Dies fortament marcats pel record de Jordi Sarsanedas, ara que fa justament un any que ens va deixar. Dilluns vinent els meus alumnes de l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès i jo assistirem a l’espectacle-homenatge que es farà en la seva memòria a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya. A tall de preparació hem dedicat un parell de
En el barri de la meva infantesa -encara hi viu mon pare- el diumenge passat es va inaugurar una biblioteca. És al carrer del Comte Borrell, entre els carrers Manso i Parlament. A tocar del Mercat de Sant Antoni. A causa, precisament, d’aquest veïnatge la nova instal·lació surt amb una dotació inicial de 18.000 documents una
Sé d’una nena que és molt afortunada. Des de ben petita la majoria de les nits s’adorm amb el pare o la mare al seu costat explicant-li un conte. La nena aprèn també que de tant en tant arriben dies que són diferents dels altres. Dies que porten incrustada una festa; però no pas una festa diguem-ne normal
Acabo de llegir que els jurats de dos premis del cartell dels Octubre -el Ramon Barnils de periodisme i el Vicent Andrés Estellés de poesia- han decidit declarar desert els premis a la vista de la baixa qualitat de les obres presentades. Em sembla una decisió summament encertada per bé que em consta, per experiència de quan em
(la sèrie comença aquí) Ahir, amb les presses, no ho vaig dir: "Mil cretins" està dividit en dues parts. No és un costum gaire habitual de Monzó dividir en blocs els seus llibres però en aquest ho ha fet. El primer bloc -dos terços del llibre- està format per set històries llargues i el segon per una dotzena de
Ni fet expressament, tu. Després d’un dia atrafegat, de xerrar molt i no badar gens, amb tres reunions encadenades pel matí, tres quarts d’hora només per anar a casa amb la moto, dinar i tornar, i una quarta reunió per la tarda arribo al despatx a punta de vespre i, entre la pila d’entrades del dia, em trobo l’inconfusible paquet de cartró
El dissabte 1 i el diumenge 2 d’abril de 1967 Joan Manuel Serrat va fer els seus dos primers recitals al Palau de la Música Catalana, un espai on fins aleshores l’únic cantant català que hi havia actuat era Raimon. El Noi del Poble Sec presentava el seu primer disc de llarga durada (vegeu-lo aquí) i
Per fi a casa. Sense deixar, però, de pensar en la Fira que avui i demà canvia la tipologia dels seus visitants i es massifica (encara més!) amb la invasió no gens subtil d’un públic format per famílies senceres que van a la Fira com qui va a complir un ritual que es renova d’any en any. És
Excursió nocturna per Frankfurt per trobar la Brotfabrik -la fàbrica de pa- que és el local on actuen Antònia Font i Lax’n Busto. Quan hi sóc lamento que no hi hagi claror de dia perquè tinc la impressió que tant el barri com el conjunt d’edificis inequívocament industrials que ens envolten mereixen una especial atenció.
He, he… ja domino els autobusos interiors de la Fira. Així camino una mica menys. A poc a poc vaig complint el meu programa del dia: visita a la zona dels USA -amb control de bosses i motxilles inclòs- d’on trec la imatge que il·lustra aquest apunt: gent explicant històries a altra gent. Comprar, vendre,
La il·lustració de l’apunt anterior correspon a la instal·lació que ha fet Perejaume per a l’Àgora, el gran pati central de la Fira. Em feia molta gràcia veure què s’havia empescat l’artista de Sant Pol perquè ara fa un any ell i jo vàrem coincidir en la mateixa comitiva de la Institució de les Lletres Catalanes.
Segon dia a la Fira i, de fet, l’únic dels tres que serà complet. Ahir molts problemes per poder trobar un lloc on connectar el portàtil en la saturada Sala de Premsa i dificultats -impossibilitat, vaja- per trobar una zona Wi-Fi. Combinades, diguem-ho tot, amb la tradicional poca traça meva pels afers informàtics. Avui he arribat
La idea del títol no és meva. L’he manllevada d’Isabel Martí, l’editora de La Campana, però em sembla un compendi perfecte per definir la Fira de Frankfurt. Quan l’any passat (vegeu aquí) hi vaig anar per primera vegada una de les coses que més em va sobtar va ser la quantitat de gent que, asseguda en estands atapeïts de
L’altre dia parlava aquí mateix de l’arquitecte Òscar Tusquets i el qualificava com un dels cervells més ben moblats de casa nostra. Sortosament no és pas l’únic (*): crec que un altre membre d’aquesta confraria de privilegiats és Quim Monzó. No fa gaire que el meu estimat amic R. em deia que un país que en cinquanta anys ha estat capaç de generar un
L’Asociación de Escritores en Lingua Galega va tenir la gentilesa de pensar en mi quan organitzava unes jornades sobre crítica literària que es faran d’aquí a uns dies a Santiago de Compostela i m’ha convidat a una taula rodona amb representants de la crítica gallega, basca, espanyola i portuguesa. Això m’està portant a una reflexió sobre la crítica a casa nostra i trobo que una manera de definir la meva impressió és el