Dedico un apunt més a Jacint Verdaguer (vegeu aquí l’anterior) i als problemes a què va haver de fer front en la darrera etapa de la seva vida. Més concretament em centraré en “Flors del Calvari”, un dels seus últims llibres i reproduïré el resum que en fa Maria Àngels Verdaguer Pajerols, curadora del volum corresponent
Em consta que a casa nostra hi ha una pila de seguidors de ‘The Big Bang Theory’. També m’ha arribat notícia que després de dotze o tretze temporades en antena la sèrie ha emès el capítol final. Jo, que veig molt poca televisió, l’he seguida de manera intermitent -amb capítols repetits una vegada i una
Aniré per feina, que això s’explica sol i no cal perdre-hi temps en presentacions. Però si em permeteu un consell us diré que seguiu molt atentament la correspondència que hi ha entre el que en cada moment diu la lletra i la successió d’imatges -de vegades a velocitat vertiginosa- del clip. Una passada… “Juerga
(La sèrie comença aquí) Acabo aquesta benemèrita sèrie de quatre apunts musicals pensats per fer-vos més dolça la tornada a la vida quotidiana amb una altra joia. Es tracta de la versió musicada d’un poema titulat ‘Plus Ultra’ que forma part d’‘Al Cel’, el llibre de Jacint Verdaguer que es va publicar el 1903, un any després de la
(La sèrie comença aquí) Segurament haureu vist ja ‘Once Upon a Time in Hollywood’, la darrera pel·lícula de Quentin Tarantino. La història està ambientada a Los Angeles l’any 1969 i deixant de banda l’argument, que ara no ve al cas, el que vull destacar avui és l’encertada tria de músiques que acompanyen les dues hores
(La sèrie comença aquí) Continuo amb un altre disc d’aniversari. En aquest cas és el debut de Josele Santiago, antic cantant de Los Enemigos (vegeu aquí), que fa just quinze anys va estrenar carrera en solitari amb “Las golondrinas etcétera”. Un gran disc ple de bones cançons i, molt especialment, les dues que he triat
Després de fer l’apunt d’ahir (aquest) -que em va sortir musical, cinèfil i carrossa- he pensat que segurament ajudaria a elevar la moral de la gent que és a punt de tancar vacances dedicar quatre dies seguits a posar música que em sembla interessant i que potser no és gaire coneguda. Començaré amb Josep Pedrals
Preparant aquests dies un parell d’apunts en els quals he parlat de Simon & Garfunkel he aprofitat per tornar a escoltar algun dels seus discos. Més concretament ‘Bookends’, de 1968, i el doble CD amb el concert al Central Park de Nova York de setembre de 1981. Tant en un disc com en l’altre destaca
Dies enrere, tot repassant aquesta entrevista que Sílvia Còppulo va fer a Lluís Llach en el programa ‘El divan’ de TV3 em va cridar l’atenció la manera com el cantant evocava el seu concert del 6 de juliol de 1985 al camp del Barça (aquell de l’errada de Laura Almerich quan tocava el solo de ‘Laura’).
Enguany farem una Totxana de Quinze d’Agost ben monteverdiana. Començarem amb un enllaç a la Viquipèdia (aquest) per saber coses d’aquest gran músic i tot seguit sentirem una petita –‘Sì dolce è il tormento’– interpretada per la soprano Montserrat Figueras amb la Capella Reial de Catalunya dirigida per Jordi Savall: Tot seguit la versió, ben diferent però igualment
Gràcies a Vilaweb em vaig assabentar (vegeu aquí) que la setmana passada Joan Marí i Victorí Planells, els dos membres d’UC, el mític grup eivissenc de música tradicional, feien el seu recital de comiat després de quasi mig segle des que varen començar a cantar en format de trio. Un trio format pels dos membres
Si no em falla la memòria, pels volts de Sant Jordi de 1969 -ara ha fet, doncs, cinquanta anys- vàrem començar a sentir per la ràdio el primer disc d’un trio de xicots residents a Canet de Mar que després de diversos intents amb altres denominacions van optar pel nom artístic que els va portar
Fa una pila d’anys que conec l’Àlex Eslava. No exagero: parlo del període 1982-1985, quan jo feia a Ràdio Obrera un programa setmanal de música que es deia “Els meus discos” (vegeu aquí). Gairebé quaranta anys, doncs. Aleshores ell es dedicava a fer de representant -és a dir, promotor, distribuïdor, venedor, propagandista, etc- de Discos Blau, el segell
En l’atapeït calendari de Dies Internacionals, Universals o Mundials d’Alguna Cosa que tenim al llarg de l’any avui li arriba el torn a la música. Pel que sembla es tracta d’un invent del ministre francès de Cultura Jack Lang que el 1982 es va empescar que fóra bo d’instaurar un dia en el qual, sota el
Què gran que s’ha de ser perquè t’incrustis de manera inesborrable en el record de tot un país gràcies a uns acords desguitarrats i a unes llàgrimes de pura emoció davant d’un Camp Nou ple a vessar. Què gran que has estat, Laura Almerich! ———————————————————————————————— L’any 1997 Lluís Llach va escriure una altra cançó