De solanes i obagues

Em pregunten què és la confiança. Millor amb un exemple: vaig a vendre les ametlles i em diuen, "quants quilos portes?" els hi dic el que he pesat a casa i no ho comproven.

És un exemple trivial però per a mi els grans valors, quan ho són, configuren i toquen fets i gestos trivials. I fixant-se en fets i gestos sembla que més aviat el predomini avui és el de la desconfiança

El partits desconfien entre ells; ho fan els veïns d’una mateixa escala; les persones que conformen una família; els companys de feina o d’estudis… Desconfiar en determinades circumstàncies és una actitud de supervivència, en altres però, quan esdevé tan aclaparadora fa viure amb el cor encongit amb una immensa por i ho condiciona tot.

Algunes desconfiances ho són, fruit d’una mala experiència directa, la majoria però són causa d’una atmosfera que es crea a partir de notícies, rumorologia o malentesos que acaba per confirmar-nos i fer-nos forts en aquesta actitud sempre a l’expectativa. Sempre ens hi juguem alguna cosa: "els quartos", la imatge, la feina … La por a què ens fotin, és una de les pors més quotidianes.

Avui deixeu-me reivindicar la confiança com a actitud bàsica, amb necessàries excepcions. Com que sóc creient a mi m’hi ajuda la frase d’un salm, que considero especialment inspirat:

"em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare" Sl 131,2

Hi afegeixo només que és una sort tenir en català una revista de la qualitat i el rigor de Dialogal, tenint en compte el mercat més aviat reduït, i el fet que no existeixi aquí la tradició d’estudi en Ciències Religioses que hi ha per exemple a França o altres paísos europeus. Tot plegat encara ho fa més meritori.

No he estat mai mitòman, ni tampoc partidari de córrer a elevar als altars al primer que es presenta com a profeta. A més tal com van les coses, qualsevol que tregui una mica el cap, o bé li tallen o bé el coronen, en una utilització política o mediàtica que acaba per desvirtuar-ho tot. Amb tot no em puc estar de doldre la pèrdua de l’Abbé Pierre.

Sense entrar a valorar les seves propostes en el terreny social i econòmic, fan falta avui els referents morals: persones que saben interpretar la realitat des de conviccions profundes però no pas dogmàtiques; persones del món però amb una finor espiritual que els fa anar més enllà dels purs anàlisis ideològics; persones realistes però amb esperança… Pel que he llegit i conegut, l’Abbé Pierre tenia molt de tot això.

Nosaltres tenim una figura semblant en Pere Casaldàliga. Us animo a visitar l’exposició que hi ha al Palau Robert Una veu compromesa organitzada per Araguaia i la Generalitat de Catalunya. Hi veureu la vida d’un home i les seves causes. La vida d’un profeta d’aquells que avui fan tanta falta.

He tornat a veure per TV3 Mystic River, dirigida pel Clint Eastwood, i amb tres bèsties d’actors com Sean Penn, Tim Robbins i Kevin Bacon. La primera vegada va ser quan la van estrenar ja fa uns anys. Vaig entrar sense saber de què anava i vaig sortir amb el cor més encongit que el pinyol d’una oliva arbequina. Avui veient-la un altre cop m’ha tornat a passar el mateix però he intentat veure perquè em va afectar tant.

I crec que avui ho he descobert. Parla dels forts i el febles; de la solitud culpabilitzada de les víctimes; de la principal regla per sobreviure en un món de llops: "sigues fort", que en la lògica d’alguns dels protagonistes és "no sigues compassiu". No està de moda ser compassiu, com a molt arribem a ser solidaris. Cal preservar un espai propi, inexpugnable on no hi entrin ni el dolor, ni la mort, ni la malaltia …sobretot si són els altres el qui pateixen, moren o estan malalts. Qui es pot fiar de qui. "Que cada palo aguante su vela". Manifestar-se feble o vulnerable, suposa obrir una escletxa perquè se n’aprofitin, perquè ho utilitzin contra tu a la més mínima, per entrar al club estigmatitzat dels perdedors. Falta tenir només el mínim tast d’una única experiència d’això i la teoria es ratifica, i l’escletxa es tanca i tornem a l’hermetisme.

