Chào ông Viêt Nam

Davant les vergonyoses declaracions del senyor Bush en el dia d’avui em permeto traduïr una petita part del text del pròleg escrit per Noam Chomsky a la nova edició del llibre ‘Vietnam Inc.’ de Philip Jones Griffiths – Ed. Phaidon – 2001.
‘Es va decidir de no fer intervenir l’exèrcit i començar el bombardeig continuat i intensiu per adoptar el que anomenàven la estratègia ‘guns-and-butter’ (armes i mantega ) per causar problemes econòmics greus a la població vietnamita.
Anthony Lewis, periodista dissident, va escriure anys més tard que la guerra va començar amb bones intencions (¿?).
””’Però davant tot el món i principalment a EE.UU. es va considerar la intervenció com un error desastrós. EE.UU. va ignorar absolutament les forces del país tant culturals com polítiques a Indoxina – i no era en absolut cap heroicitat el pretendre imposar-se i dur una solució, sense que això comportés un preu massa alt per a ells mateixos. I per contra, desde aquell any fins avui, encara ara una majoria molt gran de ciutadans del món consideren aquesta guerra no com ‘un error greu’ , més aviat com una injustícia i una immoralitat.
Però aquesta percepció dels ciutadans reben molt poc suport per part dels polítics ben apoltronats en el poder.’

El rostre d’aquest nen em fa veure fermesa i confiança. De veritat que el senyor Bush coneix a fons el què va passar a Viêt Nam ?””’

Tot just ben retornada a la gran Ciutat ahir la tarda, i a contracorrent de la resta de la gent, vaig obrir el correu. Molts díes sense saber res, i em trobo amb una notícia i un escrit que m’ha impactat.
El dia 4 d’abril de 1967, ara fa 40 anys, a Riverside, Nova York, confereciant Martin Luther King, títol de la conferència:
‘ Beyond Viêt Nam – A time to break silence ‘.
– A propòsit o més enllà de Viêt Nam – Ja és temps de trencar el silenci –

En aquest bloc no volia, i així ho vaig manifestar, entrar en el tema Viêt Nam = guerra, però aquest discurs de Martin Luther King m’ha fet canviar els meus arguments i m’agradaria compartir les seves parales amb vosaltres.

Va fer unes reflexions absolutament reals i si la conferència s’hagués organitzat avui, les seves paraules seríen perfectament vàlides per tot el que passa en aquest món, no sé si del poble, o només d’algunes persones.
Denuncía al seu propi país, els Estats Units de sembrar l’odi, la guerra, violència consentida i acceptada, quan en la seva constitució estàn escrites les paraules pau, fraternitat, tolerància i felicitat.

Aniré desmembrant part del seu discurs en propers blocs, de tant en tant, ja que crec són importants les seves paraules per entendre millor el Viêt Nam d’avui i del passat.

Una fotografia d’una dona vietnamita d’avui, pagesa, regant el seu camp d’hortalisses i protegint-se del sol.
Terra viva avui, ferida de gravetat fa uns anys, i recuperada per la gent d’aquest país que vol protegir-la i treure’n els seus fruits.

Es projecta actualment una pel-lícula als EE.UU. que ha rebut molts premis en diferents festivals de cinema independent i el seu títol és ‘ Journey from the Fall’ que podríem traduïr com ‘ Viatge desde l’abisme o l’infern’. El seu director i autor és Ham Tran, vietnamita americà. Els productors són també vietnamites americans. És la història d’una família que va fugir de Viêt Nam l’any 1975 en acabar la guerra i mentres les dones i fills van poder fugir en els barcos, ‘ boat people’, el pare es va quedar i va ser empresonat per l’exèrcit guanyador del Nord en un dels camps anomenats de ‘reeducació’. Recordo les cròniques d’aquell any, les més de 400.000 persones que van fugir del país.
‘La gran majoria xinesos i molts vietnamites del sud que van lluitar al costat del règim de Diem i dels americans.

