JORDI SURINYACH

La possibilitat que Barcelona esdevingui seu dels jocs olímpics d’hivern de l’ any 2022,  no sembla que interessi, ni es veu com una oportunitat. La crisis, el desànim, la baixa auto estima, la necessitat d’estalvi i les poques ganes de fer volar coloms, són algunes de les raons que ho expliquen. Fixeu-vos que serien pocs els que donarien arguments climatòlogics – tot i la manca de precipitacions en els darrers hiverns, especialment enguany al pirineu més proper a la capital -, o mediambientals tot i que  també son molt importants. Més enllà  de considerar els mals presagis que afirmen que la única neu esquiable en el futur serà la que proposa una empresa holandesa amb un espai d’esquí “indoor” a prop del port de Barcelona, la candidatura  ja des de l’inici va començar amb mal peu. L’actual context no hi ajuda gens però tampoc  la situació dels esports de neu i gel i sobre tot la realitat d’unes estacions d’esquí, que en l’ immensa majoria foren situades en indrets poc adequats, estigueren mal planificades i han estat poc respectuoses amb l’entorn natural que els acull. En públic pocs  s’han atrevit a criticar la proposta olímpica per no agreujar a les comarques de muntanya que des del primer  moment s’ hi van mostrar favorables, però  començar a ser hora d’ atrevir-se a dir que pel desenvolupament d’aquestes comarques hi han altres pioritats. Les activitats a muntanya s’ han de fer sempre amb absolut respecte al paisatge i qualsevol esdeveniment esportiu, que s’hi vulgui organitzar exigeix garantitzar que l’impacte ambiental sigui el menor possible. Les administracions han d’evitar la construcció d’apartaments i hotels al costat de les estacions, potenciant en canvi les inversions en els pobles. Com que les pilones dels remuntadors i algunes altres infraestructures no es poden excloure de l’esquí, caldrà més exigència i cura per no afegir més elements aliens al paisatge. El respecte a la muntanya, suposa limitar zones perquè la fauna i la flora es mantingui i desenvolupi sense problema i sobre tot organitzar una oferta més  àmplia i de qualitat dels esports de muntanya, que fomentin les disciplines menys agressives, modulant la demanda assegurant la desestacionalització de l’oferta turística i definint les prioritats, no per limitar les possibilitats turístiques, d’esport i esbarjo de l’alta muntanya, sinó per fer-les sostenibles i duradores. Un plantejament aquest que ningú ha explicat que existeixi en la proposta olímpica de Barcelona, més enllá de la justificació d’un nou “manà” basat en inversions poc rendibles, amb la promesa d’ un creixement que no s’adiu al moment que vivim.  La paradoxa és que el nou somni olímpic hivernal de Barcelona es diluirà , no tant perquè siguin molts els que facin aquesta reflexió, sinó sobretot perquè a la capital de l’estat han decidit organitzar una altre festa, frustrant la que a Barcelona s’organitzava. Al final i per caràmbola,el nostre capteniment l’aconseguirem gràcies a la Sra. Botella per la seva ocurrència al presentar la candidatura olímpica de Madrid per a l’estiu de l’any 2020.