Totxanes, totxos i maons

El Bloc de Joan Josep Isern

9 d'octubre de 2023
0 comentaris

‘Em sap greu’, Laura Pausini.

Començarem la setmana amb una mica de música.

Més concretament amb el quart disc de la cantant italiana Laura Pausini (vegeu aquí). El va publicar el 1996 i es va titular ‘Le cose che vivi‘.

Una de les cançons que conté es titula ‘Mi dispiace’ (que he traduït com ‘Em sap greu’) i és una carta que la cantant escriu a la seva mare.

Crec que és una gran cançó i per això us la penjo aquí (i tot seguit la traducció que he provat de fer).

 

 

Mi Dispiace

Mamma ho sognato che bussavi alla mia porta
E un po’ smarrita ti toglievi i tuoi occhiali
Ma per vedermi meglio e per la prima volta
Sentivo che sentivi che non siamo uguali

Ed abbracciandomi ti sei meravigliata
Che fossi così triste e non trovassi pace
Da quanto tempo non ti avevo più abbracciata
E in quel silenzio ho detto piano: Mi dispiace

Però è bastato quel rumore per svegliarmi
Per farmi piangere e per farmi ritornare
Alla mia infanzia a tutti quei perduti giorni
Dove d’estate il cielo diventava mare

Ed io con le mie vecchie bambole ascoltavo
Le fiabe che tu raccontavi a bassa voce
E quando tra le tue braccia io mi addormentavo
Senza sapere ancora di essere felice

Ma a sedici anni io però sono cambiata
E com’ero veramente adesso mi vedevo
E mi sentii ad un tratto sola e disperata
Perché non ero più la figlia che volevo

Ed è finita lì la nostra confidenza
Quel piccolo parlare che era un grande aiuto
Io mi nascosi in una gelida impazienza
E tu avrai rimpianto il figlio che non hai avuto

Ormai passavo tutto il tempo fuori casa
Non sopportavo le tue prediche per nulla
E incominciai a diventare anche gelosa
Perché eri grande irraggiungibile e più bella

Mi regalai così ad un sogno di passaggio
Buttai il mio cuore in mare dentro una bottiglia
E persi la memoria mancando di coraggio
Perché mi vergognavo di essere tua figlia

Ma tu non bussi alla mia porta e inutilmente
Ho fatto un sogno che non posso realizzare
Perché ho il pensiero troppo pieno del mio niente
Perché l’orgoglio non mi vuole perdonare

Poi se bussassi alla mia porta per davvero
Non riuscirei nemmeno a dirti una parola
Mi parleresti col tuo sguardo un po’ severo
Ed io mi sentirei un’altra volta sola

Perciò ti ho scritto questa lettera confusa
Per ritrovare almeno in me un po’ di pace
E non per chiederti tardivamente scusa
Ma per riuscire a dirti: Mamma, mi dispiace

Non è più vero che di me io mi vergogno
E la mia anima, lo sento, ti assomiglia
Aspetterò pazientemente un altro sogno
Ti voglio bene mamma, scrivimi, tua figlia

 

Em sap greu

Mama, he somiat que trucaves a la meva porta / i que una mica perduda et treies les ulleres / volies veure’m millor i per primera vegada / vaig saber que t’adonaves que som molt diferents.

I abraçant-me et vares meravellar / que em sentís tan trista i no trobés la pau / feia molt temps que no ens abraçàvem / i en aquell silenci he dit suaument: em sap greu.

Però n’hi ha hagut prou amb aquell soroll per despertar-me / per fer-me plorar i que retornés / a la meva infantesa, a tots aquells dies perduts / d’estiu, quan el cel es confonia amb el mar.

Mentre que jo amb les meves velles nines escoltava / els contes que m’explicaves en veu baixa / i quan després m’adormia entre els teus braços / sense saber encara que era feliç.

Però als setze anys vaig canviar / i em vaig veure com era realment / i de sobte em vaig sentir sola i desesperada / perquè ja no era la filla que tu volies.

Allí es va acabar la nostra confiança / aquelles petites converses que m’ajudaven tant / em vaig amagar en una gèlida impaciència / i tu et deuries penedir pel fill que no havies tingut.

Passava tot el temps fora de casa / no suportava de cap manera els teus sermons / i vaig començar a sentir-me gelosa / perquè eres gran, inabastable i molt bella.

Em vaig abocar a uns somnis passatgers / vaig llançar el meu cor al mar dintre d’una ampolla / i vaig perdre la memòria i el coratge / perquè m’avergonyia de ser filla teva.

Però tu no vares trucar a la meva porta i inútilment / vaig muntar-me un somni que no podia realitzar / perquè tinc el cap ple de pensaments de la meva petitesa / perquè l’orgull no em deixa perdonar.

Però si truquessis a la meva porta de debò / no trobaria cap paraula per dir-te / em parlaries amb la teva mirada un pèl severa / i jo tornaria a sentir-me sola.

Per això t’he escrit aquesta carta confusa / per trobar una mica de pau dintre meu / i no per excusar-me massa tard / sinó per aconseguir dir-te: em sap greu, mama.

No és cert que em senti avergonyida / és la meva ànima que sento que se t’assembla / esperaré pacientment un altre somni / t’estimo, mama, escriu-me. La teva filla.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!