L’actual govern comunista de Viêt Nam no crec que deixi veure la pel.lícula que explica una realitat, però també crec que molt bé podria ser que sí. Vaig llegint articles i comentaris, i llibres, i en un d’ells m’assabento que el govern comunista va reconèixer el seu error en voler imposar unes pautes d’economia i conducta als vietnamites del Sud que també van lluitar contra el colonitzador francès, els invasors xinesos, americans i japonesos. Però en una guerra sempre hi han injustícies, morts, desesperació i brutalitats.

El que sí m’adono es que mentres ets a Viêt Nam, la gent mira endavant, sense oblidar,però vol seguir guanyant la independència de només fa 61 anys any rera any, no vol tornar a passar la gana i les penúries de la postguerra.

Un exemple; en acabar la guerra durant molts anys aquest país havia d’importar arròs per poder menjar !!!
Avui és el segon exportador d’arròs del món.

Són molts els joves que tornen al seu país per conèixer les seves arrels. Als EE.UU. prop de Los Angeles es troba Orange County on viuen més de 200.000 vietnamites americans. No els va ser fàcil començar una nova vida en un país llunyà del seu i molt diferent.
Llegeixo molts blogs i encara avui hi han ferides mal tancades. També llegeixo com un veterà soldat nordamericà afectat per els efectes de l’herbicida orange viatja tots els anys a Viêt Nam per guarir les seves ferides, perque en el seu propi país no li reconèixen que la seva discapacitat va ser un producte del causa-efecte de les armes de destrucció massiva ……

Quan ets a Sài Gòn no pots escapar-te de ‘reviure’ aquells anys tant i tant cruels. També forma part de la visita obligada, el ‘Remnants Museum’, o Museu de la Guerra.
Molt esfereidor, però necessari i ben argumentat.

Sobretot la sala homenatge als fotògrafs de guerra és molt i molt emotiva, amb els seus noms, de moltes nacionalitats i amb les fotografíes que van donar la volta al mon i sobretot amb una Leica vella, plena de pols de guerra i amb l’objectiu encara obert i que em va semblar una crida a la pau i a l’esperança.

També hi han raconets tranquils a Sài Gòn, com en aquesta fotografia, un diumenge qualsevol, pel matí.

Tornarem al Nord del país. El viatge continúa.

No crec que ningú que visiti Sài Gòn, avui dita Ho Chi Minh, marxi de la Ciutat sense anar a Cu Chi. A 70 kms al nord de Sài Gòn, una terra fèrtil, agraïda, plena de vida i que es va sublevar contra el Govern del Sud del Viêt Nam l’any 1960 per defensar la seva llibertat, els seus bens i el terrorisme d’Estat. La resposta va ser brutal; les forces d’invasió dels EE.UU. van utilitzar tot tipus d’armes massives per cremar i exterminar la terra i que tota la riquesa, bellesa i fertilitat es transformés en un desert pobre i sense ànima.
Els prop de 16.000 habitants es van unir i van lluitar. Van sobreviure uns 6.000. Van crear el seu propi exèrcit i una estratègia desconeguda per l’exèrcit més gran del món:

‘Els túnels ! Sota terra hi va haver-hi vida. En veure que no podríen sobreviure a dalt, van crear una xarxa de túnels de més de 200 kms i a diferents nivells. L’exèrcit dels EE.UU. fins i tot va establir una base quasi a dalt mateix dels túnels sense saber-ho.
Durant la nit els habitants de Cu Chi sortíen dels túnels per unes entrades molt petites que és impossible de veure i agafàven tot el que podíen dels campaments de l’exèrcit americà.

Els hi posàven trampes arreu. Els hi prenien tots els fusells i bombes que podíen. I queviures.

Quan visites aquests túnels s’ha de caminar per uns boscos frondosos on la llum del sol en prou feines hi pot passar.

Abans et donen unes explicacions del que va ser aquest indret i la lluita en defensa de la terra.

De sobte el noi soldat vietnamita que ens guia per la zona ens pregunta si podem trobar l’entrada d’un dels tunels en mig del bosc i la fulleraca. Impossible, no el trobem.
Ell sí evidentment; una entrada petitíssima i ell entra. Nosaltres no podem, senzillament perque els nostres cossos no hi poden entrar, i uns segons després apareix pel darrera sortint d’un altra entrada del tunel !! Increïble !

