Totxanes, totxos i maons

Segon dia a la Fira i, de fet, l’únic dels tres que serà complet. Ahir molts problemes per poder trobar un lloc on connectar el portàtil en la saturada Sala de Premsa i dificultats -impossibilitat, vaja- per trobar una zona Wi-Fi. Combinades, diguem-ho tot, amb la tradicional  poca traça meva pels afers informàtics.

Avui he arribat d’hora al Presse-Zentrum i, com explicaven els avis, Nostro Sinyor ha ajudat als matiners. Sóc aquí, doncs.  (n’hi ha més)

Moltes coses a explicar, moltes impressions a detallar des de la fira editorial més important del món. La primera és el bon gust de boca que va deixar a tothom el parlament de Quim Monzó (vegeu-ne el vídeo aquí) en l’acte inaugural i l’espectacle posterior. Un espectacle que, rara avis, per televisió es va aguantar perfectament. Jo, que el vaig veure des de casa, destacaria la "Cançó del lladre" de Joan Garriga, ànima de La Troba Kung-Fu, l’encert de triar un fragment de "Coral romput" per representar la immensa obra de Vicent Andrés Estellés, les pinzellades -subtils, com la seva música- dedicades a Frederic Mompou. La primera a càrrec de Jordi Sabatés -l’home a qui dec haver-me introduït, fa ja una pila d’anys, en l’univers sonor de Mompou- i la segona amb la interpretació -en off, és clar- de Victòria dels Àngeles de la bellíssima "Damunt de tu només les flors", una cançó escrita per Mompou sobre un estremidor poema de Josep Janés.

També em van semblar de traca i mocador les bombolles de Pep Bou, un número de dansa-percussió a base de cops de llibres i del palmell de la mà contra la tapa del piano a càrrec d’una parella de ballarins el noms dels quals lamento no recordar i, sobretot, el número final -uns "Segadors" minimalistes- amb Carles Santos al piano i Sol Picó enroscant-se amb el cos del pianista. Algú comentava anit que quan a Santos el posin en un Museu de Cera l’hauran de representar assegut en un piano i amb una senyora al voltant del seu cos enganxada com una serp. Vull dir que no és pas aquesta la primera -ni la cinquena ni, suposo, la darrera- vegada que Santos tirà mà d’aquest suggestiu recurs escènic.

Posats a dir-ho tot, en la part negativa de l’espectacle posaria el (al meu parer) no gaire reeixit invent d’empalmar "El cant dels ocells" tocat inicialment amb el violoncel de Lluís Claret amb una versió per guitarra tocada pel Toti.

(Continuarà)

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!