JORDI SURINYACH

Hem deixat el vehicle a l’aparcament que hi ha al costat esquerra de la carretera que mena al Coll de Pimorent (1.920 m), poc  abans d’arribar-hi. Només sortir del cotxe ens calcem les raquetes, ja que la nevada dels darrers dies ha estat important i la neu la tenim a tocar. Caminem vers ponent pel que ens sembla és la ruta, ja que la boira ens impedeix qualsevol visibilitat. Tot es blanc, molt blanc. Suposem que a mà esquerra  hi han les instal·lacions d’esquí , però no les veiem. Al cap d’una hora i escaig de suau pujada ens adonem que hem anat massa cap a  ponent. Tot i així continuem sense tenir cap perspectiva de cap on anem.  A l’ hora i mitja, decidim donar mitja volta i tornar al lloc d’ orígen seguint les traces de les raquetes.  Tot plegat ha servit per una passejada amb raquetes pels voltants de la Vinyola  un vint de maig blanc, que és l’únic que hem tret de profit de la jornada.

Hem anat a fer la última o la penúltima, que mai se sap,  baixada a l’estació  nord catalana dels Angles que finalment va tancar ahir diumenge. No em pensava que de nou del matí a una del migdia la neu estaria en tan bon estat. Neu dura, però amb condicions,  a primera hora i primavera al migdia. Bona companyia per a millorar la tècnica i per a probar els esquís que ven en Quim, dels que he pogut confirmar la qualitat. Queden obertes a partir d’ aquesta setmana pels voltats de la Cerdanya, només la Molina, Masella i Pas de la casa. Potser encara podrem fer un altre lliscada!.      

L’Alfons em va proposar que l’acompanyés enguany  a fer la “Montserrat skyrace”. Ho vaig acceptar amb la condició que mentres ell corria el tram llarg jo faria “xino-xano” el curt. No havia estat mai a cap cursa de muntanya i no em veia amb possibilitats de fer un bon horari. El tram llarg puja  des de Monistrol a Santa Cecília , fins arribar just a sota de la canal de Sant Jeroni, per on s’ arriba fins el cim, per després anar per sota la Serra de les Lluernes i  en diagonal  fer mitja volta cap a Santa Cecília i després d´un petit tram pel costat de la  carretera del Monestir, agafar la baixada dels Matxos fins Sant Benet i pel camí de l’àngel anar de tornada a Monistrol. El tram curt puja a Santa Cecília pel PRC-19 i es comparteix amb el recorregut llarg. Passa pel costat del Piteu, fins l’emita romànica i altre vegada comparteix amb el tram llarg, la forta baixada fins el lloc de sortida. He optat per fer els dotze quilometres de cursa i sobre tots els sis cents metres de pujada amb molta calma. Quan he arribat a la meta, he aprofitat per menjar l’entrepà i veure l’entrada dels “runners” que feien el tram llarg i copsar des de dins, l’ambient tant especial i singular dels participants de curses de muntanya.

Esquí alpí dijous amb boira i núvols. Divendres tapat i dissabte nevant  fent esquí de fons al Coll de la Llosa i diumenge assoleiat amb raquetes al Puigmal. Bona Pasqüa!. 

Finalment diumenge al matí va sortir el sol…..

Tres són quatre, tal vegada com els tres mosqueters de Dumas, que en realitat eren quatre. Això de la familía es un concepte tant ampli i complexe que òbviament provoca certs desajustos, imprecisions i confusions que només es poden esmenar amb la confecció d’un bon organigrama (…i que consti que la frase no és meva). L’aritmètica amb aquestes coses no ens serveix. La poesia, la prosa i sobretot la història i la filosofia de ben segur que sí. Això no és de cap manera una ciència exacta es sobretot d’ humanitats i ciències socials. De gent de lletres més que de ciències. Ara mateix és més una qüestió de pràctica setmanal o de mandra de llevar-se ben d´hora o de limitacions  provisionals, suposo que per això en tot el grup falta una imatge. Però ser jove té aquestes coses: Es deixen provisionalment certes afeccions, la de lliscar muntanya avall per exemple, per
altres que en aparença són en aquest període vital més satisfactòries. No em preocupa  gens ni mica, el temps sempre torna posar les coses al seu lloc. Com a mínim servirà per reclamar, sugegir , exigir, demanar  i  si fa falta suplicar  que fem la quarta imatge. Perquè ningú és vegi  agreujat començo ara: Quan la
farem Adriana?. 

Bon any 2013 i fem-lo millor!. (Amb referèndum i declaració unilateral d’ independència el 2014). 🙂 II*II.