Per poder visitar els tunels han fet unes entrades més àmplies per els occidentals que som més grans i grassos !
Quan entres has de caminar quasi de genolls, però és còmode. Es poden veure menjadors, sales de reunions, cuines, habitacions, sales de bany, rebost i una escola amb els seus pupitres i pisarra, tot un poble sota terra.
També hi ha una sortida d’emergència que surt directament al riu.

Fóra dels tunels hi ha un edifici molt bonic en memòria dels habitants soldats de Cu Chi, dones, homes, nenes i nens que van morir en aquella guerra tant absurda i cruel, com totes les guerres.

Em va interessar molt visitar Cu Chi i el viatge per carretera, 70 kms de Sài Gòn és bonic, i com sempre us dic en els meus posts, cal tenir paciència ja que el trajecte és fa llarg, però s’ho val.

La lluita va tenir lloc desde l’any 1960 fins l’any 1975.
Avui són un símbol de la voluntat indomable i d’heroisme d’un poble. La visita et fa entendre una mica més la lluita d’aquest poble per poder conquerir la pau, la independència, la felicitat i la prosperitat. Encara estàn en el camí de aconseguir-ho, però poc els hi falta.’

En l’apartat ‘ Notícies de Viêt Nam’ i en un dia com el d’avui, de manifestacions en contra la guerra i a favor de la pau, he trobat l’existència del Poble de l’Amistat, situat a la comuna de Van Canh, Província de Ha Tay, tot just a 11 kms a l’oest de Hà Nôi, conegut també com ‘ Vietnam Friendship Village’ i que va ser fundat l’any 1992.
Hi viuen actualment uns 200 nens i 30 adults vietnamites juntament amb metges, cuidadors, mestres i voluntaris.
El poble és una realitat gràcies a l’ ex sargent , veterà de guerra americà, George Mizo ( 1945-2002 ) i l’associació de veterans de guerra del Viêt Nam, presidida per el General i antic combatent Trang Van Quang.
George Mizo va ser enviat a la guerra de Viêt Nam amb 17 anys i per els seus mèrits i valors va arribar a sargent. L’any 1969 el seu batalló va ser mort per els Viet Minhs i ell en va sortir ferit. Només arribar als EE.UU. va manifestar : ‘ Les terribles experiències de la guerra i el sofriment de totes les persones implicades, em van empènyer a fer alguna cosa que pogués ser un símbol de pau, reconciliació i sobretot esperança’.

El mes d’abril de 1992 el projecte va ser una realitat: construïr un poble i dónar aixopluc, i ajudar a infants i adults que han sofert les terribles conseqüències de la guerra afectats per l’herbicida agent ‘orange’ i que els americans van llençar sense pietat desde els famosos avions B52 per la major part del país.

França, Japó, Alemanya, Canada i EE.UU. i Viêt Nam van formar grups seguint el projecte de George Mizo, no governamentals, per dur a terme aquest projecte.
El Govern de Viêt Nam va facilitar un terreny de més de 27.000 m2. El Govern d’Alemanya va donar 425.000 dòlars i cadascún dels comités van rebre dels seus Governs ajuts que avui en dia continúen per la continuïtat del Poble.

Xifres del període de guerra 1965 – 1973 :
Vietnamites, cambodjans, laosians. 1 per cada 30 persones, mort. 1 per cada 12 persones, ferit. 1 per cada 5 persones refugiat o desaparegut.
Una xifra impossible d’escriure: 2, 3, 4 mil.lions de persones ?
Americans. 500.000 soldats. 58.000 morts. 303.000 ferits.
33.000 desapareguts.

Quan es van reunir les delegacions de tots els països per aquest projecte, George Mizo i el General Trang Van Quang es van conèixer personalment, pero sense saber-ho, ja s’havíen vist abans: El General Trang Van Quang comandava les tropes que vàren matar els companys de Georges Mizo.
Mizo va ser un fervent activista per la pau i en un dels seus escrits puc llegir :
– Els meus pares em van ensenyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– Els meus mestres em van enseyar que no es pot matar … excepte a la guerra.
– La meva esglèsia em van enseyar que no es pot matar ….excepte a la guerra.
– El meu Govern em va ensenyar que no es pot matar …. excepte a la guerra.
I m’han enviat a la guerra a matar, que sí que es pot fer.
Jo us dic a tots, No s’ha de matar MAI, en cap circumstància.

