Totxanes, totxos i maons

(la sèrie comença aquí)

Ahir, amb les presses, no ho vaig dir: "Mil cretins" està dividit en dues parts. No és un costum gaire habitual de Monzó dividir en blocs els seus llibres però en aquest ho ha fet.

El primer bloc -dos terços del llibre- està format per set històries llargues i el segon per una dotzena de relats molt més breus. Un cop llegit el llibre em sembla una divisió plena de lògica.  (n’hi ha més)

La primera part de "Mil cretins" -de la qual ahir ja vaig comentar els tres primers contes- és la que ens presenta el Monzó més nou. Esplèndid. Melancòlic, detallista, observador dels sentiments humans des d’una calculada distància propiciada per la ironia. És el retrat del Monzó més recent, el que ha viscut els darrers deu anys contemplant com s’anava degradant la vida dels seus pares fins a la definitiva extinció.

"Els que tenim ara 50 o 60 anys -li he sentit dir avui mateix- som la primera generació que hem vist com la vida d’una persona es pot allargar i allargar fins a límits que la ciència pot justificar però que potser des d’altres consideracions no tant. És un fet bo, però que obre un munt d’interrogants."

Els contes d’aquesta primera part són, doncs, els que ens indiquen el camí per on presumiblement circularà la literatura de Quim Monzó en els propers anys. I crec que el preludi no pot ser millor. Són històries en les que, en aparença, "no hi passa res". "Tranches de vie", que diria en Lauzier. Miralls davant la quotidianitat, una quotidianitat cada vegada més feble a nivell col·lectiu (vegeu aquí) i més geriàtrica, diria, a nivell d’entorn personal. És la vida, que s’hi retrata més que mai en aquest Monzó. Res més (ni res menys).

Seguint el fil en el punt on el vaig deixar ahir "Dos somnis" és un brillant exercici en el que no és gaire difícil endevinar les figures de Ramon Barnils i Jordi Vendrell (vegeu-los a la imatge que il·lustra aquest apunt), col·legues de Monzó en aquella mítica i inoblidable Mercantil Radiofònica de molt abans del pas devastador de la senyora Minobis per Catalunya Ràdio, "Miro per la finestra" és un recargolat dibuix de la neurosi d’un home solitari i patidor, "La lloança" em recorda, pel tema, un parell de clàssics monzonians -"El segrest" i "No n’estigui tan segur", de "L’illa de Maians"- i "L’arribada de la primavera" és el títol central del llibre i l’eix al voltant del qual giren les dues parts.

Ho diré breument: "L’arribada de la primavera", una peça per a l’antologia, il·lustra de manera estremidora aquella frase de Quim Monzó que he destacat amb negretes uns paràgrafs més amunt.

La segona part ens remet al Monzó ja conegut. El dels millors moments d’"El perquè de tot plegat", per exemple. Amb històries que revisen mites ja coneguts -"La sang del mes que ve"- o plenes de personatges amb els biorritmes sentimentals canviats, condemnats a creuar-se en el camí però sense coincidir mai -"Una nit", "Una altra nit", "Per molts anys"…- i amb dues perles -"La forquilla" i, sobretot, "Qualsevol temps passat"- que projecten el llibre molt amunt. Just al costat dels seus títols més excelsos.

"Però ara passa que, de seguida que s’acaba el sopar, el fill recull els plats i els du a la cuina, el marit omple el rentaplats i l’engega, i, tot seguit, tots dos es tanquen, l’un al despatx i l’altre a la seva habitació, amb els ordinadors respectius, i ella es queda sola al sofà, davant del televisor, enyorant els temps en què, almenys, aquesta pantalla feia que estiguessin una estona plegats." (darrer paràgraf de "Qualsevol temps passat")

Ets gran, Monzó!

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!