Enguany per Sant Esteve  i amb la finalitat de digerir, si es possible, el copiós àpat de Nadal, els fills grans m’havien apuntat a la cursa popular de Sant Silvestre, la trenta-tres, que s’organitza cada any per aquestes dates a El Masnou. Feia anys que no anava a una cursa d’aquestes característiques. El recorregut ha consistit en córrer cinc quilòmetres donant dues voltes al port i a la platja. Tot molt ben planificat amb tres curses ben diferenciades: nens i nenes, dones i homes. Ha estat una bona experiència, sinó fos que l’ alta competitivitat dels participants t’obligaven anar a un ritme diferent del que cadascú esta acostumat i que ha acaba’t per encomanar-se en excés a tots nosaltres.

Com que sabíem que el dijous havia nevat uns cinc centímetres a Formiguera,  l’ estació del Capcir, pel que calia tastar la seva neu, conscients que la ponentada dels darrers dies podia haver començat a malmetre la caiguda a primers de desembre. El diagnòstic ha estat positiu. Hi ha encara molta neu a la Serra de Mauri i als voltats del Peric, pel  que com el dia acompanyava i  no feia fred ni vent, l’esquiada ha estat immillorable. Diumenge hem repetit, anant tota la colla  cap els Angles. La neu ha estat més que acceptable fins el migdia ( entre la una i dos quarts de dues) quan la calor  ja ha fet de les seves. A finals de Desembre i el mes gener són  tradicionalment secs en el Pirineu més oriental, esperem que a partir d’ ara faci més fred i que la natura ajudi amb alguna nevada.  

M’ho van dir els meus fills i m’hi vaig apuntar de seguida. A Cabrera de Mar, els seus amics havien organitzat a corre cuita una marxa per a recollir fons per la Marató. Era la primera edició i tota ha anat d’alló més bé. Unes tres centes persones, hem pujat per la riera i cap a la Font Picant del Manantial Modolell per arribar al monòlit i fer el cim del castell de Burriac, per baixar trotant fins la Torre Ametller i cap a la plaça de Cabrera, lloc de la sortida. Avui estic orgullós de formar part d’un país solidari i amb principis. Ja ser que diu el tòpic que els catalans ens perd l’estètica, però això en un dia com avui no és cap defecte, sinó una preuada senyal d’identitat que ens hauria de fer-nos sentir satisfets de ser com som, encara que de fora no ens ho reconeguin. Ja s’ho faran si ho ho volen veure ni entendre, nosaltres com sempre hem d’anar fent camí, convençuts que tard o d’hora ens en sortirem. Avui toca Marató, participant en tots els actes, recollint fons, fer l’ ingrés o el que calgui. Recorda: 905115050, diu molt de tots!.

L’esquí és un esport estrany, que sembla practicat per masoquistes, que com jo trobem un autèntic plaer lliscar muntanya avall fent servir dos fustes lligades als peus, quan el normal es que faci fred, vent, hi hagin relliscades, caigudes i que tot plegat fa que l’ activitat esdevingui masses vegades incòmoda pels qui ho practiquem. Per a promocionar l’esport s’utilitzen les boniques imatges de postal, de muntanyes amb un bon tou de neu pols acabada de caure, amb un sol espaterrant. Reconec que quan això succeïx, suposo que per excepcional, sembla el millor dels espectacles.Tot ben junt i barrejat ha estat enguany aquest pont immaculat i constitucional. Dijous i diumenge perfecte. Divendres podria haver estat millor i el dissabte pels amants del patiment.

La trenta cinquena travessada al Montseny ha estat especial, emotiva i singular. L’absència d’en David, un dels referents de la sortida, ha estat recordada per tots en diferents moments i llocs d’ un caminada pel Montseny que avui ha estat el mes muntanyenc possible. Els colors de la tardor eren ben presents i el recorregut ha estat un munt de petjades sobre una immensa catifa de fulles, de faigs, roures, grèvols i castanyers. En aquesta edició els organitzadors hi han han introduït importants canvis. De sortida no hem anat cap el Tagamanent, enguany ens dirigim a la carena dels Fondrats, pel l’ antic camí Ral que mena al Mas del Bellit, per tot seguit anar a trobar el Pla de la Calma pel Mas de  Can Figuera. El primer avituallament a Coll Formic permet saludar als més veterans i pugem ràpids al cim Matagalls, per tot seguit en forta i  esplèdida baixada amb  vistes immillorables, seguim el camí que mena a  Sant Marçal, on trobem el segon avituallament. Com que anem bé de temps decidim pujar a les Agudes per Castellets, si bé la part final el fem per la tartera. Baixem fins a Santa Fe on conseguim  retrobar amb els que han fet la ruta curta. Baixem pel camí de Fontdecors passant per l’ Esquei del Morou, sortint-ne pel Coll de la Mosquera , seguint per l’ Esquei del Llamp,  per el pla de les bruixes, per l’ Esquei Negre , el moment més emotiu de la jornada, deixant enrera el Portell del Bisbe i el camí d’en Lluïset, baixar el recuperat corriol del Portell per sortir al camí de Riells, arribant al restaurant als voltants de les sis de la tarda. Com en cada edició fem el tradicional resopó, amb discurs i repartiment de premis i èxit poètic, havaneres i ens acomiadem amb espontanis crits d’ independència.  

