JORDI SURINYACH

Avui el Diari  ‘El  Periòdico’, publica un  reportatge sobre la possible ampliació de les pistes d’esquí de Cerler( Franja de Ponent), cap a quatre nous sectors que la convertiria  en l’ estació d’ esquí més gran de l’ estat. L’ operació es finançaria a base de construir urbanitzacions.  Millor que  la notícia sigui cosa  del dia i quedi en una més  de les habituals innocentades periodístiques. Si no fos  així, estaríem davant una innocentada “territorial”  de considerables dimensions. Veritat o mentida, innocent o no,  comentar-ho serveix  per reflexionar  sobre el preu de l’ or blanc en el mercat de l’ oci  i les repercussions que el seu mal  us pot fer al nostre Pirineu. Partim d’ un fet  positiu: El negoci de la neu ha  permès satisfer una demanda d’esport que enguany a Catalunya ha celebrat cent anys d’història. A més, ha ajudat  a certes economies locals amb regressió, convertint-se així en un instrument útil per a la dinamització  d’algunes valls pirinenques, que  fa seixanta  anys  havien entrat en un  procés recessió  i de pèrdua de població que es pronosticava irreversibles  i que el fenomen social del turisme a muntanya,  va poder aturar en part. Tot plegat,  ha ajudat a un  cert  equilibri  territorial, si més no parcial que no total, que de sempre ha estat  la  condició necessària  perquè es pugués donar un desenvolupament econòmic  armònic al conjunt del país. Però s’ han  produït excessos, ferint el paisatge  amb  una desordenada construcció i amb un consum intensiu del territori. L’imperi del totxo no és progrés per tots sinó benefici per uns pocs en un curt termini de temps. El progrés, sigui econòmic, social o cultural , no   ha d’ ésser  incompatible amb la preservació dels valors ambientals. Es més, en el futur  no n’hi  haurà un sense l’ altre.  El desenvolupament sostenible, és un  concepte que pretén assenyalar  que   el progrés – en aquest cas a  muntanya -,  no pot basar-se en malmetre els recursos essencials  que disposen les comarques del Pirineu: Això vol dir  el compromís  que qualsevol actuació pública o privada,  ha de mirar que les afectacions siguin mínimes per no  malmetre l’ entorn  i que l’efecte sobre el paisatge sigui el més lleu possible. Fins i tot des d’una perspectiva de negoci a mig termini  que beneficiï la gent que viu a muntanya, no la que des de fora en pretén viure,  s’ haurà d’  entendre cada vegada més, que la motivació principal del visitant serà  la contemplació i gaudiment de la natura en el seu estat  més agresta. Dos models enfrontats. El que  s’ aboca a la creació de macro estacions d’esquí,  basats  en la promoció immobiliària i en el consum intensiu del territori, hi  el  que haurà fer compatible el turisme de neu amb la natura, evitant sempre la destrucció del paisatge i enaltint els valors naturals.