(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el sisè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘El diari Avui i la crítica literària’ i em serveix per explicar com va ser que, per un feliç
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el cinquè capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘La cultura i els inicis en el món d’internet’ i em serveix per explicar com va ser que, per
En diversos apunts d’aquestes Totxanes (i en alguna altra banda) he definit la gent que vàrem nàixer entre 1948 i 1952 –és a dir en la frontissa central del segle XX– com l’última generació amb una infantesa sense televisió. També he dit que hem estat la generació que va arribar al continent digital en patera…
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el quart capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘L’escriptura, la família, la lectura i els estudis d’arquitectura’ i em serveix per explicar la meva atracció pel món
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el tercer capítol de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘El jove que cada dia comprava un diari’ i em serveix per explicar que quan tenia setze o disset
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior capítol) El vídeo amb el segon capítol seleccionat de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘L’escola i el descobriment del llatí’ i en els tres minuts que dura parlo de com vaig descobrir,
(La sèrie comença aquí) El vídeo amb el primer capítol seleccionat de la sessió que es va fer a casa meva el 26 de maig de 2021 es aquest: (vegeu-lo aquí). Es titula ‘Un fill de la ràdio’ i explico com la gent de la meva generació va tenir la ràdio com a element de distracció
(Com si fos una explicació per als meus néts Mila, Tom i Guiu) En un apunt recent comentava que mon pare escrivia sempre amb ploma estilogràfica. La progressiva popularització del bolígraf, al llarg dels anys cinquanta i dels primers seixanta, li va arribar, és clar, i mentiria si digués que no feia servir mai el
Per una raó que de seguida explicaré, avui evocaré les guardioles de la meva vida. Un concepte que fins ara no havia comentat en aquestes Totxanes segurament perquè no tinc gaires records d’infantesa lligats a aquest estri dedicat a atresorar cèntims destinats a allò que abans es deia ‘iniciar-se en l’estalvi’. Recordo alguna guardiola trencada
Tot i que a primer cop d’ull el nom de Memoro fa pensar en una empresa relacionada amb afers funeraris no ens hem d’espantar gens perquè en la seva pàgina web ((aquesta)) ens expliquen molt bé les seves funcions: “Memoro és un projecte internacional sense finalitat de lucre, un arxiu en constant evolució on qualsevol
Cada vegada que enfilo amb la moto cap a Montjuïc, preferentment per anar a llocs tan recomanables com el MNAC, el Pavelló Mies van der Rohe o la Fundació Joan Miró, travesso el barri de la meva primera infantesa. Això, ben mirat, ho he fet sempre però d’un temps ençà (coses de l’edat?) diria que
Les primeres imatges que conservo a la memòria dels Diumenges de Rams de la meva infantesa estan relacionades amb una frase de mon pare que em sembla impagable i que encara avui faig servir quan he d’il·lustrar com érem ‘abans’. Tot s’origina pel fet que l’Evangeli que es llegeix aquell dia relata la Passió completa
La setmana passada alguns diaris es varen fer ressò de la mort de l’àrbitre de futbol Angel Franco Martínez, l’home que, sense tenir-ne cap culpa, va ser el causant que en els primers anys de la dècada dels setanta les cròniques periodístiques i els papers oficials eliminessin el nom i el primer cognom dels àrbitres
Dies enrere, remenant papers vells i, sobretot, tebeos de quan jo era petit (anys 50) em van venir a la memòria unes quantes referències típiques d’aquella època que vistes amb ulls d’ara poden semblar gairebé marcianes. A part de la figura de Carpanta -una al·legoria no gens subtil (i tolerada, curiosament, pel règim) de la
Fa bastant temps vaig tenir notícia que entre els centenars de llibres, llibrets, opuscles i memorials que va escriure Joan Amades n’hi havia un dedicat a la figura de mossèn Francesc Vicent Garcia i Ferrandis, conegut en el món de les lletres com El Rector de Vallfogona. No vaig amoïnar-me gaire per obtenir-ne cap exemplar