Coratge.

Cims propers des de la plana.

Or i sang amb l’estel que tot abraça.

Rials i valls d’aigua ben clara.

Amunt l’ esforç que ens agermana.

Tinc els colors de bosc i obagues.

Guia el senyal de la muntanya.

Escric els fets de la trobada.

Un dia massa emboirat i humit per fer cims o crestejar. Com que volíem estirar les cames hem anat a passejar Font Romeu, seguint el traç de les pistes d’esquí nòrdic de la Calma, que mena al Pic dels Moros, per després travessar el bell big de l’altiplà  i esmorzar al refugi de la Calma. Indret on hem trobat un grup de caçadors carregant quatre cérvols morts pels seus trets. Puc arribar a racionalitzar l’activitat cinegètica, però no acabo de comprendre als qui ho practiquen, amb una total superioritat de mitjans. Que el resultat sigui quatre grans animals abatuts amb una ornamenta que déu n’hi do, en un dia trist d’ una tardor de crisi,  no és massa encoratjador ni plaent. Ells satisfets amb una caça en que tenen totes les avantatges, davant d’ un cérvol acorralat i atemorit. Deixen anar els gossos pel bosc i esperen el pas de la víctima per abatre’l amb un tir precís. Els deixem per pujar cap el Roc de la Calma, avui sense vistes. Comença a plovisquejar i decidim marxar cap el cotxe. La conversa d’ avui  ha estat sobre les enquestes i el possible resultat del proper diumenge. Esperem que es confirmi el procés endegat i que les urnes plesbiscitin amb d’ un suport contundent, excepcional i majoritari a les forces polítiques  que volen un govern que doni passos irreversibles cap a la independència.

Després d’anys de no fer-ho, he aprofitat  la festa de Tots Sants per des de Camprodon anar a Sant Antoni. Com que pujàvem amb la Carla, hem fet el primer tram amb cotxe que hem deixat just a l’aparcament del Pla de Bonaire. Davant mateix hi tenim els dos turons. El de més a la dreta mirant al Canigó, és Sant Antoni Vell i a l’esquerra el  de Sant Antoni, on es troba l’ermita rehabilitada per a la feina dels voluntaris i voluntàries de la Vall de Camprodon. Pugem pel camí i en un quart d’hora ja som a dalt. El lloc es una molta bona atalaia de tots els punts cardinals, que avui ofereix esplèndides vistes dels cims mes propers amb molta neu per la llevantada del passat trenta-ú d’octubre, especialment la que ha caigut al massís del Canigó. Tornem al pla i fem de tornada el recorregut per la pista encimentada que ja hem fet de pujada, que baixa entre prats amb vistes a l’ Alta Garrotxa fins a arribar al monument a Cèsar A. Torras, un dels pioners de l’excursionisme a Catalunya. Mes avall i quan ja arribem a la vila, passem pel costat de moltes  de les fonts de renom a tota la vall i per la bonica – i de recomanable visita -, roureda de Can Pascal.

Com que avui a casa és dia d’aniversaris en plural, per treure’m de cabòries he decidit anar amb l’Alfons a les Penyes Altes del Moixeró. El dia era tapat i el pronòstic era que ens mullaríem com finalment ha estat. Però a dos quarts de nou del mati deixavem el cotxe a la Pleta dels Ordiassos o refugi d’Urús. Amb deu minuts arribem a la Font Llebrera. Caminem cap a Coll de Jou, trepitjant neu, que aviat es fondrà, i tot esta tapat per la boira ha començat a plovisquejar. En arribar-hi trobem els senyals blancs i vermells del GR-150.1 i els taronges de la “Cavalls del vent”. A la nostra esquerra tenim el camí provinent de la Tosa i del Coll del Pal, a la nostra dreta segueix el camí que va en direcció a les Penyes Altes del Moixeró i al refugi de Sant Jordi (a prop del Coll de Pendís) o a Gréixer (baixant pel Canal de la Serp). El PR C-126 travessa el Coll de Jou sense desviar-se i baixa en direcció sud fins el refugi de Rebost que també mena a Grèixer per l’Hospitalet de Roca-sança. Prenem doncs el GR-150.1 cap a la nostra dreta i seguim endavant fins el Coll de la Miquela. Després anem al Pas de la Guilla i amb deu minuts fem cim, sense veure res per la boira. Comença a ploure amb forca pel que acceleren el pas i fem la tornada pel mateix camí, ja que baixar pel Cortal d’en Vidal pot ser molt perdedor. Xops com pops arribem al cotxe quan són dos quarts d’una en punt. Hem baixant trotant per evitar la mullena, sense aconseguir-ho. Un aniversari mullat pero ben feliç dins d’ una paratge que al menys avui era ben solitari.