La poesia No són veus celestials, que de lluny endins ens parlen. Són veus estimades. Veus de dins, veus distants, veus que diuen un camí que ningú sap on va. Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc; com n’hi ha que són remors de llunyanies. Hi ha veus que ens han fet
“Vivim en un país petit on s’ha consolidat el bilingüisme asimètric, ja que hi predominen llibres i lectors en castellà. Aquest fenomen, avalat de fa dècades per totes les estadístiques disponibles, ha produït una certa diversitat de reaccions en els escriptors. Davant la constatació d’un determinat sostre de vendes, hi ha qui es dirigeix cap
“14 de març.- Ara, finalment, dóna gust de viure a Catalunya. La unanimitat és completa. Tothom està d’acord…” Què n’arribava a ser de savi el mestre Pla quan justament avui fa noranta anys anotava en el seu quadern de color gris (vegeu aquí) aquesta observació sobre la Catalunya unànime i monocolor. De fet ell es referia a una
Els seguidors d’aquestes Totxanes ja saben que sento una flaca especial per la música d’Antònia Font i, molt especialment, per la figura de Joan Miquel Oliver, el seu líder diguem-ne intel·lectual (si convenim a atorgar el paper de líder convencional a Pau Debon, el cantant de la banda i una de les veus més personals -amb Cris Juanico, un altre
La frase que encapçala l’apunt d’avui és la que obre “El quadern gris”, de Josep Pla, un dels llibres més importants de la literatura catalana. Un monument, vaja, que ara podem conèixer a fons gràcies a la bona gent de Xarxa de Mots (vegeu aquí) i la col·laboració de la Fundació Josep Pla (vegeu aquí). La idea neix a partir d’una constatació engrescadora per a
M’arriba un sobre amb un llibre de petites dimensions. Es tracta d’”Al vol” (Pagès editors), d’Estanislau Torres, un dels escriptors catalans en actiu més veterans (vegeu aquí). I amb el llibre m’arriba també una carta en la que m’explica que als vuitanta anys -és a punt de fer-ne vuitanta-dos- li va agafar la dèria d’escriure poesia, un gènere que
En el nou suplement de llibres dels dijous al diari Avui procuro no perdre’m mai la secció de Patrícia Gabancho, batejada amb el significatiu nom de “Animus Molestandi”. En el seu article d’ahir comentava “Los 70 a destajo” (RBA, 2007), el llibre de memòries de Pepe Ribas, fundador de la mítica revista Ajoblanco, i ho feia amb seny,
187. E esperam aqui don Pero Corneyl de sent Miquel tro a Nadal: acordam nos que faessem vna caualgada en ribera de Xuchar, e poguem esser tro a •CXXX• cauallers de parage, e dalmugauers tro a •CL•, e peons tro a •DCC•, e trasnuytam de Burriana, e sus quant nos fom endret Almenara que anauem
No sé si és un símptoma de la llei del mínim esforç (del mínim cost, en aquest cas) tan pròpia dels temps que corren o bé és una fita més en el procés que des de fa uns anys ens va abocant sense aturador cap a una societat àgrafa en la qual valors com la lectura, l’escriptura o
Anit vaig assistir a la darrera sessió del cicle "La meva experiència a Frankfurt" que ha organitzat la Institució de les Lletres Catalanes i que ha consistit en una sèrie de conferències celebrades a deu indrets del domini lingüístic català -Lleida, València, Vic, Figueres, Cambrils, Perpinyà, Tortosa, Palma de Mallorca, Andorra i Barcelona- amb l’objectiu que
Uf! Gràcies a Déu no tot han de ser notícies tristes. Per exemple la nit del dia de Reis, sense anar més lluny, va produir-se un esdeveniment que em fa molt de gust poder dir que m’omple de satisfacció: el jurat del premi Josep Pla de narrativa va decidir atorgar el premi d’enguany a la novel·la "La batalla de Walter
M’arriba la revista "Faristol" de novembre i de seguida m’adono que aquest número no és com els anteriors. El motiu salta a la vista des de la mateixa portada: la celebració del primer quart de segle d’existència del Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil, altrament conegut com ClijCAT (vegeu aquí) M’apresso a deixar clar de bon començament
Quines coses, això dels Blocs, que generen lligams insospitats, contactes fora del comú, relacions fugaces i ben curioses… Ve a tomb aquesta introducció perquè resulta que ahir, diumenge, vaig tornar a rebre correu del meu desconegut "2666" del qual ja vaig parlar en aquestes Totxanes encara no fa una setmana (vegeu aquí) quan me’n fotia
Ja ho vaig escriure aquí mateix el passat mes d’abril (vegeu aquí): algun afeccionat a la psicologia social recreativa deu haver explicat als editors catalans que el que els lectors busquen en els llibres són sensacions fortes que els sacsegi i els deixi ben atuïts i trasbalsats. Si més no això es el que es desprén de
6.7.2007: "Avui manca un mes per al final. Faig la vida de cada dia sense diferències. Però, com val cada minut!" 10.7.2007: "Arribo als meus setanta-cinc anys i dono la meva vida sense que ningú me la vulgui prendre, ben lliurement, per certificar-me i certificar-vos que, en tota la meva lluita anterior, tenia la voluntat