Ser solidari és moltes vegades atansar-te a l’altre però sense oblidar del tot la teva posició privilegiada. No dic que això sigui del tot conscient, en general som bona gent: simplement que no vull donar-me tot, vull donar-me només una mica, la suficient per no sentir-me malament i acallar així una consciència que a vegades apreta. La suficient però per no caure en massa riscos i en tenim tot el dret.

Ser compassiu costa molt més perquè obliga a desprendre’s de qualsevol situació de força per sentir en la pròpia pell la "passió" de l’altre, de la víctima, del feble, del que en aquell moment sofreix… I aquesta passió de l’altre no em fa pas fort sinó tremendament vulnerable i aquí hi ha a l’hora el risc i l’alliberament. Risc de que em fotin, alliberament perquè en la compassió experimento una natura més autèntica, més pròpia menys condicionada per la imatge (menys condicionada per la idolatria).

Mystic River. És tan difícil ser compassiu. Però en definitiva seran els únics que salvaran el món del col.lapse de la desconfiança que creix gairebé en la mateixa proporció que ho fan el bon rotllo, la moda dels sopars d’empresa i els interessos hipotecaris.

Un desacord amb la pel.lícula. La pel.lícula no és optimista: guanyen els forts i els durs. I jo en canvi si que ho sóc d’optimista, almenys a llarg termini.

En Xavier m’envia per punxar-me un article d’un redactor del Daily Telegraph (Jeff Randall)sobre el Nadal. El redactor confessa que reb cada any moltes targetes de felicitació i que sistemàticament llença a la paperera aquelles que no fan cap referència al Nadal religiós, i ho explica no per una qüestió de creences personals, sinó pel desgrat que li produeix una certa desafecció que ha portat a renegar de la pròpia tradició. En Xavier provocador em pregunta i tu què hi dius?

El Jeff Randall potser exagera en alguns punts, jo m’estimo més ser positiu: el Nadal com a celebració continua tenint tot el valor del món perquè expressa un desig humà de trobar-se i expressar desigs i sentiments bons a les persones que més estimem. Per tant jo no llençaria cap felicitació a la paperera.

Si que és cert però que un assisteix d’un temps ençà a una estranya tendència a amagar, fer implícit etc… tot el que faci referència a la dimensió religiosa tradicional del Nadal. L’altre dia, quan vaig voler comprar algunes targetes per enviar, com que la libreria Claret estava tancada, em ca costar Déu i ajuda trobar targetes que no parlessin de la pau, l’amor i l’amistat en un sentit tant New age que feia caure d’esquena.

I això no pas perquè aquests valors no em semblin importants, sinó que per a mi aquests valors s’expressen d’una forma religiosa que els hi dóna força, profunditat, i si voleu sentit històric i social en la mesura que tenen dimensió comunitària: són compartits per un grup de persones que comparteixen una mateixa fe.

Caldria una reconciliació amb la tradició del Nadal religiós. Què cadascú l’expressi i el celebri com vulgui, però aquesta ocultació una mica vergonyosa tot element religiós desfigura la festa i situa els bons valors en l’aire, com si fossin elements nascuts com els bolets de la nit al dia, viscuts de manera subjectiva i individual, com una mena de valeriana per a l’ànima. En definitiva els fa perdre força.

Es clar, que no parlo de fe, aquesta és una qüestió que es mou entre el do i l’opció personal. Parlo d’un reconciliar-se amb la dimensió religiosa de la nostra cultura i història, també amb la dimensió religiosa de la nostra història personal. Sinó hi ha reconciliació comencen a sortir o bé fonamentalismes (religiosos o laicistes) o bé místiques estranyes que tendeixen a l’evasió i al sincretisme ingenu.