En el poble hi viuen nens i adults amb unes discapacitats terribles per l’insecticida orange i reben la millor assistència mèdica, psicològica i sobretot viuen en un entorn on poden, i els ensenyen, a jugar, estudiar, manualitats, a sobreviure amb dignitat i amb el menys sofriment possible.

El cas de dues germanes, Giang i Huong 19 i 21 anys respectivament, que van viure amb els seus pares al seu poblet; la mare treballant la terra i collint arròs i moniatos, el pare mestre de l’escola de primària i bentornat de la guerra, però quan teníen uns 8 o 9 anys, van començar a trobar-se malament i en mica en mica la paràlisi va aparèixer en els seus cossos, sense que els metges poguéssin fer res; l’efecte de l’herbicida orange va començar a destruir aquests cossos joves de les dues noies. Avui poden ja utilitzar una cadira de rodes, estudíen a l’escola del Poble i la seva salut va millorant gràcies els metges alemanys i vietnamites que ténen cura d’elles.

El Govern dels Estats Units encara avui no ha acceptat que més d’un milió de persones a Viêt Nam, i desconec el nombre de persones a Austràlia, Nova Zelanda, Estats Units, Cambodja, Laos, pateixen greus deficiències i incapacitats gravíssimes per haver estat exposats a l’anomenat ‘agent orange’. Continúen insistint en que no hi ha causa – efecte i no està provat. Vergonyós.

He penjat la fotografia d’ aquestes boniques flors blanques d’uns arbres que crèixen arreu del país, molt a pesar d’aquest monstre de la guerra , i que han anat florint any rere any, com a símbol d’esperança i pau.

La col.laboració entre els veterans de Viêt Nam i els EE.UU. segueix donant els seus fruits i encara avui, poden trobar restes de soldats desapareguts per poder retornar-los a les seves famílies.

Aquest poble simbolitza millor que res la reconciliació i la pau, però no tots els homes i dones de la terra pensen igual i seguim estant envoltats de guerres cruels i inexplicables, i que no podem entendre el per què ?

No perdem l’esperança, però, i pensem que molts Pobles de l’Amistat es poden anar construint en el món.

El dia 26 de setembre vam sortir de Sa Pa per anar al mercat dels dimarts a Cog Ly. Volia escriure de tot el que vaig veure i viure durant aquest dia per visitar i anar a mercat juntament amb la gent de l’ètnia H’mong vermells, negres i altres vietnamites.
Però avui Viêt Nam ha estat admés com el 150è membre de l’Organització Mundial del Comerç. Fita important i que em fa reflexionar.
La fotografia és la que tenia prevista. Els mercats a Bac Ha, els diumenges, a Cau Cau els dissabtes, a Cog Ly els dimarts o a Lung Phin els diumenges, són autèntics. Només, nosaltres els turistes, fem nosa, però ja s’han acostumat.
Quan trepitjo uns camins plens de fang, en mig de les muntanyes, o navego per el riu Day en una barca rudimentària, no deixo de pensar, que sóc en una zona on va començar la lluita per la independència del Viêt Nam; primer contra el colonialisme francès, després contra el feixisme japonès i finalment contra els americans. Ho Chi Minh va rebre un gran ajut de la gent de les muntanyes i se’ls respecta, encara que ténen moltes mancances.

Ara 61 anys després, són membres de l’OMC per a bé o per a mal. El Govern és monocolor, comunista; no hi han partits;
la gent amb la que he parlat volen seguir així, però algun dia hauràn de votar altres partits; hi ha més de 30 milions de joves de menys de 30 anys que necessiten treballar; Saigon es vol convertir en una gran Ciutat; Hà Nôi vol seguir éssent la Ciutat rural o el poble ciutat; necessiten inversions per depuradores, canalitzacions, víes de comunicació; evitar al màxim les inundacions, en aquest país d’aigua …… una sanitat millorable; que d’una vegada per totes els ajudin a cuidar el més d’1 milió de persones afectades per l’herbicida taronga que van llençar els americans indiscriminadament contra la població civil; desactivar bombes enterrades, sobretot en la zona de Dalat. La gent del camp no ho veu clar. Necessiten ajuts.

