De solanes i obagues

Em pregunten què és la confiança. Millor amb un exemple: vaig a vendre les ametlles i em diuen, "quants quilos portes?" els hi dic el que he pesat a casa i no ho comproven.

És un exemple trivial però per a mi els grans valors, quan ho són, configuren i toquen fets i gestos trivials. I fixant-se en fets i gestos sembla que més aviat el predomini avui és el de la desconfiança

El partits desconfien entre ells; ho fan els veïns d’una mateixa escala; les persones que conformen una família; els companys de feina o d’estudis… Desconfiar en determinades circumstàncies és una actitud de supervivència, en altres però, quan esdevé tan aclaparadora fa viure amb el cor encongit amb una immensa por i ho condiciona tot.

Algunes desconfiances ho són, fruit d’una mala experiència directa, la majoria però són causa d’una atmosfera que es crea a partir de notícies, rumorologia o malentesos que acaba per confirmar-nos i fer-nos forts en aquesta actitud sempre a l’expectativa. Sempre ens hi juguem alguna cosa: "els quartos", la imatge, la feina … La por a què ens fotin, és una de les pors més quotidianes.

Avui deixeu-me reivindicar la confiança com a actitud bàsica, amb necessàries excepcions. Com que sóc creient a mi m’hi ajuda la frase d’un salm, que considero especialment inspirat:

"em mantinc en pau,
tinc l’ànima serena.
Com un nen a la falda de la mare" Sl 131,2