Deixeu-me desitjar-vos un Bon Nadal. És la meva manera, no en tinc cap altra, d’expressar el millors desigs per aquells que llegiu aquestes ratlles.

Ahir a la nit, ens vam trobar una bona colla de persones de diferents edats per tancar amb una vetlla de pregària la celebració dels 500 anys del naixement de Sant Francesc Xavier. El navarrès va ser en ple s. XVI un dels precursors d’allò que avui en diríem la globalització. La seva petjada continua viva en llocs tant diferents com Moçambic, la Índia o el Japó.

Vaig prendre consciència de la importància humana i religiosa de la seva figura quan durant dos estius em va tocar fer de guia durant un mes al castell de Xavier on va néixer. Molt a prop de Sanguesa, a Navarra i gairebé a tocar dels límits del que en temps del sant era la corona catalano-aragonesa.

El castell ara em diuen que ha canviat molt i que ha estat reformat de dalt a baix per fer-lo accessible a persones discapacitades (el govern de Navarra té diners, i en aquestes coses es nota el concert econòmic). En els temps que em va tocar fer de guia (per allà el 2000) el castell era un edifici reformat amb poc gust i menys criteri històric, però que conservava intacta una certa atmosfera que permetia remetre al que fou la infància de Xavier.

Doncs mentre estava allà, una de les coses més interessants era veure com hi passaven persones i grups procedents dels llocs més diversos. A més de la gent del país i d’altres llocs de l’Estat, hi sovintejaven grups de japonesos que emocionats, més que escoltar les explicacions del guia, es dedicaven a tocar i acariciar les pedres. Per ells el lloc era un lloc sagrat. Era el lloc de naixement d’algú que en va tenir prou amb uns pocs anys per deixar una petjada profunda que avui es perpetua, i que té com a testimoni la gran quantitat d’escoles, parròquies, universitats etc… que porten el seu nom

Certament els de Francesc Xavier van ser temps de cristianisme lligat a la colonització portuguesa, d’afany missioner poc dialogant amb les cultures i els costums locals, d’una visió de superioritat eurocèntrica… Però enmig de tot això fou capaç de marcar una personalitat pròpia : va criticar els abusos de la colonització i en els darrers anys de la seva vida, va entendre la necessitat d’una evangelització més inculturada i dialogant.

Sinó seria difícil d’entendre l’afecte i el respecte que aquells japonesos de mil inclinacions, sentien per la figura d’un navarrès de socarrel tan allunyat de la seva manera de fer. Intueixo que van veure en ell alguna cosa que salta fronteres i diferències culturals, una necessitat comuna d’espiritualitat i sentit que Sant Francesc Xavier va saber interpretar i formular però sobretot viure.

Ara ja forma part de la galeria de sants i homenots d’aquells que en surt un molt de tant en tant i que són patrimoni comú d’aquesta gran història de la humanitat.

El viatge del Papa ha Turquia és, segurament, el viatge més complicat que hagi hagut de preparar el Vaticà. Molt més que qualsevol dels que feu Joan Pau II. Em sembla però que el viatge s’ha interpretat erròniament en clau sobretot islàmica o de diàleg amb l’Islam, quan de fet és sobretot un viatge centrat en una qüestió ecumènica.

Segurament la islàmica és la que farà més soroll, però no és cap secret que Ratzinger és força escèptic en la qüestió del diàleg intereligiós i en canvi ha estat i és tremendament actiu en el diàleg amb les altres confessions cristianes (protestants, ortodoxos…)

A Istambul, hi viu el patriarca de Contantinopla, cap espiritual de l’Església ortodoxa des que a partir del s. XI es va anar consolidant el cisma entre l’església romana llatina i l’església ortodoxa oriental. Amb la caiguda a mans de l’Islam de la que fou capital de l’imperi bizantí, el patriarca quedà aïllat i l’església ortodoxa estesa per bona part de l’Europa Oriental, Grècia i Rússia, tot i continuar reconeixent-li una certa primacia, va acabar organitzant-se en esglésies nacionals amb patriarques propis. El de Rússia, es clar, el més poderós en abraçar un territori i una població més importants.

