després, amb la mirada resseguint la carena cap a l’ esquerra, miro de trobar-hi el Bastiments i el Gra de Fajol. Són els meus cims de l’ infància i de sempre, que fa set anys que no trepitjo, per la meva fugida de fill pròdig cap a l’ Alta Cerdanya. A Llívia, a part de conéixer nous cims i amics, he copsat com és d´irracional la frontera que ha dividit un mateix poble, amb l’ objectiu d’ aconseguir abolir la seva identitat. Des de casa, mirant el cim del Puigmal, sommio amb el paradís d’ Ull de Ter, que ha perdut els trets més significatius del seu antic paissatge i l’ us del topònim tradicional, per l’ús abusiu del nom amb que es va batejar l’ estacio d’ esquí de la vall de Camprodon: Vallter. Algú ha dit, que les malalties del territori es veuen a través dels paisatges i és ben cert. A la vall dels meus ancestres, malauradament és ben perceptible, demostrant-se així que quan la natura es veu agredida per l’ home, les ferides que hi queden són gairebé irreversibles, malmetent fins i tot els records d’ infant quan amb pares, oncles, cosins i amics pujavem des de Setcases, per passar tota una setmana sencera al “nou” refugi del CEC, acabat d’ inaugurar, amb “el Frare” de guàrdia i “senyor” d’ aquells cimals. L’ estació, econòmicament positiva per la gent que viu a la vall, ha tingut com a aspecte negatiu la greu repercussió que ha suposat sobre una vegetació que sempre ha de lluitar per crèixer en un entorn exigent per sí mateix. Algú se’n recorda avui del pi bonic? . De la Cabana de’n Botei, de la Font del xalet o de l´estany dels infants?. Del temps esmerçat intentant trobar un neret blanc inexistent?. Del camí al Xalet Vell, quina edificació i el seu anexe pel bestiar, encara resistia la neu i el torb de l´hivern?. Amb l´esqui arribaren les màquines, per ajustar els traçats. L’alteració de les pendents a Vallter i a totes les estacions, ha destruït bona part de l’ antiga cobertura vegetal , dificultant l’ infiltració i el pas de l’ aigua per la llera que era natural. Efectes que s’ han agreujat per les instal·lacions dels tubs de la neu produïda i la construcció d’edificis per serveis, alguns sense massa sentit, per les detonacions per evitar allaus i també per les bretolades i la poca condícia de certs visitants. Es possible el turisme de neu sense agredir el paisatge?. Hauria de ser-ho i aquest es segurament el principal repte que tenim tots al davant. Administracions, estacions d’ esquí, la gent de muntanya, els usuaris del camp de neu i els passavolants. La pràctica de l’ esquí turístic , ha alterat profundament l’ecosistema als llocs on es practica i cal prendre amb urgències mesures per esmenar-ho. Ara que fa cent anys de l’ esquí a Catalunya, el millor homenatge als seus pioners, seria superar l’ etapa en que les estacions d’esquí es van construir sense cap planificació – allà on arribava el camí i/o carretera – sense tenir en compte l’ habitat natural del lloc on s’ ubicarien les primeres instal·lacions. El “negoci” de la neu no pot lligar-se mai més, al negoci immobiliari. Això, que fa anys que se sap, no ha impedit el actual desastre de la Vall Fosca. Si pretenem optimitzar els recursos de les actuals estacions – en benefici del comú de la gent que hi viu i en viu -, cal que tinguin o compleixin amb els plans de protecció de la natura, que tenen l’ avantatge de fer-les igualment atractives pel turisme d’estiu, que vol gaudir de la muntanya en un espai on l’ activitat humana sigui menys depredadora i agressiva.