Totxanes, totxos i maons

La il·lustració de l’apunt anterior correspon a la instal·lació que ha fet Perejaume per a l’Àgora, el gran pati central de la Fira.

Em feia molta gràcia veure què s’havia empescat l’artista de Sant Pol perquè ara fa un any ell i jo vàrem coincidir en la mateixa comitiva de la Institució de les Lletres Catalanes. Ell, que hi era amb l’encàrrec de fer alguna intervenció artística en aquest espai, ens deia a tots els que li preguntàvem que venia "a prendre mides".

Doncs bé, puc dir que les mides l’amic Perejaume les va prendre amb la cinta mètrica de les grans ocasions perquè la seva instal·lació (vegeu aquí) és un encert total.  (n’hi ha més)

La instal·lació consisteix en una pantalla gegant -la imatge que il·lustra l’apunt l’agafa des del darrere- orientada cap a l’exposició en el Fòrum sobre la cultura catalana que reprodueix una bandera blanca en constant moviment damunt la qual hi ha escrita la paraula "PARAULA". Un missatge senzill i entenedor en un lloc on milers de persones compren i venen paraules en mil idiomes i formats diferents.

He de dir que, de moment, la instal·lació de Perejaume m’ha agradat molt més que l’exposició que fem com a cultura convidada d’honor. Hi tornaré aquesta tarda per tenir una segona impressió però, de moment, crec que supera el llistó deixat per Índia -un repte fàcil, d’altra banda- però potser pel que havia llegit dies abans als diaris m’havia fet una idea que no correspon al que m’he trobat.

No en dic, però, la darrera paraula. Hi he de tornar amb més calma.

I ja que parlo de paraules vull constatar aquí el redescobriment d’un mot que feia anys que tenia en l’oblit. Es tracta de "pitxolí", que és una variant del totxo que crec que ja no s’utilitza i que fa set centímetres i mig d’ample per comptes dels quinze habituals.

El retrobament ha tingut lloc aquest matí a l’habitació de l’hotel a quarts de vuit mentre llegia el llibre sobre la construcció de la cúpula de Brunelleschi a Florència que m’he emportat per a les estones perdudes. Allí es parla que en l’obra varen fer servir "mattoni picholini", és a dir, maons petitons. De "picholini" a "pitxolí" el pas és clar i, almenys per a mi, emocionant.

Mira que et dic que si hi hagués pensat fa tres anys quan havia de batejar aquest Bloc segur que hauria fet una combinació del tipus "Totxanes, maons i pitxolins".

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!