La visita de Benet XVI té un significat doncs històric. Amb el viatge reconeix de fet en el patriarca Bartomeu I, una autoritat moral i un pont de diàleg per recomposar relacions. Pont molt més difícil d’establir per exemple amb l’Església de Moscú, més lligada als interessos del Kremlin i més recelosa de les injerències occidentals.

No sabem quins resultats tindrà la visita però si que apunta a una intenció per part de Roma d’estrényer llaços entre esglésies cristianes sobretot amb aquelles que viuen minoritzades en territoris musulmans passant-ho a vegades no massa bé (coptes cristians a Egipte, ortodoxos a Turquia, cristians caldeus a l’Iraq…).

Ratzinger creu fermament en conceptes com civilització o democràcia lligada a valors cristians, i per tant s’afanya a construir llaços amb aquells que comparteixen d’alguna manera un substracte comú que va més enllà d’allò exclusivament religiós i que toquen a termes com organització de la societat, llibertat religiosa etc. Per a uns aquest tipus de lligam consolida allò de del xoc de civilitzacions de Huntigton, per altres en canvi trenca aquesta dinàmica en donar veu i reconeixement a aquells que són cristians des de sempre, en països musulmans, obligant al propi Islam a estar atent amb segons quin tipus de polítiques religioses dins els propis estats.

Caldrà veure en tot cas el fruit que dóna aquest tipus de plantejament que abraça qüestions estrictament teològiques, amb d’altres com la diplomacia, els drets humans… Turquia és com una primera prova.

Ahir al vespre a l’Església dels jesuïtes de Casp ens vam reunir una bona colla de persones per celebrar els 25 anys del centre d’estudis Cristianisme i Justícia. Feia bo d’escoltar de boca de Dolores Aleixandre, la ponent convidada, el repàs d’allò que ha significat el treball de centre. Feia bo escoltar les preguntes provocadores que ens va llençar. Feia bo sentir parlar de nou de qüestions com la utopia, el sentit social de la fe, el compromís amb els més pobres …

Tornant cap a casa pensava en què hauria estat el nostre país sense centres com aquest i tants altres que han intentat al llarg de tots aquests darrers anys anar formulant un pensament que obre ponts i camins entre realitats aparentment allunyades. En un món que tendeix més aviat al sectarisme i les idees clares i distintes, es fan més necessàries allò que Dolores Alexandre anomenava "les escales de Jacob", les escales i els ponts que posen en diàleg el cel i la terra, la fe i la justícia, la teoria social i la pràctica compromesa.

Tal com es diu en el manifest dels 25 anys:

" Agraïts volem renovar el nostre compromís per la promoció d’aquesta justícia. Som conscients que els temps que corren no són indulgents, ni culturalment, ni eclesialment, amb els qui pretenen conjugar el binomi crisitanisme i justícia. No obstant això, no podem renunciar a aquest interès sense defraudar la vocació a què vam ser cridats"

Per molts anys!

La Fundació Lluís Espinal (Centre d’Estudis Cristianisme i Justícia) ha remodelat la seva web . Com a Centre d’estudis la principal activitat són les publicacions, sobretot uns "quaderns" d’unes 30 pàgines que es publiquen en català, castellà i anglès, i dels quals se’n distribueixen cada número prop de 70.000. Els podeu trobar tots a la web i descarregar-los gratuïtament en format .pdf. La temàtica diversa: teologia, espiritualitat, ètica, ecologia, diàleg interreligiós, política… tot vist des d’una òptica de pensament cristià basada en allò que el centre en diu el diàleg fe i justícia. També hi trobareu relació dels seminaris i altres activitats programades per aquest curs 2006-2007. Crec que és una bona eina d’informació i consulta.