Però aquest poble ha passat per tot; fam, guerres, genocidis, diàspora, pobresa, aïllament, però sempre han mirat endavant, mai s`’han rendit.
Insisteixen en que volen ser un govern socialista-comunista obert i ténen temps per adaptar-se.
Segueixen les consignes de Ho Chi Minh, el gran desconegut per els occidentals. No cal precipitar-se; el moment oportú sempre arriba, no s’ha de tenir mai pressa.

Ho Chi Minh va dir: ‘La mà dels éssers humans té cinc dits, tots diferents, llargs, prims, curts, però estàn units en una sola mà. Així és com hem de treballar per la nostra nació, units, però respectant totes les diferències.’
Serà interessant veure els canvis, que de ben segur els afectarà en les seves vides.

Només ténen 61 anys d’independència i no la volen perdre, ni amb guerres armamentístiques, ni mediàtiques, ni econòmiques.

El Temple de la Literatura, universitat del saber, només estudiàven poesia, filosofia i literatura.
Pretenen modernitzar la tradició seguint els escrits i la filosofia de Confuci.

Crec que aconseguiran un país on la gent viurà millor, sense perdre la seva pròpia identitat, ni la cultura ni els costums.

En el proper bloc explicaré les experiències úniques d’anar a comprar en un mercat en mig de la muntanya i el fang, però on hi trobes ‘quasi’ de tot.

Avui canviaré una mica les meves impresions d’un viatge.
Els Estats Units ténen un problema. Només cal llegir els blocs on la discussió de comparar les guerres de Viêt Nam i Irak com també Afghanistan estàn al carrer.
”Llegeixo avui a la premsa de Nova Zelanda :
Els veterans de la guerra del Viêt Nam guanyen la seva última batalla. Aquells joves soldats que els van enviar a la guerra de Viêt Nam donant suport als Estats Units, van estar exposats totalment a l’herbicida ‘Agent Orange’. Quan van tornar després de la desfeta i derrota americana, ningú a Nova Zelanda ( Govern, societat, etc. ) els va anar a rebre, ni es van ocupar d’ells per res. Després de 34 anys (!!) de lluites i discusions, el Govern actual de Nova Zelanda, ha acordat:
Pagar US Dollars 40.000,- als soldats amb deficiències degudes a l’agent orange.
Pagar US Dollars 35.000 als fills dels veterans que van néixer amb discapacitats arrel d’aquest herbicida assasí.
Pagar US Dollars 30.000 a les dones que van perdre els seus homes a la guerra.
Amb aquests pagament, també s’inclou una carta de disculpes per part del Govern de Nova Zelanda, organitzar una desfilada d’honor i actualitzar i revisar les associacions de veterans de guerra i les pensions.
Són un total de 3400 persones. Han estat 34 anys de lluita. Quan van tornar, es van sentir humiliats. Ningú els va fer cas, a més d’haver participat en una guerra bruta que ells no volíen i sobretot per haver estat exposats i haver lluitat en un medi absolutament cobert per l’agent orange llençat per els americans per matar.
Són notícies que et sobten i et causen sorpresa. Però que finalment aquests veterans han guanyat.
Penso ara en la lluita per la memòria històrica del nostre país. Tinc la sensació que durant els anys del franquisme tots aquells que van perdre la vida, o els van matar, no ténen cap dret i aplaudeixo la iniciativa de l’Associació per denúnciar els crims durant els anys de ”pau ¿?”.

El meu viatge a Viêt Nam també m’ha servit per conéixer moltes històries i la història d’un poble i com va haver de lluitar per aconseguir la seva independència i llibertat.

La notícia dels veterans de guerra de Nova Zelanda la podeu llegir a www.stuff.co.nz i si voleu llegir blocs de ciutadanas dels Estats Units referits a les guerres de Viêt Nam podeu entrar a Google i demanar un Google Alert : Vietnam News. Blocs molts significatius i interessants.”